Tor
4. Al gener, cap a la vall Ferrera
Página 6 de 57
4
.
A
L
G
E
N
E
R
,
C
A
P
A
L
A
V
A
L
L
F
E
R
R
E
R
A
A l’hora de fer el reportatge ens va costar un disbarat sintetitzar-ho en només tres minuts. Hi ha històries que s’expliquen en trenta segons, però n’hi ha que necessiten un dia. I el que havia passat a Tor era dificilíssim de resumir en tres minuts. En aquella època, el Francino, l’editor del Telenotícies Vespre, el programa on havíem d’emetre el reportatge, estava molt tossut amb el minutatge.
—Tres minuts clavats! Ni un segon més!
Vam insistir que era molt difícil de resumir i que necessitàvem més temps.
—Que no, que ni un segon més! Anem molt passats i tres minuts és molt de temps.
Hi ha vegades que t’agradaria posar el peu a la boca a algú i dir-li: «Tres minuts, només tres minuts, ni un segon més». Però t’ho empasses, gires cua i te’n vas cap a la sala d’edició a destrossar una història en tres minuts.
I ho vam fer i es va emetre. I no ho devíem fer tan malament, perquè l’endemà mateix em va venir a trobar el Joan Salvat, director del programa Trenta Minuts, la joia de la casa, per acabar-me d’embolicar.
—Escolta, he vist això de Tor. Creus que donaria per a un trenta?
El Salvat és un tipus molt alt. Més que Palanca. Això sí, menys armari. Amb cara de bonàs i amb veu de sermó de diumenge. Parla poc. Suposo que deu ser una de les virtuts necessàries per mantenir-se vint anys dirigint un dels millors programes de televisió i dels més difícils de fer. Dels reportatges que es fan dins d’aquest programa, que duren el que el seu nom indica, mitja hora, en el nostre argot intern en diem «trentes».
La veritat és que em va fer molta gràcia que el Salvat en persona sortís del seu racó del primer pis per baixar a informatius, a galeres, a proposar-me un reportatge sobre la muntanya de Tor. En aquells moments només hi vaig veure la part positiva. «Amb mitja hora sí que podré explicar bé la història».
—Dóna per a un trenta i per a quatre! Però no serà fàcil, els protagonistes són molt estranys i no volen parlar.
—No pateixis, mirem-ho. I si surt, perfecte.
El que us deia. Poques paraules.
Vam mantenir l’equip inicial amb el Pol, però s’hi va afegir el Pepe, l’home silenci. Un reporter capaç de posar la càmera a un pam del nas de Palanca sense rebre danys irreversibles; ni ell, ni l’aparell.
Això era a mitjan gener de 1997.
Normalment, la gent s’entusiasma, quan els dius que els vols entrevistar i que sortiran a la tele. En el cas de Tor, fa una setmana que visc amb el telèfon enganxat a l’orella i fins ara cap dels implicats, absolutament cap, s’ha avingut a sortir a la tele. No solament s’hi neguen; molts fins i tot em pengen el telèfon. Sé que sempre em queda el recurs dels advocats, però no és el mateix. Per fer un reportatge llarg, un documental, calen els protagonistes. Els advocats són conscients del ressò del programa en nom del qual truco i intenten ajudar-me, però els seus clients els engeguen a dida. Estic derrotat! Només em queda una sortida, deixar-me de telefonades i anar-los a veure personalment. I ja em teniu anant a viure a la vall Ferrera, a l’Hostal Montaña d’Alins. I a finals de gener!
Els protagonistes, durant l’hivern, viuen repartits per diferents pobles dels Pallars. Abans d’anar-los a trobar un per un em va semblar que parlar amb els alcaldes i els exalcaldes per conèixer la història oficial de Tor m’ajudaria a posar-me en antecedents.