Tor
49. Després de l’emissió
Pàgina 51 de 55
49. DESPRÉS DE L’EMISSIÓ
NOVA PROPIETÀRIA DE LA MUNTANYA
El reportatge va agradar. Va tenir molt bona audiència: 821.000 espectadors de mitjana. Tota una satisfacció per a nosaltres.
Però en acabat, i afegit al punt de decepció per no haver arribat més lluny en la investigació de la mort de Sansa, va venir el sentiment de solitud que et queda sempre després d’haver-te dedicat durant tres mesos a treballar en cos i ànima en una història. S’emet i de cop i volta tot s’ha acabat. I fins que no t’agafes a una altra història i t’oblides d’aquell fill et queda una sensació de buidor. La mateixa nit de l’emissió, però, el 20 d’abril de 1997, el company Lluís Miquel, que estava de guàrdia a Informatius, va rebre una trucada: «Em dic Sol Eldaz i sóc l’actual dipositària del contracte d’arrendament de la muntanya de Tor».
Des d’aleshores fins avui, 15 d’octubre de 2005, en què escric aquestes ratlles, he anat rebent trucades, cartes, amenaces i confessions relacionades amb Tor. I sé que encara duraran molts anys.
Però tornem a l’abril de 1997: vaig a veure la Sol a la seva botiga, al costat del mercat de Sant Antoni de Barcelona. És una dona de cabells blancs que de jove devia ser rossa i força atractiva. Molt reposadament m’explica que ella és l’única propietària del contracte d’arrendament de la muntanya de Tor que va firmar el Ruben Castañer l’any setanta-sis i que està disposada a fer-lo valer.
—Douglas Watton —un dels anglesos d’Arinsal— me’l va deixar en herència quan va morir —em diu amb tristesa asseguts tots dos al costat de l’aparador de la botiga de sabates infantils.
I en acabat m’explica la seva història: un dia de mitjan anys setanta va llegir un anunci a La Vanguardia demanant una traductora d’anglès. Hi va trucar, va conèixer el Ruben, que era qui havia posat l’anunci, i a partir d’aquell moment es va convertir en el nexe entre l’aragonès-andorrà i els anglesos. Pel mig hi va haver de tot: baralles, enganys i fins i tot amor —i no precisament amb el Ruben; ella no m’ho diu, però jo crec endevinar que va tenir una relació sentimental amb un dels anglesos—. També em diu que va fer molt bona amistat amb el Josep Montané.
—Sansa em va confessar un dia que tenia una filla no reconeguda —em xiuxiueja, tot i que a la botiga només hi som ella i jo—. Em va dir que en una aventura boja havia prenyat una noia, em sembla que d’Alins, però no s’hi va voler casar —afirmació que no he pogut confirmar mai.
Ens passem un parell d’hores xerrant i finalment em diu que ha contractat un advocat d’Andorra, de cognom Sansa —casualitats de la vida—, perquè defensi la validesa del contracte. Ella, la Sol Eldaz, es va convertir en la dipositària d’aquella societat anomenada Beersheva de la qual ens havia parlat el Ruben, i un cop liquidada la societat es va quedar el contracte.
—Ara estic esperant que els tribunals aclareixin definitivament qui té drets a Tor per reclamar judicialment la vigència del contracte.
«Embolica que fa fort!», penso jo.
Pocs dies després del reportatge som citats a declarar pel jutge de Tremp a instàncies de l’advocat Sapena, que, en un intent de reobrir la investigació per la mort de Sansa, vol que declarem ratificant-nos en el que hem dit al documental. Així ho fem i, setmanes després, són citats a declarar l’advocat Gómez de Olarte i el forense, però la cosa no va més enllà. A Tremp encara hi ha el mateix jutge.
TROBADA AMB EL RUBEN
Dies més tard em truca el Ruben.
—¿Qué? ¿Ya has sacado el reportaje? —em pregunta en un to entre amable i amenaçador.
—Sí, ja fa una setmana. Va anar molt bé…
—Me han dicho que me dejas como un mafioso —em talla.
—No, hombre, no. Te’n donaré una còpia i així ho podràs veure tu mateix.
