Tor
44. La increïble vida del Gil José
Pàgina 46 de 55
44. LA INCREÏBLE VIDA DEL GIL JOSÉ
L’Antonio Gil José, l’home que afirma haver vist com mataven Sansa, resulta un personatge realment curiós. Hi ha moments que sembla l’home més normal, més senzill i més humil del món. De vegades, en canvi, sembla un il·luminat o, parlant clar i català, un sonat. Ja sabem que la psicòloga que li va fer l’examen pericial en el judici per l’assassinat de Sansa el va qualificar de «borderline» i va assegurar que tenia «una capacitat de fabulació escassa». Jo aquest home el trobo entranyable. Després d’entrevistar-lo a Tor em van quedar ganes de saber més coses de la seva vida, i a més tinc l’esperança que si hi xerro una mica més potser descobriré alguna cosa important i podré saber si em diu la veritat. Vam quedar que si el volia localitzar li deixés un encàrrec al bar La Font de Cristall i que ell ja em trucaria. I així ha estat. El temps de propina que ens ha concedit el director del programa em permet fer una escapada ràpida a la Seu. Ja fa unes setmanes que l’Antonio no treballa a l’escorxador. S’ha passat la vida anant d’un lloc a l’altre, ja sigui perquè s’acaba la feina, perquè el fan fora o perquè li agafa un rampell, s’emprenya i plega. Amb els de l’escorxador es va empipar perquè el feien treballar massa i no li donaven les festes que ell creia que li tocaven. Ara es dedica a cuidar ovelles a Bolvir, un poblet de la Cerdanya. Dorm a la mateixa casa pairal on treballa, a tocar de la Torre del Remei, un hotel de luxe, i del xalet d’estiueig del llavors president del Barça, Josep Lluís Núñez. Em cita a les vuit del matí.
—Sigues puntual, que el bestiar no té rellotge. I vine ben calçat! —m’adverteix per telèfon.
Anem tots dos a pasturar el ramat, un centenar d’ovelles. Despunta la primavera, i tot i que encara fa fresqueta ell va ben arromangat; duu una camisa d’aquelles de color verd de l’exèrcit, un bon sarró, una bota de vi i un paraigua negre.
El Gil José porta els braços plens de tatuatges. Al braç dret hi té gravada una creu d’un sol color molt matussera.
—És una creu de comunió. Me la vaig treure del coll, la vaig posar al braç, la vaig marcar i tatuar —m’explica mentre anem caminant.
—I aquesta A al mig?
—No ho sé. Veia que hi faltava alguna cosa i em va venir la A al cap.
A l’esquerra hi porta un cor molt mal fet travessat per una fletxa amb tres gotes de sang al mig i una altra A.
—Aquí —li dic assenyalant-li el braç amb el dit— hi portes una altra A.
—És l’A d’Antonio. És perquè si un dia no sé qui sóc, em miro el braç i me’n recordo —em diu sense parar de caminar.
Al mateix braç, a l’alçada del bíceps, hi té una marca rodona d’una cremada.
—Em trec els tatuatges amb la punta d’una cigarreta encesa. D’aquí em vaig treure una corona de llorer i una àncora —assegura assenyalant una cicatriu que té ben bé la forma que ell diu.
Ja veig que passarem el dia junts pasturant ovelles. Espero que no em faci caminar massa.
—Les portes molt lluny? —pregunto quan fa mitja hora llarga que caminem.
—Ja estàs cansat? —em contesta fent una mitja rialla.
—No, no, només és per dosificar-me.
—Dosificar-te? Diantre! Que potser no has esmorzat?
—Sí, sí, mon padrí em va ensenyar que sempre s’ha de sortir de casa esmorzat, pixat i cagat. No se sap mai.
—Ben dit. Aquest home era un savi. Però no tinguis por, caminarem mitja horeta més i ja haurem arribat.
A mi em costa seguir-li el ritme, i com que necessito tota la boca per respirar no puc parlar. Em limito a escoltar i a assentir amb el cap a les explicacions que em va donant sobre les pastures, les ovelles, les herbes que poden menjar i les que no…
Al cap d’una estona parem en un prat des del qual podem contemplar gairebé tota la Cerdanya.
—Quina vall més preciosa! I com l’estan fent malbé! —dic jo esbufegant.
