Por

Preu

Pàgina 65 de 70

Preu

Es diuen moltes bajanades sobre la gent invident. Una de les més freqüents és que els cecs tenen més desenvolupats els altres sentits, com l’oïda o el tacte. No és veritat. Els sentits ni s’atrofien ni s’hiperdesenvolupen quan et quedes cec. El que passa és que quan t’has de valer per tu mateix, aprens a fer servir tot allò que tens disponible.

Dins del congelador, envoltat de foscor total, vaig mirar d’aguditzar l’oïda al màxim. També vaig mirar de pensar, arribar a alguna teoria que expliqués el que passava. Per què la Isidora Medina m’havia segrestat? Què volia de mi? Per què m’havia tret les sabates i els telèfons? Com sabia que tinc dos telèfons, si ningú excepte el sergent i jo ho sabia? I per què em retenia dins d’un congelador? Què esperaven? Vaig trigar una mica a tenir clares totes les respostes.

De cop vaig sentir un soroll allà fora. La porta que s’obria. Passes. Veus. La d’un dels nois, la de la Isidora, la del sergent Roig. Una conversa, o trossos de conversa. Prou entenedors perquè jo comencés a lligar caps.

—Sorprès? —Era la veu de la Isidora.

—Bastant. Creia que les dones de la teva família no es ficaven en embolics. —Era la veu del sergent Roig! Sonava tens.

—Estàs una mica antiquat, sergent. Avui dia cap dona deixa que els homes s’ocupin de les coses realment importants.

—Per cert, ens han presentat?

—Ai, que mal educada. Perdona! Soc la Isidora Medina, encantada de saludar-te, sergent.

—Puc preguntar què hi faig, aquí? Per què m’han obligat a entrar sol?

—Obligar és una paraula massa lletja. T’ho he demanat. Hi he insistit. Amb educació. La conversa que vull mantenir amb tu és privada.

—Conversa sobre què?

—Negocis.

—La resposta és no.

—Però si encara no saps què et demanaré. Seu, si us plau, aquí, al sofà, posa’t còmode. Et ve de gust un whisky?

—Preferiria que alliberessis el meu col·laborador.

—Que et refereixes a l’Èric? És impressio­nant com ha progressat, aquest noi! Sabies que el conec des que era un nadó? També vaig conèixer la seva mare. M’han dit que s’està morint, per cert. Deu estar orgullosa del seu fill. És bonic que la joventut s’espavili, que facin coses.

—On és, l’Èric?

—S’ha retirat a descansar. Tranquil, està bé. Si m’ajudes, el veuràs aviat.

—Si t’ajudo a què?

—Ja saps que durant les últimes setmanes hi ha hagut moltes baixes a la família, totes vio­lentes i inesperades. Ha estat una llàstima, un veritable drama. Però tothom sap que abans de redecorar la casa s’han de llançar totes les andròmines velles a les escombraries, oi que sí? I, és clar, les dones en sabem molt, d’aquestes coses. De manera que ara ja podem començar amb la decoració. Per descomptat, vull el millor del millor. Per això t’he fet venir. El noi ha estat el reclam, ho reconec. Però a qui vull és a tu. Si t’uneixes a mi, farem grans negocis. No hi haurà qui ens pari.

—Per què m’hauria d’unir a tu?

—Per diners, és clar. Grans quantitats. Soc conscient que tothom té un preu i que el del millor no pot ser baix.

Es va fer un silenci llarg. Vaig mirar d’imaginar l’expressió de menyspreu del sergent Roig. No hi havia cap home menys subornable a la policia, ni més honest. Estava segur de conèixer la resposta abans de sentir-la. Per això em va sorprendre sentir:

—De quina quantitat estem parlant?

—De milions. Aniràs a comissió. El vint per cent de tots els meus beneficis nets.

