Tor
32. Viatge amb l’Antonio Gil José a Tor
Pàgina 34 de 55
32. VIATGE AMB L’ANTONIO GIL JOSÉ A TOR
Tal com havíem quedat amb l’Antonio Gil José, a les vuit del matí del dilluns sóc a la porta del bar La Font de Cristall de la Seu d’Urgell. Ell també hi és, li pago el tallat que s’ha pres i pugem al Mercedes del nostre taxista particular. Els companys ens esperen a Alins, on els recollirem abans de pujar a Tor. Per anar de l’Alt Urgell al Pallars Sobirà per carretera s’ha de passar pel port del Cantó. Revolts i més revolts. De la Seu a Tor tenim un parell d’hores, així que aprofito l’estona fent xerrar el testimoni. Sé molt poc d’aquest home. Els diaris no n’han explicat pràcticament res. Li haig de treure les paraules amb pinces, però com que tenim temps vaig punxant i omplint la pica de mica en mica. M’acaba explicant que fa anys que volta per allà dalt, «pel Pirineu», diu, sense concretar més. Que va fer de dinamiter a Andorra —ell en diu bota-focs—, però que l’empresa va fer fallida. També ha treballat en algunes de les cases més fortes de l’Alt Urgell cuidant vaques i vedells. I diu que un bon dia va fer cap a Tor, on va treballar una temporada per a Palanca i una altra per a Sansa.
—A mitjan dels vuitanta, no me’n recordo mai de les dates. Sóc un desastre.
—I com hi vas anar a parar, a Tor?
—Un dia estava dinant al Montserrat de la Seu amb el Mont i va venir el Palanca.
—Es coneixien, el Mont i Palanca?
—Sí. Aquí dalt, els perillosos es coneixen tots.
—I què va passar?
—Xerrant, xerrant em va dir: «Tu m’aniries bé, fas cara de mala llet. Has guardat mai cavalls? Si vols, et provaré».
—I tu vas acceptar.
—Em va oferir seixanta mil pessetes perquè jo i dos més portéssim un ramat de cavalls des del cap del port de la Bonaigua fins a les bordes de Conflent. Vuit o deu hores caminant.
—I va anar bé?
—Sí. Em vaig quedar dos mesos i mig treballant per aell.
—I per què vas plegar?
—Perquè no em pagava i perquè després d’estar un mes seguit a les bordes de Conflent guardant cent seixanta-tres eugues vam passar cap a Biscarbó, i després vaig estar un mes més a Taús, fins que vaig quedar fart de les denúncies contra el Palanca perquè els animals entraven a les finques dels altres. El pitjor dia va ser a Noves de Segre, quan les eugues van entrar a la finca d’un tal Costellins. Es veu que aquest i el Palanca eren enemics totals. Jo vaig intentar entrar a la finca a foragitar les eugues, però el Palanca em va fer parar. «Surt, boig, que vindrà aquell desgraciat i et fotrà dos tiros!», em va dir. El cas és que va venir la Guàrdia Civil i va ser la parella qui va intentar treure els animals. El Palanca va fer de les seves i va començar a cridar: «¡Cabrones! ¿¡Quiénes sois vosotros para sacar a los animales, eh!? ¡Si alguien tiene que sacarlos es el dueño, no vosotros!».
—I va venir el dueño.
—Sí, i es van fotre a discutir com bojos, fins que la parella es va endur tothom al cuartelillo. Un cop a la caserna d’Organyà, el sargento li va dir de tot al Palanca, fins que el va fotre tan nerviós que fot-li hòstia!, i ja veus el sargento empotrat a la paret i la gorra se’n va anar a l’altra banda del cuartelillo. Llavors, Palanca se’n va anar al vàter i s’hi va tancar. Quan feia una bona estona que hi era, el van anar a buscar i se’l van trobar amb el cap dins de la tassa. Es veu que s’havia tornat mig boig. El van portar al psiquiàtric de Lleida.
—Però et va acabar pagant o no?
