Tor
35. Per fi amb Palanca a Tor
Pàgina 37 de 57
3
5
.
P
E
R
F
I
A
M
B
P
A
L
A
N
C
A
A
T
O
R
Per fi pugem amb Palanca cap a Tor. Me’n faig creus, perquè tothom m’havia dit que no ens en sortiríem. I ens ha costat molt, però aquí el tenim, camí de Tor. Estic tan content que ja ni me’n recordo, del tràngol d’ahir a la nit amb el Batallé. El Pol, el Pepe i jo anem tots tres amb Palanca al seu cotxe, i ens segueix el Lázaro amb el seu totterreny. Quan passem pel tram gelat, aquest homenot temut a mig Pirineu comença a mostrar-se en estat pur.
—Mira com està la carretera per anar a Tor, eh!, vull que surti clarament a la televisió, eh!, que és una imprudència anar a Tor encara avui, eh! Lo dia d’avui jo ho veig una imprudència, això, perquè si et falla lo cotxe, aquí t’estrelles. Anar a Tor és jugar-se la vida, eh!, i no mos volen arreglar la carretera, i sort que la neu ha marxat pel bon temps, si no encara hi hauria un metro de neu. Estem incomunicats totalment.
Es veu d’una hora lluny que el Lázaro ha copiat les neures i l’estil de Palanca però castellanitzat. Encara tindrem ocasió de contemplar el mestre desplegant més àmpliament els seus dots artístics. I és que només actua així quan li convé. O almenys és la sensació que em fa mentre el deixo fer i l’observo. Uns centenars de metres abans d’arribar a Tor para el cotxe i ens fa baixar per ensenyar-nos el desastre que han fet a les seves finques. Ho han fet «ells». Els mateixos que sempre acusa però que mai no identifica.
—Mireu, això és lo prat de la Cirera, finca particular meua que la tinc registrada i tinc l’escriptura, i resulta que aquí, en ves d’arreglar el camí que passava pel riu, lo que fan: com que és més fàcil, invadeixen lo meu prat i l’únic que me diuen que si tinc algun problema que presenti un pleit a l’ajuntament o al jutjat, quan resulta que tots els pleits que poso me’ls arxiven i a lo millor tarden vint anys en sortir i no em puc defensar. Indefens totalment!, em trobo, en un poble que tinc de marxar a la força. Ho he intentat a les bones amb escrits al jutjat, a l’ajuntament i res de res. Al final només me queda una solució, defensar-ho a la força. Amb la violència!
Uns metres més amunt para una altra vegada.
—Veieu?, això és lo prat de Neuradet, que ja us ensenyaré les escriptures, allí dalt —diu assenyalant riu amunt, en direcció al poble, que ja es veu al final del trajecte—; van desviar lo riu i m’han destrossat la finca. Diu que això ho ha fet Agricultura. I sense cap autorització ni res. Això é finca meua. No tenen autorització. Què he de fer? Jo vull cobrar les destrosses: doncs violència, ni jutjats ni hòsties consagrades, violència, violència i violència!
Cada «violència» és més rotunda i forta que l’anterior.
Per fi arribem a Tor. Només entrar para el cotxe al mig del camí com a mostra evident d’autoritat; més que d’autoritat, de propietat. Camina amb la mà esquerra a la butxaca i no la treu gairebé mai, si no és per ajudar-se en alguna gesticulació grandiloqüent o per treure l’encenedor. A l’altra mà, un cigar a punt d’esgotar-se; el du apagat, però de tant en tant l’encén, fa una pipada i se li torna a apagar immediatament. No cal preguntar-li res. Ell tot sol va caminant, xerrant i parant on li sembla.
