Por
Peix
Pàgina 64 de 70
Peix
De cop, mentre notava la fredor de la pistola sobre les temples, vaig recordar de què em sonaven aquells dos nois que acompanyaven la Isidora Medina. Els havia vist per primer cop a la timba on havíem arrestat l’Horacio. Eren dos dels vigilants que protegien el perímetre de la finca. Dos goril·les sense rang ni importància. Em quedava clar que s’havien sabut espavilar prou bé. I també que la Isidora Medina havia sabut captar els fidels d’altres capos. Tot allò significava que era hàbil, potser més hàbil que cap dels que competia amb ella mentre malparlaven de les seves habilitats.
—Crec que l’últim cop que et vaig veure anaves en cotxet de nadó —va dir la Isidora, que parlava amb una veu dolça i melodiosa.
Com que era l’hora estranya d’un dia estrany no vam trobar gens de trànsit. El cotxe va entrar a l’autopista i va recórrer uns quants quilòmetres, fins a la Zona Franca. Hi havia poca activitat a les naus industrials. Amb prou feines alguns camions circulant per les avingudes buides. Vam deixar enrere alguns carrers fins a arribar a un local sobre la porta del qual es llegia:
PEIX FRESC
DISTRIBUIDORS DE PEIX
No vaig poder evitar somriure pensant en el sergent Roig i les seves metàfores de pesca. Segurament a ell també li semblaria una coincidència divertida, si és que arribava a saber-la. De vegades, la vida té molt sentit de l’humor.
Van deixar el cotxe a l’aparcament i em van obligar a sortir-ne. Vam recórrer a peu alguns metres fins a la nau, que feia pudor de peix i era plena de neveres i congeladors. Enmig de tot allò hi havia un sofà i una tauleta plena de gots buits. Vaig deduir que aquell lloc tan estrany era el que la nova cap del clan utilitzava per fer els seus negocis.
Un dels nois va obrir un dels congeladors, que tenia forma de gran bagul. Em vaig fixar que estava desendollat, i també que tenia la tapa reforçada amb grans barres de ferro i un pany on encaixaven dos cadenats enormes.
—Treu-te les sabates —va dir la senyora Isidora, sense deixar d’apuntar-me amb la pistola— i dona’m els teus dos mòbils.
Vaig fer tot el que em demanava. El pas següent no em va sorprendre.
—Entra —va assenyalar l’interior del congelador.
No era tan estret com semblava des de fora, però era molt més incòmode. Em va cridar l’atenció que no feia olor de res, com si fos nou. Quan vaig ser a dins, em van empènyer i el van tancar. Els vaig sentir col·locar els cadenats al pany.
Vaig quedar-me en la més absoluta foscor. Vaig recordar l’Hugo. També la Xènia. I la Merche, la policia més llesta del món. Em va arribar la veu dolça de la senyora Isidora que deia, des de fora:
—Ja està. Ara només hem d’esperar que aparegui el peix gros. No crec que trigui gaire.