—A canvi de…

—Protecció, impunitat, de fer la vista grossa, evitar-me maldecaps… Bé, tot aquest tipus de martingales que només podeu fer els policies. Segurament tu en saps molt més que jo, d’això. Jo només vull viure tranquil·la.

—Tot això per a tu i per a la resta del clan, suposo. En Lucas, els germans de l’Horacio…

—Jo parlo de mi —la cap va aixecar la veu—. Tots aquells, que s’espavilin. Ja són grandets.

—Creia que els Medina estàveu molt units.

—Ho estàvem, suposo. Fa molt. Però ells sempre van menysprear les dones. I també van menysprear el meu avi, germà de Don Nicolás. Sempre ens van tractar de menys, ens van apartar. Ja era hora que sabessin de què som capaços, no creus? I demostrar-los que podem perjudicar-los, si ens ho proposem. Tots ells tenen molt a perdre. I molt a amagar, també.

—Com l’assassinat del Ben?

—Això va ser el més fàcil. A qui se li acut gravar un vídeo d’una matança com aquella? —Va deixar anar una rialla suau, com tot en ella—. Només calia enviar-lo a la policia perquè es matessin entre ells. Va ser una manera intel·ligent de quedar-se sense competència: deixar que s’aniquilin els uns als altres.

—També han mort persones innocents.

—Sí, és veritat, pobre Marcel. L’Antonio sempre va ser molt venjatiu, no li va perdonar que els delatés.

—Però no només va ser culpa de l’Antonio i del pistoler que va prémer el gatell. També va ser culpa teva, per enviar el vídeo. I per vendre’ls les armes. Perquè els les vas vendre tu, oi? Les Berettes robades.

La Isidora va trigar una mica a contestar. Quan ho va fer, va emprar el seu to de veu més dolç.

—És clar, sergent. És una de les grans regles de la guerra: si vols que dos bàndols s’aniquilin entre ells no n’hi ha prou amb donar-los motius. També els has de donar armes per fer-ho. És molt més pràctic. I més lucratiu.

—I què passa amb les morts d’innocents?

—Bé, a totes les guerres hi ha danys col·laterals. I gent que destorba.

—De manera que penses matar tothom que et destorbi.

—És clar que no! Abans els dono l’oportunitat d’unir-se a mi. Amb les meves condicions, és clar. Al cap i a la fi, són la meva família.

Admirava l’astúcia i l’habilitat del sergent Roig. Abans de donar ni tan sols alguna cosa semblant a una resposta a la nova cap dels Medina, havia aconseguit d’ella una confessió completa.

—Et felicito, Isidora —va dir el sergent Roig—, veig que ho tens tot molt ben organitzat.

—És clar, sergent. Soc dona! Què et pensaves? Però encara falta una peça perquè aquest trencaclosques quedi perfecte: tu.

—Jo no soc tan important.

—És clar que ho ets. Si treballes per a mi, et faràs milionari. Necessites un temps de prova? Vols començar avui? Tinc una operació a punt, si acceptes. Al port, un contraban important. Per ser el primer cop, te n’ofereixo el vint-i-cinc per cent. Oferta de benvinguda. Jo de tu no la deixaria escapar.

—De què es tracta?

No podia creure’m allò que sentia! El sergent acceptava les condicions de la Isidora Medina? S’estava venent? No era possible!

—Carbó de sucre. En sacs, dins les barcasses que transportaran els Reis d’Orient fins al port, perquè comenci la cavalcada. La mercaderia va desembarcar ahir des d’un vaixell de pesca que transportava salmons. Cent quilos de clorhidrat de cocaïna. Uns quaranta mi­lions d’euros. Et deixo uns segons perquè en calculis la teva part i pensis com podrien canviar-te la vida aquests calers.

—I el noi.

—Com?

—El vint-i-cinc per cent i el meu ajudant.

—És clar —va dir la Isidora, suaument, i vaig sentir un alleujament immediat, només pensar que sortiria d’aquella foscor—. Tindràs el noi un cop nosaltres tinguem els sacs de carbó de sucre amb la mercaderia. Ni un segon abans. És el més just. No hi ha recompensa sense servei.

