Tor
34. El Batallé
Pàgina 36 de 55
34. EL BATALLÉ
Encara no són les sis de la tarda. A Sort hi conec força gent i no em costa localitzar el Patilles, l’home que m’ha de conduir al Batallé. El trobo en una finca que té a tocar del riu. Es un paio molt conegut a la comarca, perquè sempre està enredat en un embolic o altre. Va ser un dels promotors de les caravanes de dones que havien d’aparellar-se amb els concos del Pallars. És hàbil tallant la fusta. Hi ha una botiga a Sort on, segons ell, ha relatat la història del Pallars gravant-la a les bigues i mobles del local. Els seus embolics no sempre acaben bé, i més d’una vegada ha desaparegut temporades llargues. En alguna d’aquestes fugides ha fet cap a Tor. I alguns dels amics que té són gent amb molt males puces, com el Batallé. Li diuen Patilles perquè les té tan llargues que gairebé li fan de barba, a l’estil dels vells mariners irlandesos. El trobo apilant ferralla en una parcel·la de terra on guarda tot de trastos vells que li han regalat o que ha comprat per quatre duros.
—No sé pas què en fotré, de tot això, però, aquí ho tinc. Ja m’ho pensaré —em diu quan veu que m’ho miro amb cara de no entendre per què pot servir tanta maquinària vella amuntegada.
—Hola, sóc de la tele. M’han dit que tu coneixes bé la història de Tor i…
—Ha, ha! —m’interromp—. Tor és un altre món. Allí no hi ha llei. Si no vas armat, no ets ningú! —diu.
M’han dit que el Patilles és simpàtic i que amb ell no tindré cap problema. Realment és un home divertit i hi passo una bona estona. M’explica que va treballar a Tor fent de tot i que justament era allà dalt l’estiu de 1980, quan van matar «els dos nois que ajudaven Palanca». Ell feia de paleta per a una altra de les cases del poble i, confirmant el que ens va dir la Concepció fa un parell de dies, diu que havia de treballar amb l’escopeta a l’esquena.
—Allí es respirava sang —diu.
És una frase que em queda clavada al cap.
—I per què el vols, el Batallé? —em pregunta.
—Perquè ell va declarar que el Mont i la Marli van amenaçar Sansa i…
—Allà dalt tothom amenaçava Sansa —em talla—, i a tot Déu. No fotis cas de res ni de ningú. Tothom t’enganyarà! —sentencia.
—Uf, tinc el cap com un timbal i només em falta això. I el Batallé també m’enganyarà?
—Té males puces, el Batallé, però ja t’ajudaré jo. Vine aquesta nit a la gasolinera de Rialp i parlaràs amb ell —em diu.
M’ha donat una alegria que em fa oblidar els mals resultats del dinar amb el sergent.
—Tu creus que ell sap alguna cosa? Hi ha gent que em diu que ell amaga…
—El Batallé és contrabandista —m’interromp—. Tots els contrabandistes amaguen coses. És la seva obligació!
A la nit, cap a les nou, aparco el cotxe al costat de la gasolinera de Rialp i entro al bar, un local petitet. Tots dos són a la barra. El Patilles es gira. El Batallé, no. D’esquena és un tipus gran, molt gran. Du els cabells fets un fàstic. És evident que fa moltes setmanes que no va al barber i que no se’ls renta. Porta posada la jaqueta, un costum que té molta gent a muntanya, que no es treuen la jaqueta dins dels locals. No sé per què, però és així. Saludo el Patilles i ell fa les presentacions.
—Mira, noi —diu el Patilles tocant el braç del Batallé—. Aquest és el que et vol fer un interviu per la tele.
Aquell homenot es gira lentament i em mira de dalt a baix amb un menyspreu difícil d’engolir. Aguanta un got de carajillo ple de conyac. Se’l beu d’un glop sense dir res.
—No li facis cas. És una mica esquerp —em tranquil·litza el Patilles—. No està acostumat a tractar amb la premsa. Ha, ha, ha! Au, va, no siguis cabessudo i parla amb aquest xicot! —li diu tornant-li a tocar el braç.
—Si em tornes a tocar et fotré una hòstia que t’afaitaré en sec! —li engega sense ni tan sols mirar-lo.
El que se suposa que és el seu amic fa un somriure forçat.
—Au! Avui està de mala lluna…
—Ja t’he dit que no li havies d’haver dit res, al periodista —l’amonesta el contrabandista—. No vull parlar amb ell i s’ha acabat! —diu com si jo no hi fos.
