Por
Esquer
Pàgina 63 de 70
Esquer
Al principi no va passar res que no estigués previst. Vaig caminar tranquil·lament per l’avinguda, en direcció cap al bar de la tieta. Vaig aturar-me unes quantes vegades, perquè tinguessin temps de veure’m. Vaig comprar un diari, em vaig cordar una sabata, em vaig entretenir parlant pel mòbil. Quan vaig arribar al bar i el col·laborador del sergent em va fer la traveta, em vaig girar cap a ell i vaig cridar ben fort coses que seria incapaç de dir a ningú. Sabia que hi havia molts ulls observant-me. La gent del sergent Roig i dels Medina. No em vaig posar nerviós. Crec que va ser la millor actuació de la meva vida. La meva professora de llengua de primer d’ESO hauria estat orgullosa de mi.
Vaig entrar al bar de la tieta i vaig esperar que passés alguna cosa. Tot estava en una calma estranya. La tele funcionava. Retransmetien el sorteig de la loteria del dia de Reis. Els pocs clients que hi havia miraven la pantalla, atents, amb l’esperança de fer-se milionaris. Una de les més interessades era una vella menudeta, de cabells blancs, que tenia quatre dècims sobre la taula i no parava de comparar-los amb els que sortien a la pantalla i de negar amb el cap, disgustada. Em va fer una mica de llàstima.
Vaig seure davant la barra. El meu tiet em va servir una taronjada. Normalment no era mai allà, però aquell dia havia decidit participar-hi una mica. La tieta era a dalt, nerviosa, resant perquè tot sortís bé. La meva mare era amb ella. El sergent Roig els havia demanat que, passés el que passés, no s’acostessin a la finestra ni apareguessin pel bar.
Va transcórrer més d’una hora sense que hi hagués res de nou. La vida seguia el seu curs habitual. Al meu barri les hores sempre sembla que passen més lentament que en altres llocs. El meu oncle em va servir una altra taronjada. Tothom havia marxat a dinar. Al bar ja només hi quedava la velleta dels dècims de loteria, que s’havia adormit amb els braços recolzats sobre la taula. Feia encara més llàstima que abans. Ningú es va atrevir a despertar-la.
Vaig recordar la metàfora de pesca del sergent Roig i vaig pensar en un cuc enfilat a l’ham. Com s’ha de sentir si cap peix se’l vol menjar. Alleujat? Decebut? Perplex? Què succeeix si passen hores i cap peça pica ni se’l menja?
A dos quarts de cinc, vaig rebre una trucada del sergent Roig.
—Avortem l’operació! —em va informar—. No entenem per què no ha funcionat. No et moguis d’aquí, d’aquí a una estona et vindrà a buscar la patrulla per dur-te a casa. I digue-li a tothom que continuï amb la seva vida normal.
—Entesos —vaig contestar.
Vaig donar la notícia a la meva tieta, a la Maite, al tiet. Vaig aprofitar per relaxar-me una mica. La tieta va entrar a la cuina i va començar a preparar alguna cosa per berenar. Tots estàvem morts de gana. El tiet va abaixar la persiana de la porta principal i va aprofitar per anar al lavabo.
Era la nit de Reis. Aquella tarda en la qual la gent normal aprofita per dur els nens a veure cavalcades o per embolicar els regals. Però al bar de la tieta no hi havia gent normal. Només els residus d’algun subgrup lamentable.
A dos quarts de sis van entrar al bar dos nois joves. Van demanar perdó per haver deixat allà la seva àvia tanta estona i van dir que venien a recollir-la per dur-la a casa. Vaig pensar que les seves cares em sonaven d’alguna cosa, però no hi vaig donar gaire importància. Al cap i a la fi, allà tots ens tenim molt vistos. Un dels dos va pagar el compte de la vella, que s’havia pres mitja dotzena de gots d’anís. Es van acostar a la dona i la van despertar suaument. Jo vaig treure el telèfon i vaig revisar si hi tenia cap missatge. No hi havia res. Quan vaig aixecar la mirada, vaig veure els dos homes aguantant la vella, que amb prou feines podia caminar. Em va semblar una meravellosa estampa d’amor familiar.
—T’importaria ajudar-nos a obrir la porta del cotxe? —van preguntar-me.
Hi havia un vehicle a la vorera, esperant. Entre tots dos van dur la pobra dona fins allà, agafant-la pels braços. Ella amb prou feines obria els ulls.
—La porta del darrere, si us plau —em van demanar.
Vaig obrir la porta del darrere i la vaig aguantar mentre la dona pujava al vehicle amb moltes dificultats. Esperava que acabés de col·locar bé les cames per tancar la porta, però abans que ho pogués fer algú em va clavar una empenta tan forta que em va fer perdre l’equilibri. Vaig acabar al mateix seient on s’havia assegut l’anciana. I abans que me’n pogués adonar, o fer alguna cosa, la porta s’havia tancat i el vehicle s’allunyava a tota velocitat.
Però la sorpresa més gran encara havia d’arribar. Només arrencar, la velleta semblava una vintena d’anys més jove. Va estirar l’esquena, va canviar l’aspecte endormiscat per un altre d’amenaçador, va treure’s una pistola d’entre les faldilles i em va apuntar al cap.
—Hola, Èric. He sentit parlar molt de tu. Tenia ganes de conèixe’t —va dir, mentre m’oferia una mà arrugada, suau, d’ungles llargues sense pintar—. Soc la Isidora. La nova cap del clan dels Medina.
Estava tan bocabadat que només vaig saber contestar:
—Molt de gust.