—És el més just —va repetir el sergent Roig.

Mirava d’endevinar què intentava el sergent. Guanyar temps? Salvar-me? O realment pensava acceptar el tracte de la nova capo dels Medina?

—Necessito una resposta ràpida —va dir ella—, la cavalcada de Reis està a punt de començar. Ens hem d’afa…

En aquest moment va sonar un primer tret, seguit d’un altre i d’un tercer. Primer, detonacions aïllades. Tot d’una, un xivarri eixordador.

També es van sentir veus:

—Sergent! A cobert!

I un dels homes de la Isidora:

—Era una trampa!

—Un helicòpter!

—Hem de marxar! De pressa!

—Isidora! Aquí!

Els trets es van menjar totes les paraules. Durant uns minuts eterns només vaig sentir l’espetec de les pistoles. Passes, cops, crits, grinyols de pneumàtics d’un cotxe, o de més d’un. Vaig témer que alguna bala foradés les parets del congelador on m’havien tancat. Per sort, va ser ràpid.

De cop, tot havia acabat. Encara que la nova calma no semblava gaire plena de bons presagis. Una veu masculina va preguntar:

—És mort?

I algú va dir:

—Crec que sí.

I de seguida, la veu de la Isidora que deia:

—Anem, hem de marxar abans no arribin més polis. Només quedem tu i jo, noi, pots conduir? Va, puja. Hem de marxar. Però abans he de fer una cosa, espera’t un moment.

Vaig sentir passes que s’acostaven i que manipulaven alguna cosa en un costat del congelador. Vaig pensar que m’alliberarien, o que em matarien, però no. Vaig notar una mena de brunzit elèctric seguit d’un ronc mecànic molt proper. Al principi no vaig saber què havien fet, però de seguida me’n vaig adonar: un motor. Alguna cosa havia començar a funcionar. El motor del congelador. Des de fora, vaig sentir la veu de Doña Isidora que deia:

—Ja està fet. Sempre em va semblar que aquest noi era una mica fred —i va deixar anar una riallada.

Un segon més tard vaig sentir com es tancaven les portes d’un cotxe i un grinyol de rodes sobre l’asfalt. Després, el vehicle que s’allunyava a tota velocitat.

Vaig començar a notar el fred de seguida. Va començar per sota, però ben aviat es va escampar per tot el congelador. Es va fer més i més intens. Vaig començar a tremolar. Vaig clavar cops a la porta. Vaig intentar sortir-ne, encara que sabia que era inútil. Havia vist els cadenats, sabia que no els podria trencar. Vaig demanar ajuda, cridant tan fort com vaig poder, amb l’esperança que algú em sentís. Vaig passar més de dues hores així, cridant, tremolant, empenyent una tapa que no es movia. Després, vaig començar a notar que em costava moure’m. Els músculs m’anaven deixant de respondre de mica en mica. Començava a experimentar els primers símptomes d’una hipotèrmia aguda: ja no era capaç de tocar-me el polze amb el dit petit de la mateixa mà. El següent seria que se’m congelessin les orelles, el nas, els dits dels peus i les mans. Potser encara no seria irreversible, si no passava gaire temps. I després, ja ho sabia, ho havia llegit: una sensació de gran benestar, un somni plàcid…, se’m congelarien els ulls, els pulmons, el cervell. Quan passés això ja m’hauria mort.

Vaig començar a rumiar tot de coses. Vaig recordar el final de Els fills de Noah, el conte que tant ens havia impressionat a l’Hugo i a mi. Ara jo m’assemblava al protagonista, en certa manera.

També vaig pensar en els meus errors. En la gelosia. En la Xènia. En les coses que ja no tenen remei. En les que encara en tenen.

De cop, tot havia deixat d’importar.

Tot menys una cosa: sobreviure.

Anar a la pàgina següent