Por
Pizza
Pàgina 8 de 70
Pizza
Acabava d’arribar a casa quan va sonar el telèfon. No coneixia el número, però vaig contestar de seguida, per si era l’Hugo.
—Ei, Èric, tio, com va la vida? —em va preguntar una veu que em sonava molt i, com que no vaig reaccionar de seguida, va afegir—: Què passa, tio? Ja no te’n recordes de mi? Vaig dir que et trucaria quan sortís de la garjola perquè em convidessis a…
—Omar! —El vaig reconèixer—. Com has aconseguit el meu número?
—Me l’ha passat el Carles. Per cert, diu que a veure si algun dia li truques.
El Carles. El director del centre de menors on vaig passar quatre anys de la meva vida. Un home fort, una mica despistat, molt legal. Li vaig dir que l’aniria a veure i encara no ho havia fet. Ho vaig apuntar a la meva llista mental de coses pendents.
L’Omar no va esperar que fos jo qui trenqués el silenci. Estava eufòric:
—Soc lliure, tio. Què? Em convides a aquella pizza o no?
Jo no recordava haver-li dit que el convidaria a res. Però em venia de gust veure’l.
—Avui? —vaig preguntar.
—O també pot ser l’any que ve, col·lega. Però potser llavors ja l’he dinyat.
Em va semblar que a la seva veu hi havia alguna cosa semblant al desengany. No m’agrada fallar als amics. De manera que vaig dir:
—D’acord. Vine a casa meva.
—Mola. Carrer del Profeta?
—No, no. —Em va sorprendre la seva memòria—. Ara visc a Sants.
—Ah, sí? I això?
—Després t’ho explico. T’envio l’adreça en un missatge.
L’Omar va trigar gairebé una hora a arribar. Feia bona cara. Estava prim, altíssim i una mica desmanegat, s’havia tenyit els cabells de color verd, i portava una gorra amb la visera cap enrere, uns pantalons de xandall dues talles més grans, un collaret d’or i una samarreta de l’NBA. Semblava un raper. Em va fer una abraçada, va mirar al voltant i va dir:
—T’han robat els mobles o què?
Al meu pis només hi havia una cadira i un matalàs. No era gran cosa, la veritat, però jo ja en tenia prou, de moment. La cadira la vaig trobar al costat d’un contenidor a prop de la casa de l’Hugo. La vaig posar a la sala d’estar, on algun dia esperava tenir-hi una taula, un sofà, una tele i totes aquestes coses que la gent normal acostuma a tenir a la sala d’estar. El matalàs (un regal del mossèn Sam, juntament amb els llençols i el coixí) era a l’única cambra, que ara era la meva habitació. Era al·lucinant que aquelles coses també fossin meves. Si no has tingut mai res, un matalàs vell et sembla un tresor.
Vam demanar una pizza familiar de tonyina (l’Omar no menja porc) i dues cerveses sense alcohol (l’Omar tampoc pren alcohol) i vam sopar asseguts a terra, com si fóssim de campament.
—I què, tio? Encara estàs amb la teva nòvia? Com es deia?
—Xènia.
—Me la presentaràs?
—Aquests dies no podem veure’ns. Ha d’estudiar, s’apropen els exàmens.
Va arrufar les celles.
—No la veus quan ha d’estudiar?
—Correcte.
—Vigila, que no te la robin.
—No crec que me la robin. —Vaig riure.
—Les noies s’han de controlar, tio —em va advertir.
—Va, no comencis —vaig dir. Sabia que no el faria canviar d’opinió.
Va arronsar les espatlles.
—Com tu vulguis, tio. Jo ja t’he avisat.
Esperava que l’Omar trigués a trobar nòvia, perquè el dia que en tingui una tots dos ho passaran fatal. Voler controlar una altra persona és una mala manera de començar una relació.
—Jo també estic estudiant —li vaig explicar—. Segon de batxillerat. L’any que ve aniré a la universitat.
Va obrir uns ulls com unes taronges. Es va sorprendre tant com si acabés de dir-li que estava pensant canviar-se de sexe.
—De debò? Què vols estudiar?
—Literatura.
—Ah! —va exclamar amb cara de no entendre res.
Vaig explicar-l’hi:
—Vull ser escriptor.
Amb un gest amb la mà, em va animar perquè continués explicant-li allò tan misteriós que pretenia fer amb la meva vida.
—Escriuré una novel·la —vaig dir.
—D’acord, tio —va concloure, com si aprovés la meva idea—. Si això és el que vols, fes-ho. A tu t’agrada escriure i a mi mangar coses. Cadascú té les seves manies. —Es va cruspir un tros de la pizza en dues queixalades i va preguntar—: Escolta, i no treballes?
