Por
Comiat
Pàgina 62 de 70
Comiat
Mai he estat bon actor. Quan al col·legi tocava representació teatral, jo sempre volia fer d’arbre. O ser el que aguantava el decorat. Qualsevol cosa que no em deixés destrossar l’obra.
El sergent Roig em va lliurar un guió amb tot el que havia de fer. Ell em deixaria al principi de l’avinguda. Havia de caminar —«amb molta tranquil·litat», deia el paper— fins al Bar Carme. Més de dos-cents metres en els quals em seguirien de prop amb un cotxe camuflat. Abans del bar havia de barallar-me «amb insults i crits» amb un noi. El noi era un col·laborador del sergent, i per fer-me les coses més senzilles em faria la traveta un parell de metres abans de la porta. Es tractava de fer veure que anava, com un bon fill, a visitar la meva mare. Si tot sortia bé, i tenint pit avall que els Medina vigilaven el bar des de feia temps, cridaríem la seva atenció i se’m llançarien al damunt. L’únic que quedava per veure era si se’m menjarien d’una queixalada o si preferirien assaborir-me més a poc a poc.
—Nosaltres et vigilarem en tot moment. Correràs el mínim perill.
No tenia ni idea de quant de perill era «el mínim perill», però segurament era més del que em venia de gust córrer. Ho sospitava perquè m’havien posat una armilla antibales i m’havien donat instruccions de com ho havia de fer en cas que m’amenacessin amb una pistola o amb una arma de foc. Jo no anava armat, però portava un localitzador enganxat a la sola d’una de les vambes que els permetria saber en qualsevol moment la meva localització. El sergent Roig em va explicar també que per a aquesta operació utilitzarien drons i que en algun lloc tenien preparat un helicòpter, per si de cas.
Em vaig sentir com el protagonista d’una pel·li d’acció d’aquelles dolentíssimes però amb molts efectes especials on tot acaba explotant. Millor: com el doble del protagonista que només apareix en pantalla perquè el llancin des d’una teulada o el cremin com una torxa humana. Bé, millor això que res, vaig pensar.
La nit anterior vaig escriure a la Xènia. Era un missatge de comiat. Per si de cas. Deia:
Estimada Xènia,
Si aquesta carta t’arriba a les mans, voldrà dir que no ens veurem mai més. Per això vull que sàpigues algunes coses. La més important: abans de conèixe’t la vida no m’importava. Tu vas canviar-ho tot i te’n vull donar les gràcies. També per estimar-me. Encara que només hagués estat un minut, hauria pagat la pena. Ets la persona més meravellosa que conec.
També vull demanar-te perdó. Per desconfiar de tu. Per no creure’t. Per sentir gelosia, com si tu fossis meva. Com si les persones poguessin ser d’altres persones. No sé si encara m’estimes, però ara això tant se val. L’únic important és que jo t’estimaria encara que visqués cent anys. I si morís ara mateix, el meu últim pensament seria per a tu. Necessito que ho sàpigues. Si us plau, no ho oblidis mai.
Èric
Vaig lliurar el missatge al sergent Roig i vaig donar-li instruccions de què n’havia de fer en cas que alguna cosa sortís malament.
En tot moment, vaig tenir clar que sí que podia anar malament alguna cosa. També per això vaig trucar a la tieta. Volia saber com estava.
—No gaire bé, reiet —va contestar—. Ningú hauria d’enterrar un fill, és antinatural. Però m’alegro que em truquis. Et trobava a faltar.
—Només volia donar-te les gràcies, tieta.
—Gràcies per què, rei?
—Pels entrepans de truita —vaig deixar anar una rialleta— i per voler ser la meva família.
Es va sorprendre tant d’aquest cop d’afecte per part meva que no va saber què dir. Però encara més li va sorprendre el que va venir després:
—Em pots passar la Maite, si us plau?
—És clar, rei, és clar. De seguida te la passo.
No tenia temps ni energia per mantenir una conversa llarga. Vaig recordar el conte dels tres desigs i vaig decidir formular tres preguntes. Només tres. Es poden resoldre molts dubtes en tres preguntes. La primera:
—Per què has tornat?
Vaig agrair que contestés amb sinceritat, directa al gra, sense dramatismes.
—Les coses han canviat, Èric. Les meves, les del barri. Vaig saber que l’Horacio era a la presó. M’estic fent gran. Trobava a faltar tot això. I la teva tieta. Ah, i el més important —va fer una pausa—, estava farta de parlar anglès.
Va riure. Jo també. Crec que ens va sorprendre a tots dos. El riure sempre millora les coses. Els metges haurien de receptar rialles en comptes de xarops o píndoles. Vaig valorar molt que la meva mare no es posés dramàtica, que no em parlés de la seva malaltia, de l’autèntica causa de la seva tornada. Vaig pesar que en això m’assemblo a ella.
—Qui és el meu pare? —va ser la meva segona pregunta.
—No ho sé —va dir, tan ràpidament que semblava que portava tota la vida esperant aquesta pregunta—. M’encantaria poder dir-t’ho, fill, t’ho prometo, però la veritat és que no ho sé amb certesa. Mai ho he sabut.
—Podria ser l’Horacio Medina? —pregunta extra—. Sé que et vas enrotllar amb ell.
—No em vaig enrotllar amb ell! Aquell porc mai em va agradar! —va aixecar la veu, mostrant una emoció per primer cop—. Em perseguia des que érem adolescents. Per culpa seva em vaig enganxar a la droga. Va aconseguir ensarronar-me perquè treballés per a ell en un pis de noies a prop de l’aeroport. Entrava i sortia del pis quan li donava la gana, feia el que volia. Va abusar de totes. Diverses vegades —va fer un silenci, com esperant una reacció meva que no va arribar—. Cap de nosaltres podia dir que no. Després va aparèixer el teu pare, un bon home, i em va treure d’allà. Poc després vaig saber que estava embarassada. El teu pare no va fer preguntes. Ell sabia que jo no sabia les respostes. De vegades és millor no saber-les, no penses?
Per canviar de tema vaig recuperar la tercera pregunta, que ara era la quarta. La vaig fer amb un fil de veu.
—Mentre vivies a Londres, vas pensar mai en mi?
Es va fer un silenci molt llarg. Em va semblar sentir un ploriqueig a l’altre costat, però crec que la Maite es va esforçar perquè no el notés. L’hi vaig agrair. Em va semblar sincera quan va respondre:
—Cada dia de la meva vida.