La veritat és que no sé pas què fer. Tinc moltes ganes de parlar amb aquest home perquè intueixo que em pot donar informació valuosa, però pinten bastos i no em ve gens de gust acabar amb un ull de vellut. El cambrer també ho deu notar i ni tan sols em demana si vull beure res. El Patilles, no sé si conscientment o de manera inconscient, continua punxant el seu company.
—Ets un cagat! Que no ho veus, que s’hi ha d’estar bé, amb la premsa? Au, va, fes unes declaracions, ha, ha, ha!
Jo no sé on posar-me, però em dic que, ja que sóc aquí, no hi perdo res, intentant suavitzar la situació. «Si les coses van mal dades, tallo en sec i foto el camp», penso.
—Tranquil, home —dic—, si no té ganes de parlar, que no parli. Serà que no té res a dir. Us puc convidar a una ronda? —els pregunto fent un senyal al cambrer.
Em poso expressament al costat dret del Batallé. A l’esquerra hi ha el Patilles. Tots dos estan asseguts en tamborets i jo em quedo dret, repenjat a la barra. El cambrer torna a omplir-los els gots de conyac i a mi em mira perquè li digui què vull.
—Posa’m el mateix que a ells —dic.
I aguanto el silenci mentre m’omplen el got. Així que cau la darrera gota de licor, ell es torna a beure d’un sol glop la seva dosi. «Si ho faig jo —penso— m’han d’ingressar a la UCI». L’home segueix sense mirar-me.
—El sergent Yanes m’ha donat records per a tu.
Somriu. Bingo!
—Què diu, aquest desgraciat? —deixa anar amb una mitja rialla carregada de menyspreu—. Encara és viu?
—Sí, està a Trànsit. Ell m’ha dit que tu saps moltes coses de Tor que no sap ningú i també m’ha dit que li vas donar pel cul, no presentant-te al judici.
—Ha, ha, ha! I què es pensava? Quin desgraciat! Em va amenaçar i al final li han donat pel cul a ell, ha, ha, ha!
—Però abans tu li vas dir que havies sentit com el Mont i la Marli amenaçaven de mort el Montané?
—El Montané l’amenaçava de mort tothom. Aquells dos…
—Aquells dos són uns desgraciats que no tenen collons de res —intervé rient el Patilles.
—Què voleu dir, que no van ser ells?
—Que collons havien de ser ells! —sentencia el Batallé, amb una seguretat aclaparadora i preocupant.
—I doncs, qui ho va fer? —li pregunto mirant-me’l a la cara, a veure si, ja que ha començat, va més enllà.
—No ho sé —diu sense deixar de mirar el taulell.
—No ho saps, o no m’ho vols dir?
—No ho sé, noi. No ho sé. Que ets sord o què? —em diu mirant-me amb una mala llet que fa posar els pèls de punta.
—Vale, vale. El que tu diguis, però com que tothom m’ha dit que tu saps tantes coses de Tor…
—Jo no sé res! I no em toquis més los collons, entesos? El Sansa el van matar perquè era un fill de puta que es pensava que era l’amo de tot. Ell s’ho va buscar, i tu n’hauries d’aprendre!
No em sembla bona idea continuar burxant aquest home. Se li veu a la cara que té males puces. Opto per intentar establir una relació que pugui donar fruits un altre dia.
—Vale, vale, ja et deixo tranquil, però sembla que amaguis alguna cosa. El Yanes em va dir que confiava en tu, el Patilles també m’ha dit que ets un tio legal, m’ho hauré de creure.
Però la jugada no em surt bé. M’agafa pel pit, m’aixeca un pam de terra i em deixa clar que em costarà molt parlar una altra vegada amb ell.
—Si em tornes a tocar els collons et faré una cara nova, m’entens?
No cal resposta. El Patilles es posa pel mig, aquell tros d’animal em deixa anar i surto al carrer. A fora fa força fresca, però jo no la noto. Estic tremolant. Mentre em refaig em pregunto per què coi aquest contrabandista de pa sucat amb oli ha reaccionat d’aquesta manera, amb tanta agressivitat. Què sap?, què amaga? I com puc saber-ho jo? Una cosa és clara: he de deixar passar un temps abans de tornar a intentar parlar amb ell. Estic confús. Els colors que m’havia regalat l’univers s’han convertit en negre i prou. Pixo a la fresca, i cap a Alins a dormir.