Por
Tant de bo
Pàgina 13 de 70
Tant de bo
Tenia un missatge de la Xènia, enviat poc després de mitjanit, que deia: «Què fas?».
Vaig contestar: «He estat parlant amb un amic. Ja t’ho explicaré». Em va sorprendre que encara estigués desperta. Eren més de les dues.
Va escriure: «Estàs bé?».
A la Xènia no li cal veure’m per saber que me’n passa alguna. És com si em pogués llegir l’ànima.
Vaig respondre: «Estic bé. I tu? Encara estàs estudiant?».
«No, ja soc al llit. Tinc una son…».
Podia imaginar-me la lluentor de la pantalla reflectida en els seus ulls. El seu somriure preciós. Vaig preguntar: «Estàs molt cansada?».
«Sí. I amb ganes de veure’t».
Vaig escriure: «Jo també. Et trobo a faltar».
I ella: «Qui va tenir la gran idea de posar tots els exàmens després de Nadal? No hi ha dret!».
I jo: «Algú que odia el Nadal, és clar».
Continuava sense explicar res. No volia preocupar-la.
Va entrar un altre missatge: «Ets al llit?».
«Sí», vaig escriure.
Vaig començar a escriure un text llarg on li comentava el que planejava per al dia de gener en què acabaria l’últim dels seus exàmens. «Et vindré a buscar a la uni i anirem a dinar per celebrar-ho. Brindarem per la metgessa que ja comences a ser», deia el meu missatge.
Abans de poder enviar-lo, va arribar un nou missatge d’ella: «Tant de bo pogués ser allà, amb tu, sota els llençols».
No vaig saber què contestar. Vaig escriure unes quantes respostes (cada vegada més ximples), unes de curtes, d’altres de llargues. El cor em bategava molt fort. Crec que em vaig posar nerviós. La Xènia era allà, esperant.
En línia.
Escrivint.
Abans que ella pensés que m’havia adormit o que m’havia tornat idiota, vaig aconseguir escriure: «Tant de bo algun dia». I vaig afegir: «T’estimo».
Ella va contestar amb un cor vermell i bategant al qual va seguir una sola paraula: «Tant de bo».
I seguidament: «Bona nit, Èric. He de dormir».
Vaig desitjar-li una bona nit i em vaig quedar una estona més mirant el mòbil, imaginant. Somrient com un babau.