Tor
42. «On hi ha sang, no hi ha negoci»
Pàgina 44 de 55
42. «ON HI HA SANG, NO HI HA NEGOCI»
La versió que explica el Ruben de les dues morts del juliol de 1980 no es pot dir que s’assembli gaire a la de Palanca ni a la de la mateixa sentència. Segons l’Andorrà, com l’anomena tothom a Tor, els treballadors de Palanca, dos gitanos de Vic que feien de maderistes, l’esperaven per matar-lo, però la jugada els va sortir malament. El Ruben no parla mai de pinxos ni de guardaespatlles, ell en diu «homes que em feien la defensa», i ens explica que fins i tot va contractar l’empresa de detectius privats Oliver, de Saragossa, perquè patrullessin per Tor —un poble de tretze cases la meitat de les quals estaven cremades des del quaranta-quatre!—. Ell sol relaciona les morts del vuitanta amb la de Sansa.
—Allí m’esperaven Palanca i los seus matons per matar-me com un conill, com han matat al Sansa, a palos! —diu serrant les dents—, perquè a Tor sempre han matat los mateixos, eh! Hi ha alguna persona de Tor que li agrada matar la gent a palos. I los palos los portaven ells a la mà. Porque ese cabrón cobarde mata así, o acojona a la gente o quema las casas, porque ha quemado tres casas en Tor. Pero ése es un desgraciado. Es utilizado. Hay esa mano negra detrás, con mucho poder económico, que no quería que yo creciese. Porque yo tenia tres sociedades, los ingleses y mucho capital de Andorra y de Cataluña que quería invertir en mis ideas porque eran buenas. Però no me van deixar. Sempre hi havia la mà negra, ese poder oculto que a mi m’agradaria descobrir un dia, porque los intereses son muy grandes y són més lluny de Tor, yo crec que són més lluny del Pallars.
—A Andorra? —el burxo.
—A Andorra, i a Lleida, i a Barcelona i a Madrid.
Au! Qui en dóna més! Aquest paio s’ha guillat. El xoc amb el tràiler quan passejava les brasileres li devia afectar el cap. Aquest home pot tenir molta història, però el present el té tan embolicat que és indesxifrable. M’adono que no en traurem res de clar.
Estic desconcertat. Tenim un testimoni fabulós però que segons com bufa el vent es posa a parlar com un boig. Mentre va xerrant me l’escolto de lluny i penso: «A la sala d’edició suarem la cansalada, per agafar-li dues frases seguides que tinguin coherència. Sí que el tenim, però és com si no el tinguéssim. Per què li deu costar tant dir les coses clares? Què hi ha de cert i què hi ha d’inventat?».
Per acabar d’embolicar la troca es posa a parlar del maleït contracte que va ser la gota que va fer vessar el got. El que va signar amb la Sociedad de Condueños el 23 de desembre de 1976 i pel qual es convertia en l’arrendatari de tota la muntanya durant tant de temps com ho permetés la llei. Nosaltres l’estem entrevistant el març de 1997, vint-i-un anys després que es firmés aquell acord, i ens deixa anar:
—El contracte continua sent vàlid. No me lo poden anul·lar perquè hi ha una clàusula que diu que mentre existeixi un litigi en el poble, el promotor, don Ruben Castañer Ejarque, té dos anys per pensar-s’ho. I el litigi encara no s’ha acabat; per lo tant, el contracte encara és vàlid.
I seguidament afegeix:
—Pero yo ya no tengo ningún derecho sobre Tor. Yo, en Tor, me arruiné. Me lo gasté todo en abogados. Y después de las muertes del ochenta mis socios me abandonaran. Ahí tengo las cartas —diu assenyalant la maleta que hi ha damunt la taula— en las que me dicen que donde hay sangre no hay negocio. Pero un tiempo después se dieron cuenta de que yo no era un asesino, y la prueba está en que hicimos una sociedad nueva: Beersheva, a la que cedí el contrato de arrendamiento, y luego yo me desvinculé del todo. Ahora no tinc res en Tor; bueno, sí, la tristesa que el meu bon amic Montané, Sansa, va ser assassinat com un conill. Això sí que em sap greu.
Mentre l’escolto em ve al cap la conversa amb el Santouré, el vellet d’Andorra que feia d’agent immobiliari i que ens va dir que el Ruben va donar a Sansa un cop de peu als collons i el va advertir que no es podia vendre la muntanya sense el seu permís. Així doncs, el Ruben ens està enganyant?
—Oiga, Ruben, usted conoce a un señor de Andorra que se llama François Santouré?
—Sí, claro. Tiene la oficina al lado de la plaza de abajo, la de los porches. ¿Qué le pasa?
—Nada, que nos dijo que usted y Sansa tuvieron una pequeña discusión en el año noventa y cinco, poco después de que el juez de Tremp le declarase a él dueño único.
—No lo recuerdo. Puede ser, porque aunque yo lo quería mucho, con Sansa era muy difícil tratar. Cambiaba de opinión cada cinco minutos y los dos somos de carácter fuerte. Bueno, él ya no. Dios lo tenga en su gloria —contesta sense cap mostra d’incomoditat.
L’he de burxar una mica més, m’està esquivant.
—¿Pero usted le dio una patada en los cojones porque él se vendía la montaña sin su permiso?
