Tor
25. Un sopar ple de fum
Pàgina 27 de 55
25. UN SOPAR PLE DE FUM
A les nou ja estem asseguts. La taula és quadrada; en un costat, el Mont i la Marli. Davant d’ells, cara a cara, nosaltres tres. A la nostra dreta, els altres dos membres de l’«equip». El Josep Mont porta la veu cantant, la Marli és el seu eco, però un eco que no repeteix el mateix, sinó que col·loca afegitons a les frases del Mont en un castellà-català-brasiler curiosíssim. Els altres dos paios no obren la boca en tot el sopar. Vull dir per parlar. Així que seuen treuen un parell de telèfons mòbils cadascun i se’ls posen davant del plat.
—Hem d’estar localitzables —ens aclareix el Mont, que porta un jersei vermell de coll alt i una americana marró.
En tot el sopar no sonarà cap musiqueta de trucada.
També deixen damunt la taula un munt de paquets de tabac ros, òbviament de contraban. El Mont ens presenta el seu «equip».
—El Toni, és un company meu, em fa de secretari i d’agent de vendes. El Lluís es l’encarregat general d’obres; si hem aguantat és gràcies a ells.
I fa un glopet de vi que més aviat sembla una esnifada.
Aquest Toni té el cap en forma de bolet; com a colofó duu una cabellera a l’estil Jackson Five molt mal tallada. Està sec com un bacallà, amb una màniga de l’americana que porta ja n’hauria tingut prou, per vestir-se. Són més gruixuts els cigarrets que es fuma que no pas els dits amb què els aguanta. I sempre va dient que sí. No sé si per fer la pilota al Mont o senzillament perquè el coll no li aguanta el pes de la cabellera i el cap li baixa tot sol. Porta un bigotet d’aquells que al meu poble en diuen de «frenada de vespino», una ratlla fosca, petita i mal feta.
El Lluís és baixet, ros i de pell blanca. I té un ull de vellut. Porta una corbata groga que fa mal als ulls i va carregat d’anells de bijuteria barata. Té la cara molt gravada i una cicatriu a la galta cosida de qualsevol manera. El dit anular no el pot doblegar i una de les orelles la té mig plegada, com si algú l’hi hagués pessigat i el cartílag s’hagués negat a tornar al seu lloc.
El Mont, que aparenta molts més anys dels que té, gesticula força amb les mans, unes mans primes i llargues. Es repeteix tota l’estona i constantment salta d’un tema a l’altre. Té una manera de parlar que mareja.
—I a què us dediqueu? —els pregunto.
El Pepe filma la conversa i em mira per damunt la càmera com dient: «Estàs segur que vols filmar aquest personal?».
—A la construcció —em fa saber el Mont—. Materials d’obra i electricitat.
—Construcción total —aclareix la Marli.
—Tinc una empresa, ATAM SL, Activitats Turístiques d’Alta Muntanya, però el nom el vull canviar.
—Cambiaremos de nombre —corrobora la Marli, que fa anar la preposició de a tort i a dret.
—Vull posar-li Activitats Terroristes d’Alta Muntanya, perquè és així!, perquè de justícia a Espanya no n’hi ha.
—No hay de justicia para nada.
—Això de Societat Limitada sí que ho mantindré! Solament hi deixem entrar els bons; si la ETA es munta el seu cicle, nosaltres en podem muntar un altre a Catalunya, tu! —s’exclama alhora que clava un cop de colze al seu «secretari» perquè assenteixi encara més—. Diu que no n’hi havia, de bandolers, a Catalunya?
—Bandolers totals! —salta la Marli amb els ulls mig clucs de tan torrada com va.
—Pues ara serem nosaltres, els bandolers, perquè de justícia a Espanya no n’hi ha, i a mi, quan em demostrin que hi ha una justícia a dins d’Espanya o per lo menos a dins del Govern de Catalunya, perquè tu tens de tindré en compte una cosa, tu saps lo que és agafar amb una persona de la nit al matí i, «vingui cap aquí» per un complot de la Guàrdia Civil?
—¡De la Guardia Sivil! —subratlla l’eco.
—I et posin un any i dos mesos a la presó…
—¡Y seis días!
—I sis dies, per dir algo més…
¡Como postre!
—I em diuen: «Té, aquí ho tens, i t’ho menges». Nosaltres vam demostrar que el senyor que a nosaltres ens estava acusant estava a Palma de Mallorca i pagat per la Guàrdia Civil d’aquí a la Seu d’Urgell, que li estaven donant cartrons de tabaco.
—¡Tabaco rubio! —l’interromp la Marli fent uns ulls com unes taronges per subratllar la gravetat del crim que havia comès el sergent Yanes.