—Molt bé, t’espero demà en un bar que se diu Barça, al darrere d’El Corte Inglés de la Diagonal, a la una. Parlarem i dinarem.
I penja.
Acudeixo a la cita amb recel. Sento curiositat per saber què m’explicarà, però alguna cosa em diu que hauria de tallar amb Tor i tot el que implica, que acabaré complicant-me la vida. Ara ja hi dedico hores fora del Trenta Minuts, però com que el cas de l’assassinat de Sansa és obert no puc evitar la temptació d’intentar estirar algun fil que em permeti esbrinar alguna cosa.
M’espera assegut en una taula al carrer, amb una cervesa al davant. Entrem, escollim un racó, i comença a parlar. Recordaré aquest dia i aquesta conversa tota la vida. Això sí, no sé si mai arribaré a creure-me-la. Ha vist el reportatge i no li ha desagradat. El que ell vol, però, és continuar desfogant-se. Prenc apunts a les tovalles de paper, unes d’aquelles individuals. Un dia potser les emmarcaré.
—El problema de Tor estalló porque yo quería controlar el contrabando que pasaba por allí. Yo había sido muchos años el machaca de las familias, pero con el contrato pasaba a tener la sartén por el mango. Fui a hablar con él —no goso dir el nom— y le dije: «O me pagas el ocho por ciento de cada envío, o por Tor no pasas mas». Y ahí empezó todo. Ellos pagaban al de siempre para que lo destrozase todo.
El «de siempre» és Palanca, i no cal dir que flipo. I això no és res. El Ruben salta d’un tema a un altre, cita noms per donar i per vendre: de catedràtics de la UB, de notaris, de suposats membres de l’Opus, de gent de la ultradreta, de botigues d’antiguitats…
—Pero lo fuerte no es el tabaco, es el tráfico de armas. Por Tor ha pasado de todo, y querían pasar Goma 2, pero me negué.
Parla sense mirar-me a la cara. O més ben dit: sí que em mira, però no em veu. Per què m’explica tot això, aquest home?
—Incluso llegamos a pasar un misil Escofet —dedueixo que es refereix a un Exocet, però no se sap mai—. Era un encargo. Se había comprado en Francia, pasaba por Andorra, por Tor y luego, en barco desde un puerto de València, se enviaba a Libia.
Òbviament intento preguntar-li coses sobre la mort de Sansa, però no em fa ni cas. Tinc la sensació que ell és molt lluny d’aquesta taula. De Tor diu una cosa que en aquest moment no tinc gaire en compte però que d’aquí a uns mesos em farà ballar el cap.
—Algunos se hicieron ricos matando judíos —diu aixecant l’índex d’aquella mà rabassuda en to amenaçador.
—¿Cómo?
Però no hi ha manera que m’expliqui més detalls d’aquesta revelació. Ell va a la seva.
—Nada, nada, olvídate del tema.
I torna a desbarrar.
—¡El GAL lo monté yo! —arriba a afirmar amb la rotunditat pròpia d’algú que diu la veritat o d’un boig.
Jo ja estic posat en altres reportatges i, francament, aquest home em provoca un neguit enorme. Mentre me l’escolto penso que investigar tot això i provar-ho seria la rehòstia, però d’altra banda sóc conscient que a TV3 em prendrien a mi per sonat. Val més deixar-ho estar. Per què? Doncs perquè sí.
—En mis buenos tiempos me bebía una botella de whisky en tres tragos y la rompía —em diu.
En sentir això em vénen al cap una pila de personatges de Tor: ell, el Gil José, Sansa, Palanca, el Mont, la Marli i uns quants més i penso que la vida els ha tractat molt malament.
Durant un temps em vaig guardar aquests petits episodis per a mi, fins que un dia el Govern d’Andorra ens va donar el premi Pirineus de Periodisme pel reportatge. Vam anar a recollir-lo tots tres: el Pol, que havia passat al departament de Nous Formats a fer docu-soaps, el Pepe, que estava embarcat en el projecte «Balseros», que va estar a punt de donar-li un Óscar juntament amb Carles Bosch, i jo. Mentre anàvem cap a Andorra els ho vaig explicar i ens vam fer un tip de riure. Tots dos es van enfadar amb mi perquè no els vaig avisar de la trobada amb el Ruben i em van fer prometre que si mai em tornava a trucar els convidaria a l’espectacle.