En sentir la pregunta, el Pepe, que té l’ull enganxat al visor de la càmera, aixeca el cap sorprès pel gir que he donat al clima de l’entrevista; i el Pol, assegut darrere meu, s’incorpora i em mira com dient: «Què fas, animal! Si aquest home s’emprenya se’ns menja a tots tres!».
El Ruben també es posa nerviós.
—Però què dius, tu ara! —crida incorporant-se una mica i gesticulant molt més—. Tu a qui et creus?
I en aquest moment s’acaba la cinta de la càmera. És la segona d’una hora de durada que gastem. Quan s’acaba la cinta, per molt ràpid que sigui l’operador, com és el cas del Pepe, passen quinze o vint segons sense que es pugui gravar. La càmera t’avisa, que la cinta està a punt d’esgotar-se, i normalment es fa una pausa per canviar-la, però el Pepe no podia endevinar que jo faria aquesta pregunta en aquest moment i ja no té temps d’aturar-me. El canvi de cinta fa un soroll que en moments tensos es converteix en estrèpit, i el Ruben se n’aprofita:
—¡Ya puedes apagar esta mierda! —diu mirant a la càmera—. ¡Si no me crees, ya os podéis largar!
—¡Hombre! —el tallo—. No es que no le crea, yo necesito saber si usted y Sansa se pelearon y si usted sabe si es verdad que se vendió la montaña. Me acaba de decir que el contrato es valido. Si Sansa se vendió la montaña, como dice Santouré, es un dato muy importante, ¿no le parece?
—¡Sansa no se vendió una mierda! —assegura mirant-me amb menyspreu—. ¡Era un buen hombre, pero era un desgraciado! ¡Y Santouré es un vejete que chochea! Con la sentencia de Tremp Sansa se volvió intratable, y quizás sí, que quiso vender Tor, pero no hizo nada de nada. ¡Y Santouré no sabe lo que dice!
El Pepe em toca l’espatlla per avisar-me que pot tornar a gravar. Però com puc fer-li repetir tot això sense que s’emprenyi?
—O sea, ¿que Sansa se volvió intratable y usted asegura que no se vendió la montaña?
—Bueno, ¡basta ya de este tema! —diu sense alçar la veu però amb cara d’estar a punt d’aixecar-se i marxar.
No el burxo més. Amén. De tota manera no val la pena fer-lo enfadar, perquè el Santouré no es va deixar gravar, i a més ell nega una cosa que nosaltres no podem provar ni estem segurs que hagi passat. Mentre li pregunto coses menys compromeses per a ell i intento tornar a fer-me’l meu veig clar que hem d’esbrinar què va passar des del moment en què es va fer pública la sentència de Tremp fins que van assassinar Sansa. La fallada es va produir a finals de febrer i Sansa el van matar al juliol. Els hippies, les pubilles, Palanca, Santouré, Ruben… Tothom afirma que aquella sentència va canviar el caràcter de Sansa. No és estrany. S’havia passat tota la vida lluitant per Tor i finalment un jutge li deia que ell n’era l’únic amo. Qualsevol s’hauria tornat boig! Però, com podem esbrinar-ne més coses? Com podem saber si hi ha relació entre la sentència i l’assassinat?
Abans d’acabar l’entrevista, el Ruben encara ens explica que el setanta-set o el setanta-vuit, un any després d’arrendar Tor, es va barallar —de debò, vull dir, a cops de puny— amb un delegat d’Icona a Lleida a qui va exigir permisos de tala per a la muntanya, que estava plena de boscos que feia vint anys que no es tallaven i que, segons un estudi que havia pagat ell, podia donar uns ingressos de cinc milions de pessetes cada any, en xifres de 1977. I de passada acusa Palanca de robar fusta i fer passar els camions per Andorra, perquè no ho veiessin els veïns de Tor i amb la suposada connivència de l’administradora de la duana.
—Tuve que coger por los huevos al administrador de Farga de Moles —la duana oficial entre Andorra i Espanya— y le dije: «Ruiz —l’administrador de la duana—, nos conocemos de hace treinta anos. Sólo te pido por favor que esos camiones no pasen más. Tengo las guías y los documentos y te voy a denunciar porque dejas pasar madera robada».
No especifica si el duaner s’hi va avenir per por que el denunciés o per por que li fes més mal, però això sí, per acabar, ens regala una altra petita perla:
—La Guardia Civil sabía mucho, pero yo también sé mucho de la Guardia Civil, y sé mucho de ellos porque en esos bosques se aprende mucho. Más de un número y más de un teniente comía jamón y bebía buen vino gracias a mi.
Per més que jo hi insisteixi es nega a dir res més. Entre una cosa i l’altra ja han tocat les quatre de la tarda. Decidim donar per acabada l’entrevista, baixar a menjar un entrepà i tornar al despatx a fer quatre preguntes a l’advocat devot de Franco. Deixem els trastos, però ens enduem les cintes. El Ruben no s’hi queda.
—Tengo gestiones por hacer —diu tot amable—. Te llamaré un día de estos, a ver qué pones en el reportaje. ¿Supongo que me tratarás bien, no? —afegeix amb la mateixa amabilitat i una rialla sorneguera.
—Sí, hombre, sí, no padezca. Seguro que saldrá en la tele tal como es usted —li dic tractant-lo de vostè i plenament conscient del significat de les meves paraules.