—La justícia espanyola, primer que no val per res, solament ha intentat voler dominar Tor i tal com han matat a un gran pare meu, que era el Sansa…
—Y me quería de montón.
—Mataran el Palanca i no pararan hasta que la muntanya de Tor se la puguin quedar, no ho sé, l’Estat o quatre que n’hi ha posats allí dintre.
Encara no hem començat a sopar, tot just hem tingut temps de fer el primer glop de vi, però la sala ja està plena de fum. El Pepe, el Pol i jo ens mirem. Cadascú endevina el que diuen els altres dos en un diàleg imaginari:
—Tio! De debò vols gravar això? —preguntaria el Pepe—. Que no ho veus, que estan sonats?
—I borratxos! —hi afegiria el Pol.
—Ja ho sé, però què no veieu, que deuen estar sempre així?
—Però això no s’ho creurà ningú! —protestaria el Pepe.
—Però aquests dos sonats s’han passat més d’un any a la presó acusats de la mort de Sansa, i si fem el reportatge és lògic que hi surtin, no? Ni que sigui en un estat lamentable i client bajanades! —em defensaria jo, sense saber com sortir-me’n i pensant exactament el mateix que els meus companys.
—Fem-ho, fem-ho! —consentiria finalment el Pol—, que pot ser divertit.
El cas és que els tenim al davant i que hem de fer el que sigui per treure’n alguna cosa de profit. «Paciència —em dic—. A més, no diuen que els borratxos són sincers?».
—Però, Josep, com podeu dir que no hi ha justícia, si us han absolt? El mal seria que encara fóssiu a la presó, no? —li dic amb la intenció de guanyar-me la seva complicitat i d’aportar ni que sigui una mica de serenitat a la conversa.
—I uns collons embolicats! I a nosaltres qui ens indemnitza aquests catorze mesos de presó?
—¡Y seis días!
—Això, catorze mesos i sis dies, eh? I el tancament de l’empresa què? Perquè la meva empresa estava en plenes negociacions per aconseguir fortes inversions per transformar Tor, eh! No t’ho perdis, això!
—A veure, explica-m’ho.
—Doncs un company meu, el Mascaró, tenia els holandesos a punt per invertir a Tor. Ell, que té setanta i pico anys i li tinc molt de respecte, té molts contactes amb companyies estrangeres i venien a pagar molts duros, eh? M’has entès?
—¡Mucho dinero!
—I encara teníem un altre contacte molt sonat, eh? Molt sonat!
—Ah, sí? I qui és?
—No t’ho puc dir, és massa fort.
—Au, va, no siguis fantasma. Ara m’estàs vacil·lant.
—Don José Maria Ruiz Mateos! Estàvem en contacte amb don Ruiz Mateos.
—Què dius, ara?
I de cop i volta em ve al cap que, repassant el que havien publicat els diaris sobre ell, vaig llegir que el Mont era un dels membres de les llistes que havia presentat per Lleida en unes eleccions la candidatura del polèmic empresari. I també recordo que en una de les nostres converses telefòniques el Mont em va parlar d’un amic seu de Lleida que era el cap de la llista de Ruiz Mateos.
—Sí, don Ruiz Mateos, el mismo que viste y calza. Però és igual, perquè al matar Sansa tot se n’ha anat a prendre pel cul. No hi vam ser a temps, més clar que l’aigua. No hi vam ser a temps.
—Però el Gil José va dir que el Sansa us devia diners i per això el vàreu matar.
—Mentida!
—Mentirà! —crida la Marli alhora, amb els ulls igual d’encesos que ell.
—A mi no em devia res, ni jo a ell tampoc! Allò va ser tot un complot. Un complot de la Guàrdia Civil i del jutge per agafar un cap de turc. I aquest sóc jo, Josep Mont Guitart.
—I Marli Pinto Gomes —hi afegeix ella.
—Això mateix, i la meva reina! —corrobora el Mont.
—O sigui, que la mort del Montané a vosaltres us va tallar el negoci.
—Oh! I tant! —assegura el Josep Mont donant un cop amb el palmell de la mà damunt la taula, com si tingués aquell gest molt assajat—. Escolta bé el que et dic! —m’ordena aixecant un dit índex amenaçador—: Si el senyor Sansa, per mi un pare…
—Y nos quería de montón —salta la Marli.
—Si fos viu, jo avui estaria forrat de milions. Això sí, sense una firma d’ell jo no podia fer res. —I seguidament matisa—: Ell tindria que baixar aquí baix amb els seus socis i firmar-ho davant d’un notari, cuidado, eh!, no la firma en un tros de paper, no, no, davant d’un notari.
—Però de què parles, ara?
