Tor
11. Qui és l’Aguilera?
Pàgina 13 de 57
11. QUI ÉS L’AGUILERA?
Els germans Sansa no es feien gaire entre ells. El Pepe sempre havia estat molt individualista, el més lluitador, el més cridaner. De ben petit ja sentia la muntanya de Tor com una cosa seva; els altres, en canvi, s’havien buscat la vida fora del poble: a la Seu, a Araós o a Barcelona. Quan eren petits, tant ell com un jovenet Palanca com un jove Cerdà estaven sempre a punt de brega per qualsevol rucada; es passaven la vida discutint i tirant-se per la cara qui passava més temps a Tor i per tant hi tenia més drets. Si un marxava a estudiar «a baix» els altres li retreien que allò era motiu suficient per perdre els drets de la societat. A mitjan anys seixanta tots els germans Montané van desaparèixer de Tor. Allò era territori exclusiu del Pepe. I quan el febrer de 1995 va sortir la sentència de Tremp que el convertia en l’amo de la muntanya tota la família va pronosticar que el Pepe acabaria malament. Diuen que poc després de ser declarat amo únic un dia va discutir amb sa mare i la va fer fora de casa, i la dona se’n va haver d’anar a viure a Araós. El germà més proper al Pepe era el Rosendo. Proper perquè vivia a Araós, a mitja hora en cotxe de Tor, no pas per gaire cosa més. I perquè el Pepe a l’hivern passava moltes temporades a Araós amb el Rosendo i la mare.
El Gregori de seguida va decidir que havien d’anar a avisar el Rosendo. Primer perquè el mort podia ser Sansa, i segon perquè, si no ho era, qui havia de donar instruccions en absència de Sansa era algú de la família. El Rosendo era home de molt poques paraules. Poquíssimes. Mentre pujaven cap a Tor amb el jeep del Gregori van parlar ben poc.
—I si no és Pepe, qui pot ser? —va preguntar el Rosendo.
—No ho sé. Potser és l’Aguilera!
—I qui coi és aquest Aguilera?
En aquell moment el Gregori es va adonar que en el fons ell tampoc no sabia qui coi era l’Aguilera. I es va passar la mitja hora de camí intentant recordar com, quan i per què havia arribat a Tor l’Aguilera i com s’ho havia manegat per fer-se tan amic de Sansa que el vell fins i tot el deixava dormir dins de la casa, un privilegi del qual ell, que era el més veterà de tots els hippies, no havia gaudit mai.
El Miquel Aguilera era un jove molt fort i amb els cabells molt curts a qui els altres hippies anomenaven «l’skin». Va aparèixer per Tor la primavera de 1993 o 1994. El Gregori ja hi era i el va veure arribar amb un altre noi una mica més gran. El més gran treballava des de feia temps en una serradora de la zona i el Gregori el coneixia de vista. Va suposar que estaven de pas o que volien comprar fusta. Aquell dia, ara ja feia un parell d’anys, no va sospitar res. Però mentre pujava en el jeep amb el Rosendo va recordar aquella escena i va trobar que tenia alguna cosa sospitosa. Va estranyar-se que Sansa es posés tan content en veure arribar l’Aguilera, com si el conegués o hi anés recomanat per algú. Fins i tot el va abraçar, cosa que no feia mai. Donava la mà, i encara gràcies. I a més els va fer passar a dins immediatament. Quan van entrar a la casa l’Aguilera portava un petate a l’espatlla, però quan va sortir-ne, al cap d’una estona, duia les mans buides. Al principi el Gregori va pensar-se que devia portar-hi algun regal per a Sansa, però al cap d’unes setmanes, quan va veure que l’Aguilera dormia cada nit a casa Sansa, va concloure que hi devia dur la seva roba. Ara feia uns mesos, aprofitant un viatge de l’Aguilera i Sansa a Barcelona, va entrar a la casa i va comprovar que, efectivament, l’Aguilera s’havia instal·lat als baixos de casa Sansa. La veritat és que en aquell moment el Gregori no hi va donar gaire importància. Potser sí, que n’estava una mica gelós, però com que ell era l’únic que gaudia del privilegi d’estar empadronat a casa Sansa de Tor va pensar que l’Aguilera devia ser el fill d’algun amic o conegut i no hi va pensar més.
Però mentre anaven d’Araós a Tor, el Rosendo li feia preguntes que l’obligaven a recordar i a reflexionar.
—Però… que eren molt amics, Pepe i aquest noi?
—Home, no ho sé, últimament sempre anaven junts. De fet Sansa ja el presentava com el seu guardaespatlles, i ell es comportava com si ho fos, perquè amenaçava tothom i a algú li havia arribat a xafar la cara «per haver incomodat l’amo», com deien ells. De fet, ara que ho diu, sí que tenien una relació una mica estranya.
—I d’on surt, aquest Aguilera?
—No ho sé, no parlava mai d’ell.
Llavors el Gregori va recordar que un dia d’aquella mateixa primavera, mentre compartien un porro, l’Aguilera li havia explicat que uns hiverns abans havia treballat de porter en una discoteca i que la feina li agradava perquè es divertia apallissant gent. També va recordar que aquell dia va compartir porro amb l’Aguilera per calmar-lo; estava fet una fera perquè havia tingut una discussió ferotge amb Sansa. En condicions normals, una discussió com aquella hauria posat els pèls de punta a qualsevol, però a Tor res no era normal. Tot tenia unes dimensions exagerades, i les amenaces de mort eren tan habituals com desitjar-se el bon dia. Fent un esforç, el Gregori va acabar recordant per què havien discutit: l’Aguilera havia fet emprenyar Sansa per alguna cosa que havia fet dins de casa sense el seu consentiment.
—Si tornes a tocar el terra et xafaré el cap amb la destral! —cridava Sansa a l’Aguilera.
—Vés-te’n a la merda! Tu crides molt però no tens collons d’aixecar-me la mà.
—No t’ho diré més. Si et torno a enganxar, et fotré fora de casa! No! T’asclaré el cap i et colgaré sota el llit, així n’aprendràs, a no fer forats i a no tocar res! Desgraciat!
Els insults solien anar pujant de to; tot plegat podia durar una bona estona, fins que paraven per avorriment o fins que passava algú i els donava un altre tema de conversa. Aleshores, com per encanteri, la ràbia i l’odi desapareixien i era com si no hagués passat res. Mentre conduïa cap a Tor el Gregori no va explicar res d’aquesta conversa al Rosendo. De fet, temia que Sansa hagués mort l’Aguilera en un atac de fúria. I, recordant, recordant, va preguntar-se: «Què hi devia fer, a terra, que va fer enfurismar tant el vell?». Sansa l’havia acusat de «fer forats». Quins forats devia fer l’Aguilera? El Gregori no s’havia cregut mai aquelles falòrnies sobre tresors i diners amagats; ell sabia millor que ningú que Sansa, més d’un dia i de dos, passava gana. Allò dels forats el va deixar destarotat.