Por
Trucades
Pàgina 5 de 70
Trucades
Vaig decidir tornar a casa a peu. No era a prop, però caminar m’ajuda a endreçar les idees. També vaig aprofitar per fer alguna trucada. Vaig telefonar de nou a l’Hugo, i la veu metàl·lica em va informar que era lluny, en algun lloc que jo no podia imaginar. Tant de bo hagués pogut fer alguna cosa. Parlar amb ell, o potser amb el Jaume i l’Adela (no tenia els seus números). M’hauria agradat no estar al marge de tot allò, fos el que fos.
Tenia ganes de dir-ho a la Xènia, però no podia. Quan fa pocs mesos vam començar a sortir seriosament, la seva mare em va demanar que no ens veiéssim durant les èpoques d’exàmens. També, que no li enviés missatges ni li truqués per no distreure-la. «Si l’estimes, deixa-la estudiar», em va dir, «aquesta carrera és molt important per a ella». La carrera era la de Medicina, amb què la Xènia somiava des de petita. Els primers semestrals eren una prova de foc. Li feia molta por no ser capaç d’aprovar-los i haver d’abandonar. Es feia passar els nervis estudiant a totes hores. Tots dos sabíem que l’esforç pagava la pena. Les coses havien canviat molt des que ens vam conèixer a la sala de visites del centre de menors. Quan la teva vida canvia, has de saber canviar amb ella.
Parlant de canvis, un dels més grans de la meva vida era tenir un lloc on viure. El dia que l’Albert, el meu advocat, em va acompanyar a signar el contracte, no m’ho podia creure: un pis al barri de Sants, a prop de l’estació, res de l’altre món, però era meu! Això el transformava en un lloc meravellós. El vaig comprar després de vendre el pis del carrer del Profeta, el que el Ben volia que fos per a mi, però on no vaig arribar a viure mai.
Va haver-hi unes quantes raons que van fer que em decidís a vendre’l, i potser semblen increïbles, però quan has tingut una infància plena de gent sense escrúpols, saps que pot passar qualsevol cosa. Per exemple, que algú s’avanci, ocupi casa teva, l’utilitzi com a base per vendre droga i acabi morint dessagnat com un porc a la banyera, cortesia del clan dels Medina. Al meu barri no pots tocar droga sense emprenyar algun Medina. I exactament això és el que va fer el Kevin, que a sobre de gras —tots el coneixíem pel sobrenom de «Bola de Greix»— era un imbècil i un traïdor. Si el Ben ho hagués sospitat mai, les coses haurien estat molt diferents per a tothom.
Vaig vendre’m el pis perquè no volia recordar el Kevin cada cop que m’hagués de dutxar. Amb l’ajuda de l’Albert, va ser més fàcil del que em pensava. Vaig preferir no gastar-me tots els diners, de manera que vaig buscar un lloc petit, senzill, en un barri normal. Un pis d’una única habitació, amb una sala d’estar minúscula que mirava al pati d’un veí i una cuina que queia de vella. Necessitava una mà de pintura i unes quantes reparacions, però res d’això no em va importar. He viscut en llocs molt pitjors (inclosa la presó de menors on vaig passar quatre anys de la meva vida) i he après a ser feliç només amb les coses estrictament necessàries. Fins i tot amb menys. En realitat, les persones necessitem molt poques coses. El que passa és que sempre volem allò que no necessitem.
—Has pensat què serà el primer que faràs al teu pis nou? Una festa d’inauguració, potser una altra cosa? —em va preguntar l’Albert al despatx del notari on acabaven de donar-me les claus del meu nou pis.
Vaig somriure com si m’ho estigués pensant.
En realitat, quan una estona després vaig arribar a casa, vaig tancar la porta, vaig caminar lentament pel passadís fins a la sala d’estar, vaig seure a terra, en un racó al costat de la finestra, i vaig esclafir a plorar.