—Del negoci que preparàvem amb Sansa, cony!, que no te n’enteres! Ens ho pagaven unes empreses estrangeres, ho financiaven uns senyors de fora i llavores nosaltres, que intentàvem fer? Jo t’ho explicaré: nosaltres, jo, sempre he intentat, des de fa vint anys he intentat posar la pau entre el Sansa i el Palanca.
—Però què coi volíeu fer? Encara no m’ho has dit!
—Nosaltres al poble de Tor estàvem muntant un bar restaurant, però això era una societat que els papers estan a l’Audiència de Lleida. Són meus, del Sansa i del François, i a dalt, a les bordes de Pleià, allí s’estava muntant un càmping, un càmping que encara hi vivien el Gregori, el Boro i tota la colla nostra que estaven visquent per allí dalt, però, cuidado, que ningú es posava amb ells, vull dir que ells estaven allí, i tothom que arribava voluntari no havia de pagar res, eh!
—Escolta, parles com si fossis tu, l’amo d’allò d’allà.
—No, l’amo era Sansa. Jo era el seu administrador. Aquest era el pacte.
—I per això et va fer poders?
—No, lo dels poders és més antic. Va ser per un altre negoci, i el molt cabró, al cap de vint dies, ja me’ls havia revocat.
—Però no m’has dit que era un pare, per a tu? I a un pare li dius cabró?
—Bueno, sí, però és que Sansa tenia cops amagats. Quan volia era una mica fill de puta. Però això era abans. Ara no. Ara érem amics.
—I no el vau amenaçar de mort ni tu ni la Marli?
—Tu creus que aquesta dona, amb aquesta careta de reina —diu agafant-li la papada i alçant-li el cap—, pot matar un home com Sansa, que era un animalot?
Ella el deixava fer i forçava el somriure, com si fos un cavall de fira.
—Però el vau amenaçar o no?
—Què collons l’havíem d’amenaçar! Es una manera de parlar. Que no saps com som, aquí dalt? És la nostra manera de tractar. Jo et puc dir: «Mira, si em fas quedar malament a la tele et pelaré!». Però això no vol dir que t’hagi de matar, m’entens?
El Pepe ja fa estona que filma sense posar l’ull al visor de la càmera, així es pot estar dret i observar tota l’escena. Arribats a aquest punt, em mira com dient: «Encara en sortirem escaldats, d’aquí». El Pol, que seu al meu costat, no sap si riure o plorar. Estem aterrant de ple a la Seu profunda. Sense voler-ho ens estem endinsant en aquell submón de què em va parlar el sergent Yanes. En aquest moment no em sembla perillós, sinó més aviat penós i patètic. «Si realment van ser aquests dos, els qui van matar Sansa, que trist». Miro de collar-los una mica més:
—No ho sé, Josep, em costa de creure, tot el que m’estàs dient. I hi ha una cosa que no entenc, a veure, per què el Gil José us denuncia a vosaltres dos? Per què dius això del complot de la Guàrdia Civil? Per què?
—Ens va denunciar per enveja, perquè no hi ha una altra demostració possible. Aquest senyor esta sonat.
—¡Que está loco! —confirma la Marli posant-se el dit índex a la templa.
—Sí, molt bé, però, de què tenia enveja el Gil José?
—Collons, de la meva dona! Ell volia la meva reina! —assegura el Mont.
—Y me pegó varias veces porque yo le llamaba subnormal —salta ella.
—O sigui, que vosaltres ja us coneixíeu?
—És clar que sí. Aquí dalt ens coneixem tots, home. El Gil José aquest és un matat.
—I de què us coneixíeu?
—Havíem fet algun negoci junts, però ell ho feia malbé tot. No s’hi podia confiar. Es un alcohòlic! —afirma aquest home amb els ulls vermells i la veu pastosa.
L’Antonio Gil José va denunciar el Mont i la Marli el dia 9 d’octubre i, segons van reconèixer tots tres davant del jutge, el dia 8 havien discutit i havien arribat a les mans perquè el Gil els reclamava un deute antic. A més, el Gil José havia reconegut que se n’havia anat a Mallorca «enganyat» pel Mont i per un tal Paco Fiol Mulet. Aquest Paco Fiol era amic del Mont i va testificar que el juliol de 1995 Gil José era a Mallorca amb ell. Amb aquest panorama, era versemblant que l’Antonio Gil José els hagués denunciat per venjar-se’n. Però la descripció que va fer de l’agressió coincidia massa amb les ferides que realment tenia el mort. A la sentència els magistrats van fer notar que la causa de la mort havia sortit a la premsa, i fins i tot es van atrevir a escriure que «no se puede descartar que el testigo hubiera tenido acceso a la información por otros medios», frase que en certa manera avalava la tesi del suposat complot que sostenia aquella tribu.