—Sí. Soc lector per hores.
Va tornar a obrir els ulls de bat a bat.
—Que ets què?
Vaig explicar que la meva feina consistia a llegir en veu alta perquè una altra persona pogués sentir-me.
—I et paguen per fer això? —va preguntar.
—Més del que em pensava.
—I què llegeixes?
—Novel·les.
L’Omar rumiava. Crec que tot allò era el més estrany que havia sentit en tota la seva vida.
—I aquesta persona que t’escolta llegir…, qui és? Una iaia avorrida?
—Què dius?! És un noi de disset anys.
Va arrufar les celles un altre cop.
—I què li passa? —va voler saber—. Té massa pasta per llegir ell solet? Li mola tenir esclaus?
—És cec.
Es va posar seriós de cop:
—Ostres, quina putada. Què li ha passat?
L’Omar no parava de fer preguntes. En aquest sentit, no havia canviat gens.
—Va tenir un accident de moto. Tot i que no ho vaig saber per ell. M’ho va explicar l’Armand.
—Qui és l’Armand?
—El seu majordom.
—Majordom? —Un altre cop els ulls esbatanats—. Caram! Ja veig que aquesta gent té pasta llarga.
No vaig contestar. D’una banda, perquè no n’havia de fer res, i de l’altra, perquè el mòbil de l’Omar havia començat a sonar. Ell en va mirar la pantalla, es va aixecar de terra i va sortir al balcó a parlar, tot i que feia un fred que pelava. Vaig entendre que era una conversa privada. Va estar-se a fora deu minuts. Després va entrar i vam continuar allà on ho havíem deixat.
—I d’un accident de moto pots quedar-te cec? De l’ensurt o què?
—Va tenir un doble despreniment de retina —va fer cara de fàstic, o d’impressió o ves a saber. Vaig aclarir—: La retina és la part de l’ull que serveix per enfocar. És darrere la pupil·la. Pot esquinçar-se si hi claves un cop prou fort. I si s’esquinça, no hi ha recanvis.
—Quina putada —va murmurar.
—Sí.
—I no hi ha remei?
—No.
—Encara que paguis tota la pasta del món al millor metge del món?
Vaig fer que no amb el cap. L’Omar és d’aquelles persones que no entenen que hi ha coses que els diners no poden solucionar.
El meu col·lega va preguntar també per la meva família, va voler saber si tenia alguna relació amb el meu barri, si el trobava a faltar. Li vaig parlar del Kevin i de com va morir de manera horrible a la banyera del meu lavabo, de la condemna de l’Horacio Medina per tràfic de droga (no vaig dir que jo vaig ajudar a la seva detenció ni que des de llavors col·laboro amb la policia), de la Xènia… L’Omar m’escoltava atentament. Les històries del meu barri sempre l’havien interessat, deia que semblava una sèrie de televisió que veia de petit, Los Soprano.
Cap a la una de la matinada va rebre una altra trucada. Aquest cop no va sortir al balcó. Va agafar el mòbil, va escoltar amb molta atenció, va dir «rebut» i va penjar. No va donar explicacions. Vam continuar parlant com si res fins que se’ns va fer tard. Eren més de les dues de la matinada quan va deixar anar un badall escandalós i va preguntar-me:
—És tard, tio, et fa res si em quedo a dormir?
No em feia res en absolut.
—D’acord, d’acord, però hauràs d’estirar-te a terra —li vaig dir.
—No serà el primer cop —va riure.
Realment va estar bé, la visita de l’Omar. Almenys, durant una estona vaig aparcar els meus problemes. Quan em vaig ficar al llit, cap a les dues, em vaig adonar que havia parlat molt més del que és normal en mi. També vaig adonar-me que l’Omar no m’havia explicat res d’ell mateix. No havia esmentat res de la seva vida, de la seva família, amics, plans…
Vaig recordar una cosa que sempre deia el Ben: «No et fiïs mai dels qui pregunten molt i no expliquen res».
L’Omar i jo vam compartir cel·la durant quatre mesos. Quatre mesos sentint-nos roncar mútuament i veient com l’altre s’asseia al vàter. Aquesta mena d’intimitat crea vincles. Tots dos vam aprendre a respectar el terreny de l’altre. Respecte: aquesta és la primera llei de la presó. I les lleis de la presó no s’obliden mai.
Vaig apartar del cap la frase del Ben. No volia malfiar-me de l’Omar. Érem col·legues. Ell mai em trairia.