—Com dius?
—Dic que amb tantes urbanitzacions estan fent malbé la comarca, que des d’aquí dalt es veu molt clar com creixen les construccions.
—Però tot això és molt gran, home. N’hi caben moltes, de cases, aquí. I al bestiar tant li fot, el paisatge.
—Sí, però si això continua així aviat no quedaran prats per portar-hi les ovelles a pasturar.
—Llamp et parteixi! Potser sí, però llavors jo ja seré al clot i em fotrà tres pitos. Saps què? Ara només em fa patir que aquests animals vagin bé. Elles no m’han portat mai cap problema. Mai! No sé pas per què en diuen bèsties. Ja ho sé prou, jo, on són les bèsties de veritat!
L’Antonio Gil José va néixer a Aguilars de Bassella (L’Alt Urgell) el 29 d’agost de 1953. A la primavera del noranta-set té, doncs, quaranta-quatre anys, però n’aparenta ben bé deu o dotze més. Quan era petit el seu pare i la seva tia es van embrancar en una baralla per la propietat de la casa i les finques. Va guanyar la tia i els va fer fora. Tota la família, matrimoni i cinc fills, van haver de marxar de casa sense feina ni rumb ni sostre. El seu pare es va poder endur un carro i una mula i es va dedicar a anar pels pobles adobant paraigües i olles. «La vida el va alcoholitzar i va morir un dia a Olot quan tenia uns trenta-nou o quaranta anys», explica l’Antonio. Uns anys abans que el pare morís van passar per Sant Antoni de Palautordera (Vallès Oriental). El propietari d’una masia de la zona que era coneguda com la Farinera, un tal Ricard Pujolras —ell li diu Ricardo—, es va quedar el germà gran com a mosso. Feia tota mena de feines de pagès i ramader.
El Gil José passa dels monosíl·labs als discursos interminables. Un cop engega no hi ha manera d’aturar-lo.
El pare es deia Àngel; la mare, Filomena; i els germans, del més quan al més petit, Josep, Paquita, que també era boja, Montserrat, Antonio i Angelina. La Paquita de seguida es va donar a la vida fàcil, va anar a fer la prostitució a Barcelona, i les altres dues germanes hi van anar a parar més tard. Quan va morir el pare, la mare i els quatre fills que li quedaven van fer cap a Terrassa. La mare va internar les dues filles petites en un col·legi de monges de Manresa i va posar-se a fer feines per les cases. Va llogar una caseta petita amb dues habitacions. Devia ser una bona dona i la caseta poca cosa, perquè al cap d’un temps els amos l’hi van regalar. En aquella mateixa casa el germà gran, el Josep, que estava completament trastocat, la va matar d’un cop d’armolls —un ferro d’atiar el foc a terra—. Es veu que un bon dia el noi, que devia tenir vint-i-quatre anys, es va cansar de fer de pagès a Sant Antoni de Vilamajor i va tornar cap a casa. Vivia a casa de la mare amb un amic i la seva dona. Un dia es va voler tirar la dona de l’amic, i aquest el va enxampar i els dos es van posar a discutir i a barallar-se. La mare els va voler separar, i el desgraciat del fill, enfurit, va agafar un ferro i li va partir el cap a la mare en dos.
—Li va partir el cap fins a la barbeta! —assegura 1’Antonio dibuixant amb el dit una ratlla invisible que li va del front fins a la barbeta.
Ell es devia estimar molt la seva mare, però la vida l’ha endurit tant que sembla que ho recordi sense tristor; m’ho explica amb la mateixa cara que em deia fa uns moments que les ovelles no es poden murriar a l’ombra, que sempre ho han de fer al sol, que si no es constipen.
Al germà gran el van acabar acusant d’almenys set crims i sembla que el van condemnar a cadena perpètua.
—Estava completament boig, o ho està, no ho sé, perquè no sé si és viu o mort —diu el mateix Antonio Gil José.
L’Antonio no ho va veure perquè estava treballant a la Farinera del Ricardo, a Sant Antoni de Vilamajor. Quan només tenia set anys el van enviar a treballar per substituir el germà, que se n’havia cansat. L’Antonio Gil José s’hi va estar vint anys, fins que en va tenir vint-i-set.