El Pepe va filmant i el Pol aguanta la perxa amb el micròfon. Els moviments del Pepe amb la càmera són tan suaus que s’apropa a un pam d’ell i Palanca ni tan sols canvia la direcció de la mirada. No toca mai el zoom. S’ho té prohibit, i puc assegurar que les seves filmacions estan molt per damunt de la mitjana. Més d’un capellà que surt disparat d’aquesta boca esdentegada i amb una pròtesi que algun dia devia aguantar alguna dent va a parar a l’objectiu de la càmera. El to de Palanca sempre és un punt agressiu, aixeca la veu, discuteix amb ell mateix. El Pol, més que agafar el so, el que fa és amagar-se darrere de la càmera i confiar en la llargada de la perxa i la capacitat de captació del micròfon. Aquest homenot se sent el rei. Tot el poble per a ell; el seu mosso, el Lázaro, admirant-lo, i un equip de televisió filmant-lo. Segur que pensa: «Mira això, Sansa, jo aquí i tu al clot».
—Això ho van cremar els maquis —diu assenyalant unes ruïnes que hi ha al mig del poble, entre casa Sansa i casa Palanca—. Van arribar aquí els maquis i, clar!, la família Sansa van anar a buscar la Guàrdia Civil, i clar!, llavors aquí hi va haver un tiroteo. Els guàrdies es van posar a casa seu i van matar dos maquis. Els maquis, al veure que hi havia la Guàrdia Civil, llavors van intentar de matar-los a ells, van posar foc primer al paller nostre; resulta que clar, llavors se’n va posar en un atre, el de Clos. Van cremar la meitat de les cases de Tor per culpa d’aquesta família. La culpa de que es cremés lo poble ja la va tenir Sansa. Amb l’assunto dels maquis molta gent ja va tenir que marxar de Tor, perquè no hi havia medis econòmics ni van poder fer res, i així està lo poble de Tor, i des del temps dels maquis Sansa ha dit que ell fóra l’amo de Tor i al final ho havia aconseguit, ho havia aconseguit. Deien que era l’únic que vivia aquí tot l’any. Quins collons! Que em diguin com funciona la justícia d’aquí a Catalunya, que m’ho expliqui algú, perquè això no es pot tolerar. Resulta que donen la raó a qui volen. Los advocats són els culpables, per això, eh? L’Arana i el Ruben van dir que Tor ho tenien tot comprat, i és veritat, eh!, s’ha demostrat amb los pleits de Tremp i Lleida que està tot comprat, això ja és lo últim!, lo últim!, lo que està passant aquí, eh! I que jo tingui de marxar de casa meu!, de casa meu!, i que no pugui estar enlloc perquè no arreglen els camins i aquí no s’hi pot viure! I mira, tot lo poble cremat i ple de xatarra, tot per culpa de Sansa. Al final la seva també va ser cremada. —I assenyalant casa Sansa amb un punt de sornegueria i un altre d’odi afegeix—: Allí va haver de morir, per això, eh!, allí el van trobar mort, eh!, vaya sinvergüensa! Però els autèntics fills de puta són los advocats, eh! Els únics que han tret quartos d’aquest poble són los advocats.
Un cop ha engegat no hi ha manera de tallar-lo. Salta d’una frase a una altra, d’un tema a un altre, d’un món a un altre. Al seu aire.
Aleshores jo encara no n’era conscient, però amb el temps m’he adonat que Palanca té entravessades les autoritats en general, però sobretot advocats i jutges. Amb aquests s’ofusca. Parla amb molt odi del Ruben, l’andorrà a qui Sansa va anar a buscar per fer les pistes d’esquí, i del Joaquim Arana, un advocat català amb despatx a Andorra que va ser diputat a les Corts espanyoles el 1977 i que era considerat el diputat dels Pirineus. Alguns el presentaven com el màxim defensor del Pallars Sobirà. Procedent del PSC-Reagrupament, va anar perdent presència política —i vots— a cada elecció. L’última «aventura» política que va intentar va ser l’alcaldia de Lleida encapçalant la llista d’ERC, però li va faltar sort, i vots. L’Arana era un home impetuós, amb un gran do de paraula i força elegant. Era ben plantat i li agradava mirar-se les fotos quan sortia als diaris. Molt amic de la premsa en general, només va perdre els papers una vegada, i va ser arran del cas Tor: quan el 1980 van morir a trets els dos guardaespatlles de Palanca, Arana va fer-se càrrec de la defensa dels autors dels trets, els guardaespatlles del Ruben, i en una roda de premsa per explicar la seva versió de la baralla, veient que no aconseguia orientar els periodistes en la direcció que ell volia, es va aixecar, els va escridassar, els va dir que eren tots plegats una colla d’ignorants i va marxar fet una fúria de la sala. Un parell d’hores més tard trucava als directors de tots els mitjans demanant diculpes. Sempre volia quedar com un senyor.
