Por
Omar
Pàgina 9 de 70
Omar
L’Omar era un tio legal. Era boig, però era legal.
Quan ens vam conèixer a ell l’acabaven de condemnar per robatori i lesions. Formava part d’una banda que robava cases i pisos. Tots els membres de la banda eren de la seva família: el seu oncle —el cap—, el seu pare, el seu germà, els seus cosins… Ell era el més jove i l’únic menor d’edat. La nit que el van enxampar havien entrat en una masia de Girona. L’Omar acabava de buidar un calaix de coberts de plata dins la seva motxilla quan va sentir un soroll al seu darrere. En girar-se, va topar amb la mirada furiosa del propietari de la casa, un home de vuitanta anys amb un bat de beisbol a la mà.
—Pots creure que hi ha gent que dorm amb un bat de beisbol sota el coixí, tio? —deia sovint, quan explicava les seves aventures.
Ell només volia marxar d’allà, però el vell li va tallar el pas. El va haver d’empènyer. Potser es va passar una mica, admetia. El va tirar a terra, però ell deia que va ser sense voler. El vell es va clavar un cop amb la pota d’un moble horrorós que hi havia al passadís. Es va trencar les dues clavícules. A l’Omar li van caure set anys de presó. De tota la banda, només el van arrestar a ell.
Quan el seu oncle ho va saber, li va dir: «Millor tu que jo, noi. No et preocupis, et guardarem la teva part».