—Amb set anys em van ensenyar a munyir vaques. Era tan menut —explica— que quan posava la perola dins de la pica, si s’omplia d’aigua, no la podia treure ni amb les dues mans, i més d’una vegada havia fet cap a dins. A estudi hi anava amb el capellà, però com que en lloc de fer-me estudi em feia fangar l’hort, me’n vaig cansar i no hi vaig tornar mai més.
I mai més va anar a escola. Amb prou feines és capaç de llegir i dubto que sàpiga escriure.
—Per llegir una carta tardo dues hores, i per escriure-la, vuit dies —diu orgullós.
Estem asseguts sota un arbre, amb la Cerdanya als nostres peus i veient com les ovelles es van atipant. El gos d’atura també aprofita l’ombra i sembla igual d’atent que jo a la vida i miracles d’aquest home, un testimoni d’un assassinat a qui els jutges no s’han cregut. I no m’estranya. Nosaltres, tot i que hem sentit la seva versió tres vegades seguides i amb les mateixes paraules, també en tenim dubtes. No sé per què, però aquest home, malgrat ser tan simple, genera molts dubtes. I com més conec la seva vida, més dubtes tinc. Tard o d’hora li he de preguntar per Tor, però la veritat és que el relat de la seva vida em té atrapat. Vaig traguejant de la bota de vi i escoltant. Ara ha arribat l’hora de parlar de cicatrius. Una mica més i se’m despulla. En té per tot el cos i per tota la cara.
—Un Dijous Sant em vaig tallar el dit gros del peu amb un xurrac, al mas d’Eroles, a Adrall, —assegura assenyalant-se la punta del peu esquerre—. Vam anar a la mútua i un tal Santos —que suposo que devia ser el metge— em volia tallar el dit. Foto salt de la camilla i encara porto el dit.
Al mas d’Eroles, una finca on tenien molts caps de bestiar, especialment vaques i vedells, s’hi va estar un any i mig, i va ser una estada ben accidentada.
—Anava amb moto cap al mas i per no xafar un toll vaig caure i em vaig trencar l’espatlla per tres puestos, en creu. Vaig anar al metge i em volien enguixar. Jo vaig dir que no, però aquells podrits no em deixaven marxar. Però jo havia d’anar a la comunió de la meva filla, que feia nou anys. Estava tan fotut que no em vaig poder ni posar el trajo que m’havia comprat. Però l’endemà m’ho vaig arreglar tot sol, amb moviment. Fent saltar els ossos i fent-los tornar a puesto. Els metges no saben fer-ho —afirma amb cara de catedràtic de l’absurd—. En tres dies vaig tornar a munyir!
Veient la cara d’incredulitat que faig mira el gos com demanant-li el seu assentiment. I al cap d’un moment encara va més enllà:
—Em vaig adonar que tenia un do als quinze anys. Un dia vaig caure anant en bicicleta i el dit petit de la mà dreta em va marxar de lloc i em tocava el braç, així, mira! —diu fent un gest que em posa els pèls de punta, perquè fa tot l’efecte que s’hagi de trencar aquest pobret i innocent dit—. I jo sol me’l vaig posar a puesto. A partir d’aquell dia, he anat provant de curar gent, traient dolor i posant ossos a lloc.
—Déu n’hi do! —dic jo sense saber quina cara fer i sospitant que el vi li ha començat a fer efecte.
—I veus això? —fa tocant-se una cicatriu immensa que li travessa el front a l’estil Frankenstein—. Porto mig cap postís! Me’l van reconstruir amb peces de metall i ossos de la cadera. Un dia, sortint de la Parròquia d’Ortó, em vaig fotre de cap amb una tanca de les obres que feien a la carretera. Anava amb una quaranta-nou i no tenia carnet, però és igual. Em van haver de portar a Bellvitge. Hi vaig ser un mes i mig. Els primers deu o dotze dies estava en coma. Es veu que el metge va trucar a casa i la dona li va dir que si em posava bé que em donessin records. No em va venir ni a veure ni a portar-me la nena, la mala puta. És igual. No li guardo rancor. L’única cosa que m’interessa és la filla. Ara no em vol fer ni cas. És igual, algun dia ja me’n farà.
—Parlem de la teva filla i de la teva dona. Vols?