L’Arana va morir el 1993. Se suposa que era un home d’esquerres. Tot i que ben mirat costa d’entendre què feia un home d’esquerres relacionant-se amb gent com el Ruben Castañer i els advocats Tasies o Hortal, que més que conservadors són franquistes. Parlant amb gent que els coneixia a tots quatre començo a sospitar què era el que els unia: els calés. L’Arana volia —tot i que sempre ho va mantenir en secret— que el consideressin andorrà, però les grans famílies del Principat no se’n fiaven i mai el van acceptar. L’Arana, amic del Ruben per interessos, lluitava des de feia temps per revitalitzar el Pallars Sobirà i pensava que fer una estació d’esquí a Tor i obrir una connexió amb Andorra hauria significat una mina d’or per a la comarca, i per a més d’una butxaca. Per això des del primer moment va intentar fer de mitjancer entre el Ruben i Palanca.
Mentre caminem per Tor i passem per davant de casa seva, el mateix protagonista ens ho explica:
—Resulta que a mi em van posar un pleit, lo senyor Arana. Advocats! Advocats! —crida Palanca gesticulant molt—. Perquè resulta que va començar i em va dir: «Vols cobrar quaranta milions?». «Home», dic, «quaranta milions per què?». Diu: «Per lo de Tor», diu, «amb una condició: que has de firmar que els únics amos sou tu, Cerdà, lo Peret i Sansa». «Home», dic, «i a l’altra gent què?». Diu: «Els altres han perdut lo dret». «Home», dic, «jo no puc firmar, tu ets advocat i tu pots dir moltes coses, però jo no puc posar una firma dient que l’altra gent no hi tenen dret…!». «Res!, no siguis tonto ni històries».
És sorprenent la manera de relatar de Palanca. Ell sol es fa els diàlegs, amb entonació inclosa. Una mica caòtics, però diàlegs al cap i a la fi.
—Érem a Esterri, en un bar —continua Palanca—. L’Arana, el Ruben i jo. Bueno, vam començar a parlar molt i al final, amb testimonis, em van dir: «Pues tu ho perdràs tot, perquè nosaltres ho tenim tot comprat. I no et quedarà ni un duro». «Bueno», dic, «si teniu tant valor i tanta màfia, que jo en dubto, que tots els jutges siguin corruptes, pues vale, aviam si és veritat».
I llavors s’accelera.
—Correcte, sí senyor!, em posen un pleit, un pleit per eliminar-me i prendre’m les finques! I resulta que sí, a Tremp se m’enduen l’escriptura, però a Barcelona el guanyo, guanyo aquell pleit i es van tornar bojos, aquesta gent.
Amb el plet pretenien que un jutge anul·lés els drets de Palanca sobre la societat de copropietaris. Que li anul·lés la inscripció al registre. Es basaven en el fet que ell, Jordi Riba, Palanca, havia comprat els drets al seu oncle, Vicens Riba, que pràcticament mai havia viscut a Tor. Cal recordar que el vell Palanca, Buenaventura Riba, havia desheretat el pare de l’actual Palanca perquè s’havia casat amb una pubilla d’Alins en contra de la seva voluntat i havia fet hereu el cabaler, Vicens, que vivia a Andorra. L’oncle andorrà, Vicens, quan Palanca era adolescent, va obligar-lo més d’una vegada a fer contraban. Ja de gran li va vendre els drets de la muntanya, quan a ulls dels altres copropietaris els havia perdut perquè sempre havia viscut a Andorra. Jordi Riba, Palanca, en canvi, sempre va defensar que els drets eren bons, perquè si bé l’oncle vivia a Andorra, ell vivia a Tor, i per tant entre tots dos feien un condueño, cosa que sí permetien els vells estatuts. La demanda judicial no va tenir cap efecte, però a Tor la tensió es va disparar.