EL GIL JOSÉ CONTINUA DE PASTOR
La tardor del noranta-set me’n torno a la Cerdanya a veure el Gil José. M’han dit que ja ha sortit de l’hospital psiquiàtric i torna a fer vida normal. Tinc ganes de veure’l per netejar la mala consciència que m’ha quedat després de l’intent de suïcidi. Anem a dinar. M’ensenya les cicatrius. Es va fer quatre talls al braç dret amb una fulla d’afaitar.
—Amb un braç ja n’hi ha prou —diu—. Em va agafar la depressió. Quan estic molt nerviós m’agafa la depressió i m’agafa per suïcidar-me, no per fer mal als altres, sinó per fer-me mal a mi. La pròxima vegada ja tinc pensat com ho faré, i no fallaré.
—Em sap greu —em disculpo—, no m’imaginava pas que t’estigués pressionant tant. Em semblava que parlaves amb mi perquè et venia de gust, i allò de la factura…
—La vaig cremar! —salta de seguida abans que jo acabi de parlar—. La vaig cremar amb els altres papers i va venir la Guàrdia Urbana i una mica més i em detenen, perquè van dir que volia cremar l’habitació de la pensió.
Realment, la psicòloga o psiquiatra que va dir que aquest home té «una capacitat de fabulació escassa» devia tenir un mal dia. He de confessar que des del moment que vaig conèixer el Gil José em van trair les ganes que aquell home digués la veritat, però en el fons mai me l’he arribat a creure. Ni tan sols em vaig acabar d’empassar la història de la factura, alguna cosa em deia que no la trobaria mai.
Parlant, parlant, tornem a rememorar el seu testimoni. «A veure si ho torna a repetir exactament igual», penso. I, ves per on, canvia alguns detalls. El dia que havíem pujat a Tor, les tres vegades que el vam gravar, la frase que va posar en boca de Sansa va ser: «Tu no fotaràs ni lo que està fotut». Avui, sense càmera, relaxat, davant d’unes costelles de xai, assegura que el que Sansa va dir al Mont abans de rebre el cop als collons va ser: «Tu no fotaràs ni sellos». Es un detall insignificant? Potser sí, però a mi em crida l’atenció, perquè el Gil José no havia variat mai ni una paraula, ni una coma, ni l’entonació del seu relat. I ara ho acaba de fer. També em sorprèn que ell solet, sense que jo hagi de preguntar-li res, parli del que va passar a dins de casa Sansa. Ell sempre ha dit que tot ho va veure des de fora. «Quan vaig veure que l’entraven a casa, vaig fotre el camp», va dir el dia que vam pujar a Tor, el febrer del 97, deia. I també: «Ara sé que a dins hi havia més gent, però no diré qui són si no és davant d’un jutge». I ara en canvi m’engega:
—El cable l’hi van posar al coll per fer veure que s’havia penjat.
Com més parla més convençut estic que aquest individu, que malgrat tot a mi em continua despertant tendresa, o ho va veure de debò o hi va participar. Em pregunto si no devia tractar-se d’un assassinat «coral» i si ell no podria ser un més del grup. «Ja hi tornem a ser —em dic—. No puc continuar així. Emmalaltiré». Però cada paraula que surt de la boca d’aquest beneit em fa ballar el cap una mica més.
—Tenia el coll trencat per dos o tres puestos —proclama—. Li van fotre cops pertot arreu.
—Però tot això per què ho saps? Perquè ho vas veure? Ho has llegit als diaris? T’ho han explicat? O ho has vist amb els teus poders de vident? —com que ja no hi tinc res a perdre disparo directe al cor.
—També sé que van trobar cabells rossos de la Mari a la mà del mort —afegeix sense contestar-me, com si tingués necessitat d’acabar el seu discurs sense interferències.
La Mari era una de les hippies que el juliol del noranta-cinc voltava per allà dalt, com el Mont i la Marli. Una integrant d’un grup provinent del submón de la Seu que anaven més hores beguts o fumats que no pas serens. Això dels cabells no constava enlloc, i molt menys en l’informe de l’autòpsia. I a més jo tinc la sensació que diu el nom de la Mari com podia haver-ne dit qualsevol altre.