—Té disset anys. Jo estic divorciat. Divorciat i sense compromís!
Quan no mira les ovelles ens mira al gos i a mi alternativament. Els esquellots posen la música de fons a aquests melodrama amb tocs de comèdia.
—Estava realment penjat d’aquella dona. Es diu Maria Luisa, però es fa dir Marisa. Una madrilenya. La vaig conèixer a Santa Maria de Palautordera un dia fent l’obra de teatre Terra Baixa. Jo feia de Manelic i a primera fila hi havia tres males putes enfotent-se’n. Acabo l’obra i, sense canviar-me, surto corrents al carrer. «Escolteu! Vosaltres! De què collons us en fotíeu? Si no us agradava podíeu marxar!». I la tia em diu: «Tu fumes o què?». I jo li dic: «Ros o negre?». Llavors jo era jove i fumava ros i negre, ara només fumo negre. I amb tot lo morro em va dir: «Què fas, ara, anem a fer un refresc?». I després vam quedar per trobar-nos en diumenge en un bar de Sant Celoni. Hi vam anar amb dos companys més. Elles també eren tres. Les altres dues estan ben casades. Els ha sortit prou bé. L’únic a qui li ha sortit malament és a mi. Vam festejar tres anys i mig, fins que ens vam casar. Ella va arribar a l’altar verge.
Mentre explica la història d’amor amb la seva dona és l’únic moment que el veig realment afectat. Com més coses li sento explicar més pena em fa. El veig tan i tan sol! És un sentiment similar al que em va assaltar escoltant-me el Ruben Castañer.
—Em vaig estar a la Farinera fins als vint-i-set. Havia sentit dir que un constructor de Girona necessitava gent, hi vaig trucar per telèfon, i me n’hi vaig anar.
Ell no ho diu, però endevino que les gestions les va fer la nòvia. El que sí que diu és que ara se’n penedeix.
—Vaig ser un carallot, perquè allí no havia cobrat mai un jornal, però comprava i venia vaques, no em faltaven diners i tenia tota la confiança dels amos.
Per la manera com ho explica intueixo que amb aquella decisió va començar un seguit de desencerts. Va anar a Girona i li van fer el primer contracte de la seva vida.
—En aquella època no se’n feien gaires, de contractes, i a mi me’l van fer per un any, però als sis mesos va venir una crisi forta. A tota Espanya, eh! Però a mi i a molts ens va arribar el despido.
No va ser greu. Amb la indemnització i amb la paga de tres mesos que va cobrar fent feines es va comprar un pis a Granollers, al carrer Ramon Llull. Un pis que quan es va divorciar va regalar a la dona i que ella es va vendre a un germà que sembla que encara hi viu. Després de plegar de Girona, el sogre li va donar feina «entre Logronyo i Bilbao», que diu ell. Se’l va endur a portar una màquina de tirar quitrà a l’autopista que uneix Logronyo amb Bilbao.
Quan van acabar, de cent operaris, l’empresa se’n va quedar nou! Es un detall que ell remarca orgullós per demostrar que era un bon treballador. Els van enviar a Almeria. Era el 1981, ho recorda perquè tenia per costum venir cada quinze dies a visitar la nòvia i quan va saber que havien fet un cop d’estat va pensar que no el deixarien venir. Però no, tot es va acabar aviat.
A Almeria hi va ser sis mesos. Després li van oferir un contracte de nou anys per treballar a Mèxic. Va estar a punt de dir que sí.
—El sogre em deia: «No seas burro, cógelo i vete». Però ja havia moblat la casa i em pensava casar. No hi vaig anar.
Es va casar el 14 d’agost de 1981 a l’ermita del Remei de Santa Maria de Palautordera, el poble de la núvia, a la una del migdia. Va anar a la cerimònia amb la cara i el braç fets un nyap perquè unes setmanes abans havia tingut un accident a la pedrera on treballava de dinamiter. De botafocs, en diu ell.
