Tor
7. Els hippies
Pàgina 9 de 55
7. ELS HIPPIES
Mentre anava picant a les portes dels veïns de Tor que em semblava que estaven més al cas de la història i m’anava guanyant, a poc a poc, a còpia de molts cops de porta, la seva confiança, vaig decidir aprofitar el temps provant sort per una altra via, a veure si trobava algun camí per parlar de l’assassinat de Sansa. Ho vaig intentar amb els hippies que eren a Tor l’estiu de 1995 i amb el tinent de la Guàrdia Civil que havia participat en l’aixecament del cadàver de Sansa, que encara era a Llavorsí i semblava un paio trempat. Els hippies —que vés a saber per què els anomenaven així, perquè aquella colla no tenia res en comú amb els de «fes l’amor i no la guerra»—, la primera vegada els vaig haver d’anar a trobar en pubs i bars de la comarca, on passaven els dies d’hivern; i algun fins i tot a Barcelona, al Bleiss, un local mític de la part alta. Entràvem ja al febrer i encara no havien tornat a Tor. Més tard vaig parlar amb ells en ple escenari dels fets i un dels seus gossos em va clavar una bona mossegada a la cuixa.
Ningú sap ben bé per què, però des de sempre a Tor hi han anat a parar tota mena de personatges estranys, des de fugitius de la justícia fins a perduts de la vida, passant per drogaaddictes buscant un canvi d’aires o de qualsevol que un dia, fart de tot, hagi marxat de la ciutat sense rumb i el vent l’hagi dut fins a l’últim racó de món. Segurament perquè Tor és l’últim lloc on aniríeu a buscar algú i perquè durant molts anys les policies gairebé no hi han posat els peus. A tots aquests nouvinguts, els del país els anomenaven hippies pensessin el que pensessin, vestissin com vestissin, fumessin el que fumessin. Malvivien com podien i ben just treballaven per poder menjar. La majoria de vegades era el mateix Sansa, o Palanca, qui els convidava a quedar-se a les seves cabanes o a les bordes, perquè així li feien companyia. Ni l’un ni l’altre tenien gaires amics ni gaire relació amb la gent del país, i aquells grupets de hippies es convertien en acòlits de la seva causa a canvi d’un racó en una borda i d’una mica de carn o de beguda de tant en tant. La raó profunda d’aquella hospitalitat era, però, que així tenien algú que els mantenia el foc encès i podien dir que la casa era oberta, fet que equivalia a conservar els drets de la societat.
Aquell juliol de 1995, a Tor n’hi havia una munió, de hippies. S’estaven al paratge anomenat bordes de Pleià, propietat de Sansa, a un parell de quilòmetres del poble en direcció a Andorra. Molts ja hi eren des d’abans de la sentència de febrer que feia amo únic Sansa —i hi van continuar anant anys després—, però sigui com sigui aquell juliol de l’assassinat n’hi havia una bona colla; els capitanejaven el Mont i la Marli, a qui els mateixos hippies consideraven uns penjats i uns aprofitats. Una mena de voltors del negoci que eventualment es pogués aproximar.
Els hippies, en general, havien sentit a parlar de la història de la societat de condomini, però una mica com tothom, i de fet la versió que els havia arribat a la majoria era la que els havia explicat el mateix Sansa. Sempre els havia dit que només hi tenia drets ell, perquè era l’únic que vivia tot l’any a Tor. L’únic que hi tenia «foc encès» tot l’any. Això no era del tot veritat, però tampoc no era mentida. Sansa, solterot i feréstec com els óssos, era qui més temps passava a Tor, perquè quan se li girava la truita, encara que hi hagués un metre de neu, pujava al poble i s’hi passava una temporada tot sol. Però Sansa i la seva família des dels anys seixanta que feien com tots els altres, anaven baixant de tant en tant. Ningú resistia els hiverns de Tor. Els Sansa es van comprar una casa a Araós, «a baix», més a prop del món. Per ser exactes, caldria dir que es van comprar el que podríem anomenar una «residència» d’hivern. A la casa de baix només hi tenia roba a l’armari una part de la família, perquè Sansa —Pepe, com li deia la família—, es quedava a Tor per mantenir el foc encès i així conservar els drets sobre la muntanya. Aquesta era la versió oficial. En realitat, Sansa també baixava a Araós durant l’hivern. Però així que s’ensumava que podia fer bon temps uns dies, per molta neu que hi hagués, pujava a Tor i s’hi estava fins que se li acabava el menjar.