—Van fitxar dos tios de seguretat —explica Palanca mentre continuem la visita pel poble—. Van puiar aquí per espantar-me. Ha!, que si la muntanya era seua! Van posar unes cadenes i jo les vaig tenir d’arrencar sense cap permís i històries ni comèdies. Aquesta gent, com que resulta que tenien que firmar un contracte amb uns inglesos i estaven nerviosos, me volien treure del mig.
Es refereix a uns inversors anglesos que eren amics del Ruben. Mentre relata aquell episodi arribem just al lloc on hi va haver les morts del juliol de 1980. Un espai quadrat al mig del poble. A la dreta, casa Sisqueta; al fons, casa Palanca; i a l’esquerra, el paller de Sansa. L’altre costat del quadrat el formen el camí i el riu.
—Aquí, veus?, aquí mateix, van morir aquells dos pobres xicots. Allí hi havia una sanja, allí! —diu assenyalant a terra—. Vaig caure allí. Només caure ja vaig sentir un tiro. Escolta, em vaig aixecar i m’ho vaig veure a sobre, i com que tenia la casa aquí a quatre metros, com pots veure, corrent cap a casa, eh!, i quan ja era a casa vaig sentir: «¡Se ha escapado el hijo de puta del Palanca! ¡Se escapa ese hijo de puta!». Això ho deia lo Ruben, lo Ruben als altres tios, als pistoleros. Vai arribar a casa i vai sortir a la finestra i veig dos tios morts aquí, eh! —explica assenyalant el terra amb les dues mans obertes i els braços estesos per donar a entendre que els cossos ocupaven molt espai—. I jo, com que tenia lo jeep a la porta, vaig agafar lo jeep com vaig poder i em vaig escapar.
El Pepe va filmant, el Pol té problemes per col·locar la perxa del micròfon sense que l’ombra entri en quadre i jo em moc per intentar que Palanca em miri mentre explica la baralla i el seu relat no baixi d’intensitat. No ens diem res, però tots tres sabem que estem filmant una de les grans seqüències del reportatge. Sincerament, xalem un disbarat. És migdia tocat i encara ens espera el que ha de ser una altra de les joies del reportatge. El Lázaro no ha dit ni piu en tot el matí.
A cop de crits Palanca ens ajuda a imaginar-nos com era aquell poble entre 1976 i 1980. Les topades fortes amb el Ruben van començar l’any setanta-sis, quan els altres dos cacics del poble, Sansa i Cerdà, hi van firmar un contracte d’arrendament de la muntanya de Tor. Sansa i Cerdà, juntament amb la sogra de Cerdà, la Generosa —que era l’autèntic cervell de la conxorxa—, es van autoproclamar membres únics de la societat de condueños al·legant que eren els únics que tenien foc encès tot l’any a Tor. I aquell contracte d’arrendament va destapar la caixa dels trons, dels odis i de la sang. Sansa i Palanca s’odiaven des de joves i sempre havien lluitat per ser el gall del galliner. Allò que feia l’un ho desmuntava l’altre. Sempre. Aquell contracte, que significava una cessió total dels drets de la muntanya a l’andorrà i en deixava fora tots els altres veïns de Tor, va significar una nova declaració de guerra. Des del mateix moment que es va saber que Sansa i Cerdà negociaven amb el Ruben es van acabar les raons. Palanca va començar a actuar. Contractava directament o indirectament tots els indesitjables que trobava per la comarca i els pagava per trencar tot el que feien els altres.
La primera destrossa va ser a la casa que feia les funcions d’ajuntament. L’andorrà i Sansa l’havien fet arreglar. Hi havien fet lavabos nous i cuina nova i hi havien posat llits i quatre mobles perquè hi poguessin viure els primers treballadors de la futura estació d’esquí. L’endemà d’acabar les obres, la sortida del sol ja va ensenyar que les nits, a Tor, eren molt llargues. La casa va aparèixer totalment destruïda per dins. Cada dia que passava augmentava la tensió. Cada cop hi havia més gent amb pistoles, ganivets, destrals, escopetes… En un poble de tretze cases!
