Tor
14. Puja el jutge
Pàgina 16 de 55
14. PUJA EL JUTGE
El jutge es deia José Luis Pérez Pérez, era jove i Tremp era un dels seus primers destins. Aquesta era la creu dels ciutadans que pertanyien a la jurisdicció de la capital del Pallars Jussà: cada any o com a molt cada dos anys els canviaven el jutge, perquè era una plaça on hi anaven per fer currículum i ningú no s’hi volia quedar. Això complicava molt les coses, perquè cada jutge tenia una manera molt diferent de treballar; els funcionaris estaven marejats de tants canvis i s’ho prenien tot amb molta resignació. Les autoritats es queixaven tant com podien, però era un problema molt difícil de resoldre.
Aquell jutge, però, va sorprendre tothom per les ganes amb què va agafar l’assumpte civil de la muntanya de Tor, que s’arrossegava de feia quinze anys. La demanda s’havia iniciat el 1981, però tots els magistrats que passaven per Tremp l’arraconaven així que veien la quantitat de paperassa, tràmits i problemes que generava. El plet l’havien posat conjuntament dos veïns, Sansa i Cerdà, representats per un sol advocat, contra els altres onze. Demanaven al jutge que dictés que els altres no tenien cap dret de pertànyer a la Sociedad de Condueños perquè ja no tenien casa oberta a Tor, és a dir, que com que havien marxat del poble no complien el que estipulaven els estatuts fundacionals de la societat, creada el juliol de 1896. L’objectiu dels demandants era quedar-ne amos i amb les mans lliures per signar un contracte d’arrendament amb un andorrà que volia fer una estació d’esquí a Tor. Aquell contracte ja havia costat dos morts, i l’assassinat de Sansa probablement també hi tenia alguna cosa a veure, però això ho vaig saber més tard. La demanda la defensava un advocat de Tàrrega, Tassies, que pertanyia al col·legi de Lleida i en realitat actuava en nom d’un lletrat molt ben posicionat a Barcelona, Joaquín Hortal, que no podia intervenir directament en un plet a la circumscripció de Lleida.
La demanda s’havia allargat tant perquè cada tràmit, cada notificació, tardava mesos o fins i tot anys a anar del jutjat als afectats i viceversa. Tor és a vuitanta quilòmetres de Tremp i tots, encara que alguns vivien a Tremp, mantenien el domicili oficial a Tor per por de perdre els drets. Un altre factor era que els demandats feien tots els possibles per dilatar el procés sol·licitant advocats d’ofici que després rebutjaven. En això Palanca era un autèntic expert. Els continus canvis de jutge tampoc no contribuïen a agilitar els tràmits. Fins que va arribar a Tremp don José Luis. De seguida va agafar l’expedient de Tor com si tingués un interès especial per resoldre’l. Al jutjat se’n feien creus, però ja estaven acostumats a les rareses i no van fer preguntes. I quan en pocs mesos va dictar sentència tothom va quedar estupefacte, sobretot perquè ho donava exclusivament tot a Sansa i en deixava fora tots els altres, fins i tot els Cerdà, que havien interposat el plet conjuntament amb ell. Una cosa era que Palanca en quedés exclòs, ell i Sansa sempre havien estat a mata-degolla, però que el jutge deixés fora Cerdà no ho va entendre ningú. La sentència recollia en bona part els arguments aportats a la demanda per Tassies i Hortal i considerava provat que Sansa era l’únic que tenia casa oberta a Tor, és a dir, que hi vivia tot l’any. Tothom sabia que era qui més temps hi passava, però no s’hi estava pas tot l’any. I n’hi ha que diuen que qui realment hi vivia més dies era Cerdà.
De fet, Cerdà i Sansa van interposar el plet junts, però sempre s’havien odiat en silenci perquè tots dos sabien que perseguien el mateix objectiu: ser amos de Tor. En aquell plet havien sumat forces contra Palanca sense imaginar-se, ni l’un ni l’altre, que un dels dos en quedaria fora. Però així va ser. Evidentment, totes les parts perjudicades van recórrer la sentència a l’Audiència de Lleida. Però, fos com fos, don José Luis ja havia declarat Sansa amo de tot. Aquell recurs es resoldria posteriorment el gener de 1997, coincidint amb l’alliberament dels acusats de matar Sansa, i va propiciar la meva entrada en la investigació. Mentre preparava el reportatge per al Trenta Minuts, la sentència de l’Audiència va ser recorreguda al Tribunal Suprem. No va agradar a ningú. Declarava la finca «monte vecinal en mano común», és a dir, de tots els veïns de Tor, històrics o no, descendents dels tretze signants de 1896 o no. Allò incloïa el bisbat, que hi té l’església i algunes finques, i fins i tot els hippies que hi vivien. El magistrat ponent, lluny de donar la raó als uns o als altres, va tirar pel camí del mig i va dir que la muntanya era de tothom. El Suprem no resoldria el cas abans de quatre o cinc anys, i mentrestant la mort de Sansa continuava sense culpable.