—Quan vaig tornar d’Almeria vaig anar a treballar a la pedrera Samón, al Montseny. Feia de botafocs per extreure pissarra. Vaig anar passant d’aprenent a dinamiter i un dia, amb un company més jovenet que treballava amb pólvora negra, el noi va fer esclatar sense voler una càrrega de pólvora i jo, que ho vaig intuir, el vaig apartar d’un cop de braç, però em vaig quedar al mig. L’explosió em va destrossar la cara i els ulls. Em va operar el doctor Barraquer, el vell!, que em va tenir quinze dies a l’hospital amb els ulls embenats i estirat al llit i em va donar una targeta, perquè em va dir: «Si un dia vas a l’oculista, ensenya aquesta targeta, perquè tens els ulls plens de cràters».
L’explosió li va deixar la cara plena de punts negres de la pólvora i les pedres, i les celles cremades. A la cara, com que està negre pel sol i ha tingut un munt d’accidents, no se li nota; més ben dit: hi té tantes marques que no es distingeix quina és de cada accident. I ni ell se’n recorda. Al braç esquerre encara hi té un munt de puntets negres. Es va casar al cap de dos dies de sortir de l’hospital.
—Estava molt enamorat. Estava enconyat. No veia res més. I m’ha costat molt treure-me-la del cap.
A la pedrera del Montseny pagaven poc i va canviar de feina. Se’n va anar vuit mesos a fer el manteniment d’una bòbila. Treballava de nit i no li agradava, així que va tornar a canviar. Però, com passarà en molts moments de la seva vida —o almenys així és com ell ho explica—, la nova feina també li va durar només vuit mesos. Va anar a tallar arbres «per a un de Vilamajor». Com tampoc no podia ser d’una altra manera, cada feina per on ha passat li ha deixat una marca o altra: fent de llenyataire se li va escapar la serra mecànica i es va fer un tall a la cama esquerra.
—Resulta que una branca feia ballesta i al tallar-la em va rebotar el xurrac i em va fotre la cama enlaire. M’hi van haver de fotre cinquanta punts —diu aixecant-se els pantalons i ensenyant-me una cicatriu enorme.
Arran de l’accident va haver de plegar, i quan es va recuperar va anar a fer de paleta a Sant Celoni, on s’hi va estar fins que es va divorciar.
—Llavors no bevia. O no bevia més que un parell de cerveses amb els amics quan sortia de treballar. Per a mi, el matrimoni anava bé. No hi havia res que em fes perdre l’enamorament que tenia cap a la Marisa. Tenia una relació bona amb ella; i amb els sogres, la relació era collonuda.
L’Antonio Gil és un tipus confiat i innocent, però de sang calenta. No obstant això, m’explica:
—Els dissabtes a la nit jo em quedava amb la nena —que aleshores devia tenir uns tres anyets— i ella anava a sopar amb les amigues i no tornava fins les quatre o les cinc de la matinada. Això va durar un temps, fins que me’n vaig cansar i la vaig tancar al carrer. La cosa es va arreglar una temporada i es va tornar a espatllar, però ja definitivament. Un dia, al tornar de treballar, ho vaig trobar tot tancat. Coi, que raro! Entro i me’ls trobo al llit. Amb el meu millor amic! Vaig deixar la bossa amb la roba de treball i vaig sortir sense discutir ni res. Vaig sopar a fora i al tornar em va dir: «Ja era hora, aquí tens el sopar». «No, ja he sopat», vaig dir jo. I sense discutir ni res vaig agafar roba i me’n vaig anar a una altra habitació. «On vas? La teva habitació és aquí!». «No!, a partir d’ara és aquesta», vaig dir des de dins de l’altra habitació. I vam estar un any sense dormir junts, fins que ella va voler el divorci.
Ell diu que li va dir que sí sense discutir. Assegura que no va voler ni advocat. Va marxar de casa i se’n va anar a una fonda. L’hi va deixar tot per a ella i a més li passava una pensió de quaranta mil pessetes al més per a la nena.
—Vaig començar a beure conyac, Soberano, i me’n fotia tres ampolles diàries. No menjava res en tot el dia, només beure, fins que un dia, a la pensió, no vaig ser capaç de fotre’m al llit. Em vaig despertar a terra entre un toll de bilis. Em va entrar la depressió. Vaig anar a una farmàcia, vaig comprar una xeringa i em vaig injectar aire a la vena. Era a l’estació de Sant Celoni, vaig caure rodó i em van plegar els municipals.
Va estar cinc dies a l’hospital, fins que se’n va cansar i va marxar. No sap com, va fer cap «allà dalt», a Tor.