La tensió també afectava la veïna Andorra. Parlant amb gent i llegint papers vaig saber que l’estiu del setanta-vuit es va organitzar un «dinar de germanor» al port de Cabús entre autoritats catalanes i andorranes per celebrar que s’havia acabat la carretera del coll de la Botella, una via de gairebé set metres d’ample que va des de l’estació d’esquí andorrana de Pal fins al cap del port, just al límit amb Espanya. Josep Pau, avui secretari general d’Agricultura i aleshores un jovenet que tot just acabava d’entrar en el món de la política i seguia les passes de Joaquim Arana dins del PSC-Reagrupament, diu que encara li tremolen les cames quan recorda aquella costellada amb pistoles i metralletes incloses.
—Ja es veia venir —diu Pau—. El Ruben portava una gavardina gris, i això que érem a l’estiu. A sota, s’hi notava la pistola. Anava amb dos guardaespatlles, un parlava amb accent francès; també portaven gavardina i se’ls marcava perfectament la metralleta. Els andorrans no el podien ni veure, el Ruben, i els de Tor tampoc. L’Arana sempre m’havia dit que aquell paio era molt perillós i que tenia molt bons contactes a Madrid. Estava molt relacionat amb el Gutiérrez Mellado i altres peixos grossos. Aquell dinar «de germanor» pintava malament des del primer moment. L’Arana, només veure que pujava Palanca i veient que allò era insalvable, em va agafar i em va dir: «Josep, hem d’escampar la boira!». Encara no havíem fet dos-cents metres que ja vam sentir trets. No recordo que hi hagués ferits, però de trets, t’asseguro que en vam sentir.
La baralla es va produir perquè es veu que no hi havien convidat el Ruben, i com que ell se’n considerava amo perquè tenia el contracte d’arrendament firmat, s’hi va presentar molt ben acompanyat per demanar explicacions. Un cop allí, primer se li va encarar Palanca i després uns quants més, i ja va estar armada.
Un altre d’aquests episodis va quedar documentat en l’acta de la reunió de la Sociedad de Condueños de Tor amb data de l’1 de gener de 1978. La societat de Tor es reunia —com manaven els estatuts de 1896— cada primer de gener, mostra clara que, a finals del XIX al pic de l’hivern tots els socis eren a casa. Però el gener de 1978 hi havia molta neu i molt de gel i a Tor no hi vivia ningú. Les reunions es feien a l’octubre, però a l’acta hi posaven la data de l’l de gener. Segons diu el llibre de la societat, a la junta de l’l de gener de 1978 es va acordar arrendar les pastures de la muntanya de Tor a Ruben Castañer. Aquell dia, sempre segons l’acta, a la junta hi eren presents —segurament convidades per Palanca— autoritats andorranes, com el síndic Julià Reig, cap d’una de les grans famílies d’Andorra, Antoni Aleix Santouré, subsíndic, i diversos membres del comú de la Massana. A la representació andorrana no li devia fer gaire gràcia que s’arrendessin les pastures a Ruben Castañer, i a l’acta s’hi pot llegir: «destacando especialmente las amenazas por el conseller major de la Massana, Josep Areny, “Teixidó”». Sense especificar-ne els detalls.
A poc a poc he anat descobrint que Palanca i les autoritats andorranes semblen formar part d’un bàndol, i Sansa, Cerdà i Ruben Castañer, d’un altre.
Palanca no tenia un pèl de ximple, o estava molt ben assessorat. El 1978, veient que Cerdà i Sansa tenien el llibre d’actes i el segell de la societat i que convocaven les reunions quan volien, ell va decidir fer el mateix. Va aglutinar els altres nou
condueños en el que en podríem anomenar una nova societat o una societat paral·lela. Van obrir un nou llibre d’actes i van anar prenent acords amb l’objectiu de mantenir els usos forestals i ramaders de la muntanya i de frenar les pretensions de Sansa de fer unes pistes d’esquí i zones residencials. El bloqueig de qualsevol iniciativa tenia dos grans beneficiaris: Palanca, que podia continuar pasturant amb total llibertat els seus cavalls i fent pràcticament el que li donava la gana, i el contraban, que continuava tenint a Tor una sortida important. Anys més tard el jutjat de Tremp revocaria les actes, els acords i la societat paral·lela, però, com sempre, les decisions judicials arribarien amb uns quants anys de retard.