—El que passa —li dic mentre ens acomiadem— és que tu tens un nus a l’estómac per alguna cosa que saps i no acabes de treure, d’això la depre.
—Sí, tens raó, un dia o altre sortirà, però potser el nus i tot el que sé m’ho emportaré al clot.
I se’n va.
Tampoc no l’he vist més. M’han dit que encara volta per allà dalt, entre la Seu i la Cerdanya, fent de pastor, vigilant que les ovelles no s’estiguin massa estona a l’ombra, segurament recordant els seus dies feliços a l’Esbart de Sant Celoni quan interpretava el paper de Manelic.
LA VERSIÓ DE CERDÀ, EL TERCER CACIC
Sense voler-ho, i de vegades a consciència, sempre he anat esbrinant coses sobre Tor. Sempre surt algú o altre que me n’explica alguna de nova. Anys després de l’emissió del reportatge encara tenia una assignatura pendent: parlar amb el vell Cerdà. Però com que no volia que la meva presència el tornés a sulfurar ni li volia provocar cap infart vaig convèncer un amic meu periodista, professor d’Universitat, el Carles Pont, perquè hi parlés ell.
—Tu coneixes bé la història. Vas a Tor a l’estiu, et fas passar pel que ets, un professor, li dius que escrius llibres i que vols comprar-li la finca que hi ha al darrere de casa seva per fer-t’hi una caseta de fusta i estar tranquil i aïllat de la societat.
I així va ser. El pobre Pont es va posar en contacte amb la família i a poc a poc hi va anar negociant i entrevistant indirectament el vell Cerdà. Quan parlava de Tor l’home s’emocionava. Es van veure tres o quatre vegades en tres anys. A l’estiu el Pont pujava a Tor, i a l’hivern els anava a veure a Tremp. Això de comprar la finca al principi només era una excusa, però un estiu que hi vaig pujar me la vaig tornar a mirar i vaig pensar que realment era una finca preciosa. Està situada just darrere del poble i té una vista increïble, amb un riuet propi, solana i protegida per dues grans moles de pedra, a mena de porta titànica. A l’entrada hi diu: «Finca particular Cerdà». El vell Sarroca estava malalt de tant ressentiment.
—Si hagués marxat de Tor fa quaranta anys, ara, per cada duro que tinc, en tindria deu mil i viuria com un senyor. Avui visco amargat, jo; i la dona, i tota la família —va confessar el Cerdà al meu amic.
El vell fregava els vuitanta. Devia ser presumit, perquè el Carles Pont explica la conversa així:
—No! No els tinc encara, els vuitanta. Em falta poc, però no els tinc.
—Sembleu molt més jove —feia el Pont, que sap que a certes edats tothom somriu quan el fan més jove.
—Ja els noto, ja —deia el Cerdà, recordant vells temps de contraban—. He patit molt, jo, en aquesta vida. Mare de Déu! Quan anava amb el fardo a l’esquena fins a Esterri… després de la Guerra Civil, amb aquells carrabiners que no tenien miraments… Allavonses et fotien un tiro i que et busquin! Jo tenia vuit homes —mostra clara del seu potencial econòmic i del de la casa—. Una vegada em van agafar i em van fotre al quartelillo i em van deixar anar per por… ho sé perquè… Collons, era una altra època!
I és clar, l’odi per Palanca.
—Mentre hi hagi aquest fill de p… —es contenia— aquí dalt és impossible posar-se d’acord.
I com a genuí representant de la idiosincràsia de Tor, també carregava contra l’autoritat.
—Mira, l’alcalde d’Alins, com els de tots els pobles d’aquí dalt, és el més burro del poble! —afirmava el Cerdà després d’explicar-li que aquell mateix estiu s’havia discutit amb tothom perquè volien canviar el trajecte de la carretera d’Alins a Tor—. Són una colla de ximples. Volien fer passar la carretera pel mig del riu. Aquests enginyers són una colla de leros. La meva dona em fot crits perquè després a les nits no dormo, però els ho vaig dir: «No em feu emprenyar, les coses s’han de fer bé. La carretera ha de passar per on passa. L’heu d’eixamplar i enquitranar i prou!». Jo els hauria fotut als jutjats, però la dona no em va deixar.