—Al cap d’uns anys ens vàrem trobar a la Seu i em va convidar a dinar al Montserrat. «Em deus 60.000 pessetes», li vaig dir. I ell em va contestar: «No tenim pas res firmat». «Ets un fill de puta», li vaig dir. I em va donar cinquanta mil pessetes que portava a la butxaca. «Tot això t’ho dono perquè vull», va dir.
—I per a Sansa, quan hi vas treballar? Després?
—Sí.
—Cony, explica-m’ho, home.
—Treballava per a tots dos alhora. Ells no ho sabien, però jo feia feines per a tots dos i un dia dormia a les bordes de Palanca i un altre a les de Sansa.
—No sé si creure-m’ho.
—Collons! No dubtis de mi, eh? Si no ja podem girar!
—No, home, no, però deus ser l’únic cas.
—Sí. Sóc l’únic.
—I què feies per a Sansa?
—Feinotes. Una mica de paleta, una mica de fuster.
—Durant molt temps?
—No. Tampoc no em va pagar el que m’havia promès. Però almenys era més persona.
—I al Mont de què el coneixies?
—De la Seu.
—Sí, home, però de què? Éreu amics? Teníeu negocis?
—De fer cerveses. Sempre explicava fantasmades i al principi jo me’l creia. Sempre demanava calés, sempre estava demanant. Aquell cabró no ha pencat mai.
—Te’n devia molts, de diners?
—750.000 pessetes!
—Collons! Una bona picossada! I tu els hi vas anar a reclamar el dia abans de denunciar-lo, no?
—Sí. I no m’ho va voler pagar. Va fer com Palanca, va dir que no teníem res firmat.
—I per això el vas denunciar?
—No, no! Això és lo que diuen ells. Jo ho vaig fer perquè era de justícia.
—I a la Marli qui la va conèixer primer, tu o el Mont?
—Ell.
—I tu també te la volies tirar? —el burxo recordant les paraules del Mont i la Marli el dia del sopar amb la família Monster.
—No. Era ella la que em buscava a mi, però jo no vaig al llit amb borratxes.
—I per què li pegaves?
—Perquè em deia fill de puta. Si una paraula no aguanto és fill de puta. Qui m’ho diu, o em mata, o el mato.
—Però a ella no l’has matat.
—Perquè és una dona, que si no…
També m’explica que a principis del noranta-cinc ell era a la Seu regentant el Bar Extremeño, que és al carrer Santa Maria, sota els porxos. És un bar que fa cantonada. Havia pagat un milió i mig de traspàs —diu ell— i resulta que el Mont i un tal Paco Fiol Mulet el van convèncer d’anar a Mallorca a construir un càmping de bungalows. Com més va, més m’adono de la quantitat d’embolics que hi ha entre aquests personatges i la facilitat que tenen per saltar d’un lloc a un altre, o potser seria més adequat dir d’una misèria a una altra. El cas és que el Mont va convèncer el Gil José per anar a treballar a Mallorca i allà es va quedar penjat, sol i sense diners després d’uns quants mesos de mantenir aquells generosos «amics» que l’havien enredat.
—Com que de lo prometido, res de res, i a més era jo qui havia de pagar la manduca, vaig passar de tot i me’n vaig anar pel meu compte a treballar collint melons i síndries als horts. Anava a jornal i dormia en una tenda de campanya, al bosc.
Una tenda que havia robat. I, pensant-se que la policia el buscava pel robatori, el juliol d’aquell mateix any, 1995, va venir de Palma a Barcelona amb un nom fals. El problema és que ni ell mateix sap dir si va venir en vaixell o en avió. I aquesta falta de coherència va ser el que va provocar el seu descrèdit davant del tribunal que jutjava el Mont i la Marli per l’assassinat de Sansa.