—Tu coneixes el Batallé? —li pregunto canviant de tema i veient que el seu drama particular ha tocat fons.
—Com? A qui? —la pregunta el sorprèn.
—El Batallé. M’han dit que éreu companys de «correries».
—Sí, bé, potser havíem fet alguna cosa junts, però no, no…
I tot d’un plegat s’aixeca com si tingués alguna cosa urgent per comunicar a les ovelles. Al cap d’un moment torna.
—Saps què? He trobat el rebut de la nit que vaig dormir a l’Hotel Iris de Granollers.
—Hòstia! Això és fantàstic, ara sí que podem demostrar que vas ser a Catalunya, i fins i tot serà creïble que vas anar a Tor.
Jo estava eufòric per la notícia que m’acabava de donar, però ell feia com si res.
—Sí, bueno, potser sí.
—I de quin dia és la factura? Com l’has trobada?
—És del dia disset, em sembla. La tenia amb altres paperots vells.
És increïble! El jutge i el forense van situar la mort de Sansa el 19 de juliol; per tant, era perfectament possible que ell, el testimoni que afirmava que ho havia vist tot, digués la veritat. Si havia dormit a l’Hotel Iris de Granollers el dia 17.
—I on la tens, ara, la factura, la portes? —li pregunto emocionat.
—No, la tinc a baix, amb les altres coses.
—Molt bé, quan baixem me la passes. Serà tremendo!
—No corris tant, només te la donaré en presència d’un advocat!
«La mare que el va…! M’està vacil·lant? Mentint? Li he dedicat tot el matí i ara em surt que vol un advocat!». Ràpidament se m’acut una solució. Una amiga meva que treballa de periodista a la Seu, la Violant, que sempre va vestida de senyoreta decent, podria fer el paper d’advocat.
—Molt bé, Antonio, ja que no et fies de mi, buscarem un advocat. Suposo que t’és igual si és una dona, no?
—Sí, sí, m’és igual. Jo no sóc masclista.
—Doncs quedem aquest vespre a la Seu, a La Font de Cristall, et sembla bé?
—Sí, a les nou.
Si és cert que el Gil José ha trobat la factura estem davant un moment molt important. Poder filmar aquest document, i incloure’l al reportatge li faria pujar molts punts. He promès als meus companys que al vespre tornaria a ser a Barcelona, però aquesta factura s’ho val. La Violant accepta encantada fer-se passar per lletrada. A dos quarts de nou ja som al bar. Ell no tarda gaire. Seiem en una taula i faig les presentacions. Sembla que s’ho empassa.
—Mira, ja em perdonaràs, però no la trobo —em diu abaixant el cap—. No trobo la factura. Sóc molt desendreçat i ara no sé on la vaig guardar.
—No fotis, m’estàs prenent el pèl? —li dic gairebé cridant—. A més, aquesta senyoreta cobra per ser aquí, m’entens? M’estàs fent perdre el temps i els diners. No m’ho esperava, això, de tu.
Estic francament emprenyat. Per dins penso que pot ser veritat, que no és gens estrany que aquest perdulari hagi perdut un paper enmig del desordre que és la seva vida, però estic tan i tan frustrat! Ja he trucat a Barcelona per donar la notícia, i si ara torno sense el paper quedaré com un carallot. A més, el reportatge no seria el mateix. M’aferro a la idea que només és una qüestió de mala sort i que demà o d’aquí a un parell de dies el Gil José trobarà la maleïda factura.
—Et prometo que la buscaré —em diu compungit—. Avui no he tingut temps. He de mirar a la pensió on dormia abans, allí hi vaig deixar una caixa amb papers, segur que és allí.
—Escolta! Fem una cosa —li proposo—: Jo he de marxar a Barcelona avui mateix, però la Violant, que té despatx a Organyà —no n’hi té cap, de despatx, però hi viu, i és a pocs quilòmetres de la Seu—, estarà pendent del que tu em diguis, d’acord? Però no em fallis, Josep, no em fallis!
—No, home, no.
—Mira, si no em dius res en dos dies, et tornaré a buscar, entesos? —l’amenaço i li suplico alhora.
—Pots confiar en mi.
Puc confiar en ell?