Explicava que quan feien el camí de Tor al port de Cabús els carrabiners, que deia ell, exagerant la erra, els van fer parar a quatre-cents metres de la frontera.
—Allavonses, Sansa, que era un bon home —ho repetia sovint—, i jo vam anar a Lleida a parlar amb els d’Icona i els vam enganyar. Els vam dir que calia obrir-la per anar a una font que hi ha a tocar del port. Pots comptar! El meu jeep va ser el primer de travessar la frontera amb Andorra —deia.
És curiós, tots tenen un Jeep o un Mercedes i tots han estat els primers de travessar la frontera.
De l’any 1980 explicava molt ressentit que també el volien matar a ell.
—Quan van matar l’any vuitanta aquells de Vic, eren uns gitanos —va matisar—, em volien matar a mi. Mira, aquí, en aquest banc, m’esperaven —va afirmar assenyalant un banc de pedra que hi ha al costat de casa seva a Tor—, i jo era darrere la porta amb l’escopeta. S’hi van estar més d’una hora. I jo, que no sortia. Si surto em pelen. Collons, ja ho crec, que m’haurien pelat! I això era obra d’aquest malparit! —diu serrant les dents referint-se a Palanca—. Sempre m’ha volgut pelar. I si ara no ho fa és perquè sap que si em pela al cap de dos dies és mort ell.
Al final la gestió del meu amic Pont per comprar la finca —si n’haguessin demanat un preu raonable potser m’ho hauria pensat de debò— no va anar endavant. El vell Cerdà estava convençut, com els passa a tots els de Tor, que allò val una fortuna. En acomiadar-se, el Cerdà se li va tornar a queixar de la salut.
—Estic molt fotut! —deia sacsejant el cap i oblidant-se ja d’una venda que segurament des del primer moment havia sabut que no faria.
—No ho digueu, això, home —el consolava el Pont.
—No dormo a penes.
—I com és això?
—Aquest tema de la muntanya no em deixa dormir, hi penso tot el dia i tota la nit.
La seva dona assentia amb recança. Per cert, que va ser ella, qui ens va regalar una frase preciosa. Referint-se a la mort de Sansa va dir: «Per fondo que sigo el foc, lo fum sempre respire».
ESMORZANT AMB PALANCA
Arran de passar tant temps a l’hostal Montaña d’Alins a principis del noranta-set, quan vaig fer el reportatge per al Trenta, gairebé cada any hi he tornat amb la família a passar uns dies a l’estiu. I sempre em trobo Palanca.
Palanca genera ràbia, odi, por. Amb mi té bon rotllo. Això sí, cada vegada que em veu, el primer que fa és dir-me mentider, venut i de tot. Després em convida a esmorzar —ous ferrats amb confitat de porc, magnífic, i un porró de vi blanc— i m’ensenya papers i més papers. Però també el veig de tant en tant a Lleida. Quedem al restaurant Casa Vasca. Ell i l’amo, el Ramon, són de la mateixa edat i van anar junts als Maristes. El germà del Ramon, el Jaume, i la seva dona, la Consol —que ara en són els propietaris—, han anat a buscar bolets amb Palanca més d’una vegada. Sempre en tornen carregats, perquè Palanca es coneix els boscos millor que el menjador de casa seva. A mi no m’agrada gaire quedar amb ell a Lleida, perquè fa uns crits de cal Déu i al cap de cinc minuts som el centre d’atenció del restaurant. Ja li pots dir que no cal cridar, que és inútil. Al principi em pensava que devia ser mig sord i cridava per sentir-se. Però no, crida per fer espectacle. Es una cosa que el fascina.