Mentre ens anem aproximant a Alins, i mentre el Josep, el taxista, em mira pel retrovisor amb cara d’estar pensant «aquest tio està com un llum», el Gil José relata amb precisió la seva estada, de moment fantasma, a Catalunya. Dic «fantasma» perquè la Guàrdia Civil no la va poder provar; i dic «de moment» perquè farem el possible per trobar algun element que demostri que aquest home va ser aquí i que per tant doni validesa al seu testimoni de càrrec contra el Josep Mont i la Marli Pinto.
El motiu del viatge des de Palma a Catalunya era, segons el Gil José, visitar la seva filla, que viu amb la seva exdona a Santa Maria de Palautordera, a prop de Granollers. Li insisteixo que me’n doni detalls i ell m’explica tota la ruta d’aquell suposat viatge:
—Arribo a les vuit del matí al port. Vaig a peu fins a la plaça d’Espanya. Allí agafo el metro fins a l’estació de Sants, on prenc el tren direcció Girona per anar a Granollers. Baixo a Sant Celoni i faig dos quilòmetres i mig a peu fins a Santa Maria de Palautordera. Intento veure la filla. Era sobre el migdia. Em sembla que no hi ha bon ambient i no hi entro. Xerrem una estona a la porta i, com que no volia saber res de mi, foto el camp. Volia dinar i dormir al Turó de l’Home, un bar-restaurant de Santa Maria, però em van dir que estava complet. Agafo l’autobús i vaig a Granollers. Ja era al vespre. Entro a la Fonda Europa, però no tenien habitacions perquè feien obres. Ells em van recomanar una pensió al carrer Girona. No la vaig trobar i em fico a l’hotel Iris, prop de l’estació de trens. Una habitació per una nit. Van posar el DNI a l’ordinador i resulta que ja hi havia estat feia un any, però no me’n recordava perquè l’havien reformat. Al pagar em va costar sis mil pessetes, vaig recordar que l’altra vegada me n’havia costat tres mil. L’endemà al matí torno a la Fonda Europa, eren dos quarts de deu o les deu, més o menys. Prenc una cervesa a la barra i llavors el vaig veure a ell, amb uniforme i amb la bandeja. Em mira i diu: «Tu no ets l’Antonio?». Dic: «Sí, i tu l’Andreu». Feia un munt d’anys que no el veia. Es deia Joan Andreu, crec que Jové, però l’apellit no el recordo bé. Em diu: «Espera’m cinc minuts que acabo turno i començo vacances». Em va dir que volia plegar i muntar-se ell en un lloc tranquil i jo li vaig dir que coneixia això de Tor, que era un bon lloc perquè passava molt turista cap a Andorra i va dir: «Anem-hi ara mateix!». A l’hora de dinar érem a la Fonda Cadí de Ponts. Havia estat ajuntat quatre o cinc anys. La dona li va fotre el camp amb un negre. Ell havia fet la mili a Jaca i jo a Sant Climent. Lo bé que ens ho havíem passat de joves ballant «l’espanyolet»!, que quatre aixequen una mossa i miràvem qui li podia tocar el cul. Vam dormir a la Fonda Cadí. L’endemà, sense parar enlloc, vam anar a Tor. En l’arribar, a mi em va agafar mal de ventre i vam parar abans de l’hort de Sansa.
—Para, para! —el tallo—, això ja ens ho explicaràs a dalt, i filmarem tot el que vas fer aquell dia.
Mentre continuem pujant cap a Tor em vénen al cap els informes de la psicòloga que el va examinar i segons els quals aquest home era un «borderline» amb «escassa capacitat de fabulació». El sergent Yanes no va poder comprovar res, però nosaltres, amb aquest relat tan detallat, ho hem d’intentar. Només arribar a Alins decidim que el Pol no vingui a Tor. En lloc d’això se’n va a seguir fil per randa la ruta que afirma haver seguit el testimoni, a veure què troba.