Expliquen que més d’una vegada, quan tornava a baixar perquè a dalt havia nevat molt o perquè s’havia menjat els últims rosegons de pa, havia arribat a Alins amb els mocs gelats. I també expliquen que sovint l’acompanyava algun gos i que, amb gos i tot, s’atrevia a anar fins a Andorra. Es posava uns esquís vells i atrotinats amb unes sabates qualssevol, se’ls lligava als peus amb filferros, es carregava el gos a l’esquena, i, au!, a travessar el port de Cabús! I en acabat, caminant fins a baix de tot d’Andorra. El viatge, a l’estiu, amb bon temps i bon camí, dura un grapat d’hores. A l’hivern, un mortal qualsevol trigaria ben bé tot un dia. Sansa —diuen— ho feia en unes hores. De vegades deixava el gos i els esquís al peu del poble de Pal i la pobra bèstia s’hi estava dies fins que Sansa tornava. Històries com aquestes, fossin o no veritat, el van convertir en una mena de llegenda.
I Tor n’és ple, de llegendes.
Diuen —als pobles se’n diuen moltes, de coses— que quan els Sansa van decidir anar a viure a Araós van carregar les mules amb tot l’or i la plata que havien acumulat a casa durant una pila d’anys. Van carregar tant les pobres bèsties que quan van arribar al poble van morir rebentades pel pes que havien hagut de portar. Veient com vivia Sansa o la seva família a mi em costa de creure. Però si ho diuen… Els Sansa, com les grans cases del Pirineu, passen a ser llegenda a partir del moment que se’n parla a totes les valls. I això, facin el que facin, tinguin el que tinguin, a ulls dels altres els fa multiplicar les virtuts i els defectes. I els hippies no eren aliens a aquest fenomen, tenien Sansa com una mena d’emperador, un ésser immortal. A més, des del febrer de 1995, amb la sentència de Tremp que el convertia en l’amo únic, corria la brama que Sansa era multimilionari. Alguns afirmaven que tenia un tresor enterrat en algun lloc de la muntanya; d’altres, que sabia on hi havia or i que per això defensava tant tot allò. D’altres, segurament fumats, deien que s’havia venut la muntanya i havia enterrat els diners.
De tots els forans n’hi havia dos que destacaven per sobre dels altres, el Gregori i l’Aguilera. El Gregori perquè era el més veterà i el més intel·lectual. Era qui més temps feia que voltava per allà dalt i a més tenia tota la confiança de Sansa, fins al punt que era l’únic que estava empadronat a la mítica casa Sansa de Tor. El Gregori sempre deia que els mals de Tor van començar el dia que es va ensorrar el sostre de l’ermita de Sant Ambrós, una petita construcció visigoda perduda per allà dalt.
L’altre, l’Aguilera, feia de guardaespatlles del vell. Ningú sabia com s’ho havia fet, però el cas és que s’havia guanyat el dret de dormir a la mateixa casa Sansa, sobretot des que havia sortit la sentència de Tremp. Així com el Gregori era respectat per tothom, l’Aguilera era temut, li deien l’skin, perquè portava els cabells molt curts i tenia la mà molt fluixa, i molt dura.
Tenia tothom acollonit, i més d’una vegada l’havien vist discutir amb el mateix Sansa. Discussions fortes que sempre acabaven en no res. Al matí discutien a mort i al cap de dues hores marxaven tots dos junts cap a Barcelona. Des que el vell Sansa era l’amo de Tor baixava molt sovint a Barcelona, i sempre l’hi portava l’Aguilera. Els hippies recorden que l’estiu de 1995 uns dies abans de la mort de Sansa, es va produir una discussió especialment agra entre l’amo i l’skin. Sansa l’advertia que no toqués el terra de casa seva, que no hi fes forats, fins i tot va arribar a amenaçar-lo que li obriria el cap amb la destral. Tot i que les amenaces de mort sovintejaven, en aquella casa, els hippies es van adonar que aquell dia Sansa parlava amb un altre to. No els va agradar. Per als més imaginatius, aquella discussió era la prova que Sansa amagava alguna cosa grossa sota casa seva. Els veterans, senzillament, van creure que l’Aguilera s’estava passant de la ratlla i que el vell en començava a estar fart. «Aquest skin de merda acabarà malament», van pensar, i se’n van alegrar.