Tor
12. «Que no desaparezca nadie»
Pàgina 14 de 57
1
2
.
«
Q
U
E
N
O
D
E
S
A
P
A
R
E
Z
C
A
N
A
D
I
E
»
A les quatre tocades arribaven a Tor. A pesar de les instruccions del Gregori, que els havia prohibit que tornessin a entrar a la casa i que parlessin amb ningú, el Boro i el Xavi, els dos hippies que havien trobat el cos, ja havien avisat la Sisqueta i els altres quatre veïns que eren al poble. Això sí, no s’atrevien a entrar a la casa i havien fet una rotllana al camí, esperant que arribés el Rosendo.
El Gregori i el Rosendo van aparcar, van baixar del jeep i van entrar a casa Sansa sense dir res. Ningú no va obrir la boca. Ni tan sols es van saludar. Només se sentia el soroll del riu i els lladrucs dels gossos dels hippies, que es barallaven per un os de pernil que havien trobat a les deixalles de la Sisqueta.
Només van ser a dins una estona.
A fora, la Sisqueta, una dona més aviat baixa però molt massissa, quadrada i amb un geni de mil dimonis, era interpel·lada per tots els altres perquè tenia una justificadíssima fama de tenir-ho tot controlat des de la seva finestra. Casa Sisquet —la Sisqueta en realitat es diu Pilar— és a uns setanta-cinc metres de casa Sansa. A la primera planta hi ha el menjador i un foc enorme a terra, com a totes les cases de la zona i de l’època. I al costat del foc, a la paret que dóna al camí, hi ha una finestra a mitja alçada que sembla feta expressament perquè la Sisqueta pugui seure ben calentona en una cadira i contemplar tot el que passa al poble. O, almenys, tot el que passa pel camí, perquè la casa és a tocar del camí que va cap a Andorra. La Sisqueta fa menjars a tots aquells que hi paren. I la majoria dels que hi paren, repeteixen.
Entre casa Sansa i la finestra de la Sisqueta hi ha casa Palanca i una quadra. Aquell dia de juliol tots li preguntaven dues coses:
—Però no pot ser, que no hagis vist res!
—Que us dic que no, cony! No he vist ni he sentit res. Ja fa dies que no veia ni Sansa ni el hippy.
—I Palanca? On és Palanca? No era aquí, aquesta setmana?
—I a mi què m’expliqueu? Ja sabeu que és una cabra boja i que tan aviat hi és com no hi és. Vés a saber on para.
—Però Palanca només es fa amb tu. Si tu no ho saps, malament rai. I Làzaro, on és, tampoc ho saps?
—Que en sou, de pesats. Voleu fer el favor de callar?
Palanca tenia treballant per a ell un mosso molt conflictiu anomenat Làzaro. Un noi de trenta anys de Jaén que un bon dia va aparèixer a Tor sense que ningú sabés com.
Ell explicava que hi havia arribat buscant eugues del Pirineu per portar-les a Andalusia i que quan va conèixer aquell racó de món va decidir quedar-s’hi i ajudar Palanca en la seva causa. En aquella època, entre tots dos traginaven amunt i avall unes cent cinquanta cavalleries que eren una font freqüent de conflictes. El Làzaro festejava amb la filla de la Sisqueta, i sovint Palanca i ell menjaven i bevien a casa Sisquet. Era un personatge molt curiós. Entranyable però considerat per tots com un home molt violent. Al cap de quatre dies de ser allí ja parlava com Palanca, però amb accent de Jaén. Si Palanca tot sol ja feia por, amb el nou company valia més no acostar-s’hi.
Així que va veure el cos el Rosendo no va dubtar:
—Em sembla que és Pepe! Porta la mateixa roba de sempre. I la caçadora i les sabates són les d’ell. Hem d’avisar la Guàrdia Civil.
A la caserna de Llavorsí, la més propera a Tor, comandada per un tinent andalús molt trempat i que feia molt poc que era a la zona, van rebre la notícia a mitja tarda. El protocol d’actuació li manava avisar els agents «especialitzats» que actuaven com a policia judicial, és a dir, el servei del jutge d’instrucció. En aquest cas, els corresponia la caserna de la Seu d’Urgell.
—¡Cabo! ¡Comunique con la Comandancia de Zeo de Urgel y que manden inmediatamente a alguien de la polissía judicial!
—¡Sí, mi teniente!
—Y busque argo para hasser lus. Un par de linterna o lo que zea.
—¡Sí, mi teniente!
—O mejó, ¿no teníamo un par de foco, por ahí?
—Sí, mi teniente, pero arriba no hay electricidad.
—Es verdá, ¡joder! Pue en media hora zerá de noche y no veremo ná. ¡Ah! Y avise también al jussgado. ¡No!, mejor llamo yo. A jussgado ya llamo yo, usté comunique con Zeo de Urgel. Hoy pasaremo la noche en vela.
El tinent sabia que a aquella hora, a les cinc de la tarda, costaria mobilitzar la gent, i no estava segur de trobar ningú ni al jutjat de Tremp, que era el que li tocava per zona, ni a la caserna de la Seu, de la qual depenia orgànicament i a la qual havia de demanar ajuda en aquests casos. A més, anant bé, de la Seu a Tor hi havia un parell d’hores de cotxe; i des de Tremp, una hora i mitja ben bona.
—¡Cabo!
—¡Sí, mi teniente!
—Mande una pareja inmediatamente a Tor y que nadie toque ná. El muerto no se moverá, pero… ¡Ah! Y dígale a la pareja que vayan dissiendo a los vessinos y a los jipis que no desaparezca nadie, ¡eh! Que de allí é mu fássil largarse.
—¡Sí, mi teniente!
—Ya decía yo que con tanto colgao íbamo a tener problema. Oiga, Gregorio, y ¿està usté seguro de que é Sansa?
—Sí, mi teniente. Bueno, yo no, lo ha dicho su hermano, Rosendo. Yo tenia mis dudas. Yo pensaba que podia ser Aguilera, el skin, ya sabe, el matón, pero Rosendo dice que es Sansa.
—Joder, es verda! ¿Y dónde està el loco eze?
—No lo sé, hace días que no lo vemos. Creíamos que se habían ido a Barcelona juntos.
—¡Joder! ¡Con lo tranquilo que estábamo aquí!
—¡Cabo! ¿Ha llamao ya a Comandanssia?
—¡Sí, mi teniente! No hay nadie de la científica, han ido a buscarlos.
—Cuando zepa quién viene me avisa, ¿eh?
—Me han dicho que le toca al sargento Yanes, que es el que está de guardia.
—¡Cojone! ¡Loquenosfartaba!