A dalt, a Tor, la seva «escassa capacitat de fabulació» ens deixa impressionats. Aquell home ens ensenya el punt exacte on suposadament va parar el juliol de 1995 per fer de ventre, òbviament ha plogut molt des d’aleshores i no trobem rastre de la tifa en el lloc que ell assenyala, tot i que fa un intent d’ajupir-se imitant la postura que va adoptar aquell dia per alleujar el mal de panxa. Ens guia fins al darrere del corral de Sansa i se situa al lloc des d’on afirma haver vist el crim. No en tenim prou i li fem repetir la versió des de tres llocs diferents. Com que estem sols al poble ens permetem la llicència d’entrar al pati on, segons el Gil, va passar tot. És un corralet molt desendreçat que hi ha al darrere de la casa. Totes tres vegades ho relata exactament igual, sense canviar ni una paraula. Fins i tot repeteix els gestos que van fer els protagonistes i assenyala amb precisió els punts del cos on la víctima va rebre ferides.
—El senyor Mont li diu: «Si no em pagues et fotaré una patada als collons». El senyor Montané li diu: «Tu no fotaràs ni lo que està fotut», i fa el gest de treure’s la caçadora. En aquell moment, el senyor Josep Mont li pega la patada als ous, ell s’inclina cap endavant i per això el senyor Montané, quan li troben la ferida al cap, la té en aquest costat, al costat dret. Llavors la Marli agafa el pal que era allà, a terra, i li propina la garrotada al cap, i per això té la senyal aquí, i el senyor Montané s’ajeu exactament així, cau aixís, i el Josep li diu a la Marli: «Què has fet?». Diu: «No ho sé». Diu: «Va, agafa’l i portem-lo cap a dintre». La Marli l’agafa així, per sota dels braços, i el Josep per les cames i se l’emporten cap a dintre. No vaig veure si l’acabaven d’entrar, perquè jo me’n vaig anar, però fins aquí sí que vaig veure que hi arribaven, i l’altre feia força perquè el deixessin anar amb els braços. Els portava oberts, feia força, es bellugava i amb els peus es bellugava també. El van portar cap a dintre, a dintre no sé lo que va passar.
És tan minuciós descrivint els punts exactes on tenia les ferides el mort —un detall que nosaltres no li hem demanat— i explicant l’agressió, imitant els gestos que suposadament va fer cada protagonista, que només podem pensar dues coses: o que realment ho va veure, o que ell és un dels que ho van fer i per això ho explica amb tanta exactitud. El deixem xerrar i ell sol comença a fer-nos dubtar. De tot.
—Tot això està molt canviat, eh? Aquí hi han fet obres —diu mirant al seu voltant—, i aquí, en aquest racó exactament, hi havia una caixa en forma de taula amb dues botelles de vi al damunt, i llavores quan el porten cap a dintre ja no vaig sapiguer lo que havia passat a dintre, ni si el curaven ni si no el curaven. Dic: «Aquest home no serà que tingui algun telèfon i truqui a la Guàrdia Civil, i jo, que tinc prous problemes… Ja s’ho arreglaran, com que altres vegades ja s’han estofat fort —dic—, ja s’arreglaran, no és problema meu». I vaig agafar i vaig marxar! I fins ara és tot lo que he pogut explicar. No sabia més, ara sé més, però tampoc ho puc explicar.
—I què saps?
—Que a dintre la casa hi havia més gent, però en aquests moments no us ho explicaré, perquè a mi em falten ara unes altres proves per sapiguer del cert qui eren aquestes persones que estaven a dintre i no ho diré si no és davant d’un jutge.
—Però Antonio, al judici ja no et va creure ningú, i ara vas i dius que encara hi havia més gent?
—És que a mi aquesta gent m’han fet passar per boig i per embustero, m’han fet presentar al metge forense i amb una metgessa psiquiàtrica dues vegades i ells suposo que ho han pogut comprovar, que no sóc boig i que lo que dic és la veritat. Jo he tingut uns problemes, vaig tindré por aquell dia i jo aquell dia no vaig sapiguer que aquest home era mort, perquè si ho sé, que aquest home era mort, aquell dia aquesta gent no surten d’aquí d’aquest poble i abans d’arribar a Alins o al cap del port ja els haurien detingut. Jo no vaig sapiquer que aquest home era mort fins al cap de dos mesos, que vaig tornar de Mallorca, i llavors ho vaig dir a la Guàrdia Civil.