N’hi ha que diuen que és dement. Més d’una vegada advocats i fiscals s’han plantejat demanar judicialment que se’l declari incapaç perquè no pugui interposar plets. Una vegada ja es va salvar d’una condemna per boig. L’any noranta una jutgessa el va absoldre de desacatament a l’autoritat —havia insultat un sergent de la Guàrdia Civil a Noves de Segre en una de les incomptables baralles pels seus cavalls— perquè el metge forense havia dit que «el acusado presenta un cuadro de tipo paranoide, padeciendo ideas delirantes secundarias de tipo persecutorio». L’informe assegurava que Palanca «se siente perseguido por la estructura judicial y adyacentes», suposo que es refereix a advocats i agents de l’ordre, «habiendo concluido el Médico Forense en manifestar que el acusado es inimputable porque tiene el convencimiento total de esa persecución». La sentència és del 18 de desembre de 1990. El 2003, cada vegada que havia d’anar a un judici perquè l’havien denunciat per envair finques amb els cavalls —moltes denúncies eren del seu únic germà, que avui ja és mort—, Palanca muntava un numeret o altre. El més sonat va ser un dia que la jutgessa de torn, farta que no es presentés a la vista, va ordenar als mossos que el detinguessin dos dies abans. I així va ser. Però Palanca és Palanca. Va anar al judici, sí. Però, davant del tribunal i de tothom, es va despullar. Sí, sí! Es va despullar! Es va quedar amb calçotets i va començar a cridar: «Estic boig! Que no ho veieu? Que em cago! Que em cago!». El van condemnar a poqueta cosa, però a ell li és igual. Llueix, davant de qui els vulgui veure, els papers on consta que ho té gairebé tot embargat. Sentint-lo la veritat és que fa dubtar:
—No tinc res meu, no sé per què em jutgen! —assegura.
Però tal com t’ha dit això al cap d’un moment t’engega:
—Vull que em tanquin a la presó i no me’n surto.
Passeja una cartera fosca de mida foli on hi porta els documents que corresponen al judici del dia, perquè a casa seva hi té una muntanya de papers, però només treu al carrer els de l’assumpte judicial que toca. Estan tacats, estripats o arrugats, i ell se’ls sap gairebé de memòria. Un dels últims que ha afegit a la col·lecció és un informe mèdic d’una metgessa del CAP de Sort que el va visitar abans d’un dels darrers judicis i que diu: «Personalitat paranoide amb deliris de prejudici. Es recomana l’ingrés en un centre».
Ell te l’ensenya, i mentre l’estàs llegint et diu:
—Que em tanquin, home! M’han de tancar, que no ho veus?
I de vegades costa d’entendre per què coi no el tanquen. Encara que, sempre que vaig per allà dalt, a mi em fa gràcia trobar-me’l.
NOVA INVESTIGACIÓ DE LA GUÀRDIA ClVIL
A principis del noranta-nou, em va trucar un jove guàrdia civil de la comandància de Lleida.
—Con el traspaso de competencias a los mozos nos estamos quedando sin trabajo y a mí me han encargado revisar crímenes sin resolver —em diu al seu despatx del barri del Secà de Sant Pere de Lleida.
—¿Y yo qué pinto en esto? —li pregunto entusiasmat pel que intueixo que em dirà.
—Pues que he visto esto de Tor y creo que usted podría ayudarme. Mejor dicho: si quiere, usted me dice lo que sabe y yo miro de confírmarlo y encontrar las pruebas.
Em fa l’home més feliç del món. És un èxit que mai m’hauria imaginat. No dubto ni un moment: li dedicaré tantes hores com calguin. És un guàrdia metòdic i va prenent apunts de tot el que li explico.
—Me gustaria seguir con la investigación del sargento Yanes —em diu—, a ver si la puedo completar.
Pero si usted —no hi manera que em tracti de tu— me aconseja que vaya por otro camino…
—No, no —li dic jo entusiasmat—, ya me parece bien. Sólo repasando errores en la investigación y la instrucción tienes faena seis meses.
—¡No me joda! ¿Tan mal se hizo?
—Hombre, mira, sólo te pondré un ejemplo: en la espalda del muerto, entre las ropas que llevaba puestas, los forenses hallaron tierra, lo que hizo suponer que podían haberlo matado en otro lugar y luego haber trasladado el cuerpo al interior de casa Sansa, a la cocina, que es donde lo encontraron. El sargento recogió muestras de tierra de once lugares distintos para que fuesen comparadas con la que se encontró en la chaqueta del muerto. ¡Desde los laboratorios de Madrid contestaron que no había sangre en ninguna de las muestras!