Mentre passegem amb Palanca per Tor el febrer de 1997 em ve sovint al cap Andorra. Queda clar que bona part de les respostes les hem d’anar a buscar al Principat. A Palanca ja el tenim, tot i que no en traiem l’aigua clara. Sigui com sigui, no ens podem quedar només amb la seva versió. Sansa és mort, Cerdà, el tercer cacic, que a més era president de la Sociedad de Condueños quan es va arrendar la finca al Ruben, no ens vol rebre, i les autoritats andorranes no es mostres gaire disposades a parlar de Tor, almenys per telèfon. Seria fantàstic localitzar el Ruben Castañer.
Hem d’anar a viure una temporadeta a Andorra!
Per acabar la visita a Tor, Palanca ens porta al pla de Llumaneres perquè puguem veure bé les dimensions de la muntanya. Passem per la carretera de la Rabassa, que és la «seva». Una pista forestal oberta en bona part amb diners de l’Ajuntament d’Alins, perquè, segons diuen al consistori, Palanca, que va ser regidor i fins i tot alcalde accidental d’Alins (1979), va aprofitar el càrrec per impulsar la construcció de la pista. Ell, òbviament, ho nega. La millor virtut de la carretera de la Rabassa —ells sempre en diuen carretera, tot i que és un camí— és que passa per la solana i no s’hi fa gel. Els contrabandistes això ho saben molt bé, perquè són els únics que hi passen a l’hivern.
Arribar al pla de Llumaneres amb Palanca és magnífic. Ell continua sentint-se l’amo de tot allò que s’abasta amb la vista. Hi ha ben bé un metre de neu, però algú ha netejat el camí. A dalt del pla hi ha un grup de roques on Sansa —o Palanca, segons les versions— hi va escriure amb pintura blanca: «Monte particular de Tor», per si algú en tenia cap dubte. Dret al costat de la inscripció, Palanca aixeca la vista i es posa la mà fent visera per contemplar el «seu» imperi. Fa un dia preciós. De cop i volta, la cara se li transforma:
—Una màquina!
Seguint el camí muntanya amunt, en direcció a Andorra, es veu una màquina traient neu, obrint pas! És una excavadora que, palada a palada, va netejant el camí de neu. Palanca comença a emprenyar-se.
—Vés a sapiguer lo que vol fer aquesta màquina! Això sí que se’ls hi pot dir: «Qui us ha donat permís per estar aquí? Aviam!». Anem allà i graveu-ho! És una finca meua, això!
Ràpidament tots tres pugem al totterreny de Palanca. El paisatge és fantàstic. El blanc de la neu té mil matisos en funció de la llum que rep. Hi ha una quantitat de neu espectacular. En prenem consciència sobretot quan, seguint el camí, veiem que la màquina en obrir-se pas ha deixat a banda i banda unes parets de neu més altes que el cotxe. Sembla que circulem per un túnel de neu. De sobte, en un revolt, topem amb un grup d’homes que fan foc i tenen aparcats al mig del camí dos Range Rovers.
—Mite’ls, els cabrons! —diu Palanca.
Són contrabandistes que estan cuinant una paella amb conill! El Pepe em mira entre espantat i feliç.
«Filma! Filma!», pensem tots; i ell, que en tot el dia no s’ha tret la càmera de l’espatlla, amb la mirada i una rialla ens mostra la seva satisfacció pel que està veient pel visor.
Primer baixa del cotxe Palanca, com si fos una vedet. Després el Pepe i després jo. El contrabandista més vell, que alhora resulta ser el cap de la quadrilla, ens talla el pas immediatament.