—I el sergent Yanes et va ajudar a fer la denúncia? —pregunto, pensant que mossegarà l’ham i dirà que sí, que la Benemèrita el va ajudar.
—No, no em va assessorar en res de com l’havia de fer, ni si per la dreta ni si per l’esquerra. Va dir: «Tu explica’m només lo que saps i prou». Jo li vaig dir: «És que més de lo que sé no et puc explicar», i ell em va dir, diu: «Tu saps que si menteixes o estàs fent una declaració falsa tens tanta culpa tu com ells». Dic: «Sí, no ho sabia però m’ho imagino», i llavors ell em va llegir les normes que hi havia, de si feies un jurament en fals o si deia mentida sobre aquest cas. No n’hi he dit mai, de mentida, ni mai n’hi diré.
Quan estàs entrevistant algú costa saber si et diu la veritat o no. Generalment confies en la gent i, sobretot, en el teu instint, en aquell sisè sentit que et diu si aquell personatge menteix o no. Amb el Gil José no sabia pas què pensar. Em tenia totalment descol·locat. A mi, als meus companys i a tothom. I no podia deixar de pensar en les afirmacions de la psicòloga: «capacitat de fabulació escassa» i «borderline».
Un borderline per fer falses acusacions…
—Fora de lo normal, jo? Fora de lo normal no en tinc res, això de borderline deuen voler dir que sóc vident, que jo ho sé tot per visions, que puc veure a través del meu cervell, però això ho he desmentit sempre. Jo sé algo de curandero, això sí, però no de vident, de vident no en tinc res, perquè si jo fos vident, a mi no em faria falta treballar de mosso, podria viure de sobres. Jo la depressió la vaig tindré, a mi m’han fet passar per boig, perquè jo, desprès del meu divorci, de la meva separació, em vaig dedicar a beure i vaig agafar una tal depressió que em van haver d’ingressar en un centre psiquiàtric. Vaig estar exactament dos mesos i mig a Sant Boi de Llobregat i no me’n donc cap vergonya perquè jo vaig fer la meva cura, vaig quedar perfectament bé i no he tingut, gràcies a Deu, cap més problema mai més.
—I com és que et vas presentar a judici amb una barba de dos pams i mig?
—Me la vaig deixar per por a represàlies i a que no hi hagués cap venjança. Va ser un tracte que havíem fet amb el sargento Yanes perquè no em passés res fins al dia del judici. Ell em va dir: «Millor que el teu paradero no el sàpiga ningú», i només ell sabia el meu paradero i tenia el meu número de telèfon on estava treballant i visquent. I em vaig deixar la barba per si trobava algun conegut que no em reconegués. Quan es va haver acabat el judici me la vaig treure.
Abans de tornar a marxar de Tor ens demana si pot pujar un moment a les bordes de Pleià, perquè vol mirar si hi troba una bossa amb una màquina d’afaitar que es va deixar fa temps. És justament una de les raons que va donar als instructors del cas quan li van preguntar per què havia anat a Tor. No troba res de res.
—Ja fa massa temps i per aquí tothom és amic de lo ajeno —diu.
Però en passar per davant de la borda que Sansa feia servir de paller, que justament és davant de casa Palanca, va cap a la porta dient que potser se la va deixar allà dins i mira per les escletxes que queden entre les fustes velles de la porta.
—No hi veig res. Potser si hi entrem… —i talla els cordills amb una navalla que porta a la butxaca.
A dins del paller hi ha una pila enorme de cordills vermells i negres d’embalar herba, una menjadora per a vaques i corders i un altell ple d’herba seca que es veu que no és recent. El terra està ple de fem sec de vaca, i en un costat hi ha una llar de foc i una barra de bar feta amb fusta.