—¡Coño! ¿Y no compararon las muestras?
—No. Alguien, en el camino burocrático, se equivocó y el resultado fue que no pudo investigarse si Montané había sido asesinado en su casa o, como parece, en otro sitio y luego trasladado allí.
—Vaya, vaya.
Li explico que a mi em surten fins a catorze hipòtesis diferents al voltant de la mort de Sansa, amb sospitosos i tot, però que no el vull marejar. Ell, molt professional, em diu que s’ha d’anar a pams. Torna a parlar amb el cambrer de la Fonda Europa i amb el Gil José i intenta localitzar el Batallé, el contrabandista. El primer el descarta del tot:
—Creo que ha tenido problemillas con la droga, pero de Tor, nada de nada —m’explica.
I del pastor tampoc no en va treure res.
—Se ratifica en su testimonio —em diu per telèfon—, pero parece que sabe algo mas. Le volveré a visitar dentro de un tiempo.
—Y el contrabandista? —li pregunto.
—Está desaparecido. Hace meses que su coche está aparcado en Sort, paralizado por un cepo de los mozos d’esquadra, pero a él hace mucho tiempo que nadie le ha visto.
—¡Se lo habrán cargado! —dic jo.
—Pues igual sí. Vete a saber, a ése nadie lo echará en falta —diu ell abans d’acomiadar-nos i dir-me que ho seguirà intentant.
Passen mesos. Ell té altres crims damunt la taula i poca pressa. No tenim novetats. Un bon dia em truca i em diu:
—Oye, mira —aquest cop em tuteja—, que me voy a Kosovo.
I va marxar voluntari als Balcans amb un destacament de la Benemèrita. Allí es va acabar la investigació de la Guàrdia Civil, i no em consta que els Mossos s’hi hagin dedicat mai.
TOR, PAS DE JUEUS
Quan vaig decidir fer un llibre sobre Tor i vaig demanar al meu amic Carles Pont que m’hi ajudés li vaig encomanar que esbrinés si per Tor hi havien passat jueus. Encara em ballaven pel cap les paraules del Ruben l’Andorrà i els ossos que havia trobat l’Aguilera —l’skin que vivia a casa Sansa— furgant sota el terra.
Primer havia de saber si per allà hi havia passat realment algun jueu. Hi ha llibres que xifren en trenta mil els jueus que van passar per Catalunya des del 1939 fins al 1944. No podria ser que algun hagués passat per Tor? El Carles Pont va trobar que en un llibre titulat Memorias judías Martin Bertelott explica que hi havia molts jueus que sortien de França contractant uns guies que els portaven a Andorra. «Hi va haver uns crims terribles», diu un testimoni, «m’estranya que ningú s’ocupés de saber qui era… Als pobres jueus, amb el que podien, quan estaven a l’alta muntanya, els mataven. Portaven or, portaven pedres, portaven… per robar-los. Tots portaven diners, poc o molt. Sabien que anaven carregats de joies. Els mataven. De fet no se sap res. Però hi ha molts andorrans que es van fer milionaris amb el que van robar. Hi ha coses que no es diuen».
El meu assessor va consultar alguns experts en la matèria. L’historiador Joan B. Culla li va confessar que estava content perquè darrerament el feien més savi del que era atribuint-li més coneixements dels que tenia i li va dir que n’havia sentit a parlar, però que no podia confirmar-ho.
Un altre expert en història contemporània, el catedràtic Josep Maria Solé Sabaté, li va dir que creia que n’hi havia hagut algun, d’assassinat, però que li semblava una exageració generalitzar-ho. La Comunitat Israeliana de Catalunya li va donar noms d’algunes persones que no l’hi van saber ni confirmar ni desmentir. D’altres, en canvi, afirmaven que sí que n’hi havia hagut, de morts.
Un col·lega periodista, Daniel Arasa, escriu al llibre La guerra secreta del Pirineu que «en determinats casos els diners es van fer amb la sang dels fugitius, als quals van espoliar, abandonar a la muntanya o, fins i tot, matar per tal de robar-los. Altres, simplement van ser lliurats als alemanys».