La batalla de dates en què es va embrancar el sergent Yanes durant la investigació per intentar demostrar que el Mont i la Marli eren a Tor al voltant del 19 de juliol, data suposada de la mort de Montané, era una batalla perduda des de l’inici, perquè allà dalt ningú sabia el dia que era. A més, aquell juliol a Tor hi havia tot l’«equip» de sonats que acompanyaven el Mont, i per res del món no hauria volgut ser a la pell del sergent intentant esbrinar quins d’ells eren de debò allà dalt. El Mont i la Marli sempre van dir que ells havien marxat de Tor el 12 de juliol perquè se’ls havia avariat el cotxe i que els havia portat cap a la Seu un conegut contrabandista en la seva furgoneta. El taxista accidental, conegut com Batallé, era el mateix que, tot i no haver-se presentat a judici, davant la Guàrdia Civil havia declarat en contra d’ells dient que els havia sentit amenaçar de mort Sansa. Durant el sopar vaig preguntar al Mont per la seva relació amb el tal Batallé.
—És un contrabandista que passa per la muntanya i punto i s’ha acabat! Baixa i puja amb la furgoneta, sempre va carregat, és un contrabandista. I no en parlem més!
—Com? Testifica en contra vostra i no en vols parlar més?
—Té males puces, aquest. Millor que el deixis estar. Va, porti més vi, senyora! —crida, la qual cosa trenca totalment la conversa.
La sala és tan plena de fum que ja no podem respirar, però els de l’«equip» no paren d’encendre una cigarreta rere l’altra. Ja no tenim esma per continuar. Hem demanat molt menjar i tot és als plats. Ells només beuen vi i a nosaltres ens ha passat la gana. En aquestes circumstàncies deixo estar això del Batallé. M’ofego, em fa mal el cap i per la cara que fan els meus companys no es deuen trobar gaire millor que jo. La Marli ja no fa d’eco i amb prou feines s’aguanta desperta. De sobte, el cap li cau com un sac de sorra damunt del plat. El Mont ni s’immuta. I nosaltres tampoc gaire, la veritat. No s’embruta perquè no s’ha posat res al plat en tot el sopar.
—I tu, qui creus que el va matar, Sansa? —li pregunto, a veure què diu.
—Jo vaig anar al quartel a explicar tot lo que sabia: «Mira, hi havia fulanu, sotano i menganu»; ara bé, tinc aquestes sospites: Miguel Aguilera. Però cuidado, no puc senyalar amb el dit, no hi ha proves. Això es molt lògic i normal. Tor és molt Tor. Hi ha 4.800 hectàrees de terreny, a dins de Tor. N’han matat un. Abans, com vosaltres sabeu, ja hi havia hagut morts, a Tor, disputes de la muntanya. Què passa ara? Qui queda pel mig: Jordi Riba, Palanca, un bon company, un amic. Aquest home l’única cosa que té que fer es amagar-se, saps per què? Perquè li passarà lo mateix que al Sansa, està estorbant! I qualsevol dia li faran la pell.
—Ah, sí. També t’ho volia preguntar. I de què el coneixes tant, tu, Palanca?
—Jo vaig treballar per a ell una temporada! —diu amb orgull—. Jo tractava amb els contrabandistes. No per cobrar, eh! —diu sense que jo li hagi insinuat res—, perquè allí no s’ha cobrat mai, per passar, encara que tot lo que linda amb Andorra pertany a Tor. Però, és clar, els cotxes passaven i ens estrellaven els cavalls. I qui el paga, aquell cavall perdut, eh? El contrabandista? Doncs no, ell no en vol saber res. I llavors havíem de posar tres o quatre troncs al mig del camí i dir-los: «Doncs ara no passa ningú». Perquè tot allò és una finca particular, saps? I fins i tot la parella dels civils hauria de portar una ordre judicial per pujar a Andorra. Però no ho fan mai i per això hi ha problemes.
—I quan els contrabandistes paraven davant dels troncs, què passava?
—Home, doncs que de vegades ens avançaven un tant per possibles danys i perjudicis. Normal, no?
—Sí, del tot.
Ja no puc més. Si no marxem em moriré aquí mateix. Abans de deixar el local pregunto al Mont qui és el tal François que ha anomenat durant el sopar i m’adreça a una botigueta petitona d’Andorra la Vella, al costat de la plaça de les arcades.
—Es un vell amic de Sansa —diu.
Quan ens acomiadem, ja al carrer, li demano on puc trobar el Batallé.
—Tu estàs boig, o què? Tu no vols arribar a vell, eh que no?
—Cony, Josep, tan perillós és, aquest paio, que no s’hi pot parlar?
—Busca’l a Sort. Pregunta pel Patilles, o a la gasolinera de Rialp, sovint para allí. I no li diguis que em coneixes, entesos?
Als expedients interns de la tele aquell sopar el vam batejar com «sopar amb la família Monster».