—Allò ho vaig fer jo! —diu el Gil José tranquil·lament i amb un punt d’orgull.
—Una llar de foc i una barra de bar enmig d’una cort per a vaques? —pregunto tot estranyat.
—Sí, hi volíem fer un restaurant.
—Qui? Tu i Sansa?
—I el Mont! Ell havia fet fer els pianos a un arquitecte de la Seu. Fèiem un restaurant i a dalt hi hauríem posat habitacions, però només vaig poder treballar quinze dies, perquè es va acabar el material i ningú tenia calés per comprar-ne més.
—Quina tribu!
—Sí, i a més el vell estava molt emprenyat, perquè jo li vaig dir que per pavimentar el terra havíem de treure tota la merda i excavar almenys mig metre i va dir que ni hablar, que allí no excavava ni Déu, que si volíem pavimentar, ho havíem de fer al damunt del terra sense tocar res.
—I ho vau fer?
—Sí, vàrem començar a fer-ho, però al cap de tres dies es va esquerdar tot. El terra va cedir allí —diu assenyalant un lloc on es veu clarament un desnivell—; jo vaig fer una mica de clot per tornar-ho a pavimentar, però quan ho va veure ell va dir que prou! Que allí manava ell i tots a prendre pel cul! El Mont es va emprenyar molt perquè s’havia gastat un milió de pessetes en ciment i obra, però no hi va haver res a fer. El vell ens va fotre fora.
—I per això discutien i per això el van matar?
—Sí, pot ser, suposo que era això.
Una altra vegada el terra de Sansa. Primer es discuteix amb l’Aguilera perquè aquest pinxo ha fet forats al terra de la casa pairal, i ara s’emprenya perquè aquests perdularis toquen el terra del paller. Què coi hi devia tenir enterrat? Però en dos llocs diferents? A veure si acabarà sent cert allò que expliquen d’un tresor o d’uns diners enterrats! Bé, si hem de descobrir res de nou, ja sortirà. Amb el Gil José ja hem acabat, i no es pot dir que haguem avançat gaire. La seva versió és creïble. Ara hem de provar que el dia del crim, el 19 de juliol de 1995, ell era a Catalunya.
El Pol va reconstruir fil per randa les passes del Gil José des que va desembarcar a Barcelona fins que va arribar a Tor, i vam començar a saber alguna coseta del personatge: a Sant Celoni li van dir que de jove havia ballat amb l’esbart dansaire i havia fet de Manelic. «Actuava amb un ganivet de veritat i jo —explicava el director de l’esbart— sempre tenia por que no el clavés de debó». També va anar a Santa Maria de Palautordera, on va parlar amb els veïns de l’exdona i la filla —a elles no les va trobar a casa i no va tenir temps de tornar-hi—. Cap resultat interessant. I també va anar a l’Hotel Iris de Granollers i a la Fonda Cadí de Pons, on se suposa que s’havia allotjat. Curiosament, a tots dos llocs li van dir que per un problema o altre els llibres de registre del juliol del noranta-cinc estaven incomplets o esborrats. Ens va semblar que potser podríem treure alguna cosa de profit de la Fonda Europa, on el Gil José afirmava que havia retrobat un vell amic, Joan Andreu Jové, que hi feia de cambrer. Era l’home que l’havia acompanyat a Tor. A la fonda no hi havia ningú amb aquell nom, però sí un Joan Andreu Castro. Després de parlar amb la seva mare i de jugar al gat i la rata amb ell vam arribar a la conclusió que tenia alguna cosa per amagar, però no ens va semblar que tingués res a veure amb Tor. Sí que vam comprovar que la ruta descrita pel Gil José era perfectament factible. És a dir, podia ser que en només tres o quatre dies hagués arribat a Barcelona, hagués anat a visitar el seu antic poble, hagués pujat a Tor, i en acabat hagués tornat a marxar cap a Mallorca. Però tampoc no en vam trobar cap rastre.