L’època en què investigava el cas de Tor es va estrenar una sèrie a TV3 obra del realitzador Lluís Maria Güell titulada igual que el llibre en què estava basada: Entre el torb i la Gestapo. Recordo que, parlant amb ell, un dia em va dir: «No t’imagines com n’és, de difícil, aquest tema; ni quanta sang amagada hi deu haver». Aquell magnífic treball també em va fer veure que no era cap disbarat pensar que potser hi va haver connexions entre Tor, els jueus i Andorra. A més, un altre llibre titulat Paso clandestino, las otras listas, d’un periodista anomenat Alberto Poveda, que va ser cap de premsa del Govern Civil de Lleida el 1942 i redactor de La Mañana, també feia menció de l’arribada massiva de refugiats fugint de França per aquella part de Pirineu.
L’Univers, Déu… la vida és capriciosa. Un dia de finals de 2004, sortint de fer classe a Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida, em vaig creuar amb la catedràtica d’Història Conxita Mir. Se’m va encendre una llum. «Ella és una gran especialista en la Guerra Civil, segur que…».
—Jo no —em va dir amb la seva rialla sàvia—, però estic dirigint la tesi a una persona, el Josep Calvet, que és el número 1 en les cadenes d’evasió i en el pas de jueus. Si no ho sap ell, no ho sabrà ningú.
Aquell mateix vespre li trucava. Parlant amb ell vaig adonar-me que Tor no s’acabaria mai. Al cap d’uns dies em va enviar aquesta carta:
Benvolgut Carles,
T’adjunto la fotocòpia d’un document provinent del Govern Civil de Lleida, fons dipositat a l’Arxiu Històric Provincial, on s’esmenta un seguit de rutes utilitzades per passar evadits des del Principat d’Andorra a Espanya. Com veuràs són camins tradicionalment emprats pels contrabandistes, que molts cops també realitzaven tasques de guia al servei de les xarxes d’evasió o fins i tot pel seu propi compte.
En referència als grups de persones detingudes a la zona puc dir-te que tinc documentats tres grups. De ben segur que n’hi van haver molts més, però les referències del lloc per on entraven a Espanya no consten a la documentació de la presó de Sort i només pot verificar-se a partir dels expedients dels que van ser traslladats al camp de concentració de Miranda de Ebro. Aquesta tasca és prou feixuga, atès que cal revisar expedient per expedient i se’n conserven gairebé vint mil.
11 detinguts a Tor pels volts del 27 de novembre de 1942. Són polonesos d’origen jueu. Van anar a Sort i d’allí a Lleida i posteriorment a Miranda.
2 polonesos detinguts cap al 14-11-42. Fan el mateix recorregut que els anteriors.
2 francesos d’origen jueu detinguts a principis de juny de 1944 i que, com els anteriors, van a Sort, Lleida i Miranda.
Els mesos en què foren capturats aquests grups són especialment significatius, perquè coincideixen amb els períodes amb màxima afluència de jueus, ja que al novembre-desembre de 1942 es va iniciar una persecució general per a tots els que residien a França, i al juny de 1944, també.
Cal valorar un altre element que potser no vaig comentar-te. Acabada la segona guerra mundial arriben, puntualment, alemanys que fugen de camps de concentració aliats buscant el refugi de les autoritats franquistes. Alguns d’ells ho fan a través de Tor, per la qual cosa podria donar-se el cas que els guies que mesos abans havien conduït jueus i aliats després acompanyessin nazis.
Bé. Resto a la teva disposició per a qualsevol aclariment.
Salutacions i bon treball amb el llibre.
Josep Calvet, 3 de desembre de 2004
Només estirant el fil d’aquella carta podia tenir material per a un altre llibre, però dues raons de pes em portaven a tancar la història. L’una és que l’any 2003 en el marc dels premis Vallverdú, de Lleida, havíem rebut un ajut per escriure el llibre. Donaven un any per fer-ho, i el temps s’acabava. I l’altra raó és que estava convençut que si seguia les pistes de la carta —jueus, nazis— Tor acabaria sent per a mi un inacabable malson.