—Oiga! Haga el favor de no filmarme con la cámara! —crida.
Però de seguida s’hi posa Palanca.
—Aquí no venimos a putear a nadie! Eh!
El contrabandista continua remugant, però amb Palanca no s’atreveix. És evident que si no haguéssim vingut acompanyats de l’amo se’ns haurien complicat força més les coses.
—Oye, tú! —crida Palanca—. Pero a ti, ¿quién cojones te ha dado permiso para estar aquí, a ver?
Palanca interpel·la el contrabandista vell. Mentrestant, dos de joves s’estan quiets al voltant de la paella amb cara de pomes agres.
—Hombre, Palanca, ya me conoces, tú y yo hemos comido juntos en Baró —diu referint-se a Cal Mariano de Baro—, coño!
—¿Y de quién es la màquina, a ver?
—La máquina es nuestra, nosotros soltamos los panojos, ¡coño!
Palanca vol saber qui és el propietari de l’excavadora, perquè a l’Alt Pirineu hi ha pocs maquinistes i n’hi va haver un que li va fer malbé les seves finques, suposadament per ordre de l’Ajuntament o d’Agricultura, i té ganes de passar-hi comptes.
—Te lo juro por mis hijos, es el otro, éste no tocó tus fincas! —assegura el contrabandista, que ja s’ha oblidat que l’estem filmant.
L’amo deixa clar, per omissió, que no li fa res que els contrabandistes trepitgin la «seva» finca, però ha de demostrar la seva autoritat, així que decideix concentrar-se en el maquinista. No en té prou amb la paraula del traficant i decideix comprovar personalment qui condueix la màquina. Aparta d’un cop de braç gairebé amistós l’home que li barra el pas i es posa a caminar en direcció a l’excavadora que fa funcions de llevaneu, una desena de metres més amunt. Nosaltres, darrere seu. No ens ho podem perdre, i a més no seria prudent quedar-nos amb els contrabandistes. Només arribar al costat de l’excavadora, el maquinista ens veu, para el motor i baixa de la màquina. Ell i Palanca ja es coneixen.
—Estàs boig o què? —li diu Palanca.
—Home, tio, què fas? —diu el maquinista, amb cara d’alegria.
—Si ets tu, tranquil! Ja pots anar fent —el beneeix Palanca.
Acaba de constatar que el propietari de l’excavadora és un de prop de Sant Joan de l’Erm i no el que, segons ell, li va destrossar les finques. La conversa, enmig d’aquell paisatge majestuós, ens regala una altra gran seqüència per al reportatge.
—Oh!, jo no faig res més —diu el maquinista, la principal activitat del qual és obrir camí als contrabandistes.
—Home! Si et guanyes bé la vida no et cal anar per pagesos ni hòsties! —li diu Palanca en to de complicitat.
Ell mateix reconeix que un pagès només li donaria feina un matí i li pagaria molt menys que un contrabandista, que el contracta tot l’hivern i a molt bon preu.
—Lo que emprenya és que si a aquesta gent —diu referint-se als contrabandistes— els enxampen, què? —es lamenta el maquinista.
—Oh! Lo que tu tens de fer és anar cobrant sovint —l’alliçona Palanca amb posat d’expert.
La màquina continua obrint camí. Al costat de la pista forestal s’hi veuen clarament roderes de diverses motos de neu. És com un camí paral·lel. El procés és clar: cada nit, les motos carregades amb fardos de tabac procedents d’Andorra arriben fins on comença el camí i allí traspassen la càrrega als cotxes, que porten el gènere fins als magatzems francs, repartits pel Sobirà i amagats del control de la Guàrdia Civil. Qui treu profit que això sigui un paratge verge, sense cap mena de vigilància? La resposta és evident: els contrabandistes i els grans fabricants i venedors de tabac andorrà. De tornada a Alins, Palanca presumeix de la seva actuació, però no vol respondre les meves preguntes.
—Has vist quina cara ha fet el Gallego?
—Qui és el Gallego, el contrabandista? —pregunto jo.
—Sí, aquest és dels veteranos.