Por
Mary
Pàgina 11 de 70
Mary
Mary Shelley va escapar-se de casa als setze anys per emprendre un viatge per Europa amb l’amor de la seva vida, el poeta Percy Bysshe Shelley. Després d’un parell d’anys molt enfeinats, es van instal·lar a Suïssa. Durant l’estiu de 1816 van llogar una casa al costat del llac de Ginebra, molt a prop d’on passava l’estiu un altre poeta, molt amic de la parella, el riquíssim i extravagant Lord Byron. Planejaven passar les vacances navegant i passejant a l’aire lliure, però va fer molt mal temps. La pluja i el fred els va obligar a canviar els seus plans, i es van refugiar a casa de Byron, que era la més espaiosa. El lloc es deia Vil·la Diodati i era una luxosa mansió a la vora del llac.
Va ser allà on, durant una tertúlia nocturna, a Byron se li va acudir una idea: «I si escrivim cadascun de nosaltres una història de fantasmes?».
Tots van acceptar el repte. La Mary va passar unes quantes nits buscant idees per al seu relat, sense que se li acudís res. Ella es considerava escriptora i era filla d’escriptors. Per això sabia que, quan més persegueixes una idea, més et costa trobar-la. Començava a angoixar-se quan, una nit, en escoltar una conversa entre el seu marit i Byron sobre avenços tècnics del moment, va sentir parlar de les teories de Darwin i de la reanimació de la matèria. Era possible tornar a la vida un ésser inert? En aquella època, molts científics s’ho preguntaven. Deien que Darwin, al seu laboratori, havia aconseguit donar vida a un fideu perquè es mogués com un cuc.
Aquella nit la Mary va tenir malsons amb allò. Va veure una horrible criatura formada per fragments de cadàvers a qui un científic retornava l’existència. Li va venir molta por. Quan es va despertar, va saber que finalment tenia una bona història per explicar. Havia nascut el monstre de Frankenstein. I gràcies a allò la seva autora també havia fet el primer pas cap a la immortalitat.
Mary Shelley va explicar tot això en el pròleg de la seva novel·la. No totes les edicions el recullen, però, per sort, obria la que l’Helena em va deixar. Crec que l’Hugo realment es va impressionar tant com jo d’imaginar una noia de la nostra edat creant un dels monstres més famosos que s’hagin inventat mai.
—Que curiós, oi? —vaig comentar—. I tot perquè feia mal temps. De vegades els inconvenients poden esdevenir una sort. Tot depèn de com te’ls prenguis, no creus?
L’Hugo era molt llest. Va endevinar el que intentava abans que jo comencés a dir-li.
—Tio, no comencis. Els meus pares et paguen per llegir, no per fer de psicòleg.
Vaig passar la pàgina i vaig començar a llegir la història del monstre, que començava en una terra on el gel mai es fonia.