Por

Marcel

Pàgina 14 de 70

Marcel

Ningú sap que tinc dos mòbils. Ni tan sols la Xènia. Un és el normal, amb el que parlo amb gent normal. Va al meu nom i és de prepagament. L’altre me’l va donar el sergent Roig i el fa servir per trucar-me quan em necessita. Ningú més en sap el número. Quan sona, sé què vol dir. Aquell dissabte va sonar a les set de la matinada, quan no feia ni tres hores que me n’havia anat a dormir.

L’Omar roncava a la sala d’estar, feliç a sobre de la manta. Em vaig amagar al lavabo perquè no em sentís.

—Bon dia. Èric Gonzalez? —va preguntar la veu d’una dona—. Soc la Paula, investigadora de la policia judicial. Treballo amb el sergent Roig. Ell és qui m’ha facilitat el teu telèfon. Tens un segon?

—Sí, sí, és clar.

—Bé. Estem treballant en la revisió d’un cas d’assassinat. El sergent diu que coneixies la víctima. Que era cosí teu o alguna cosa així. Rubén López Simon. Et sona?

Se’m va disparar el cor.

El Ben.

Em sonava, i tant. No era el meu cosí, però era com si fóssim família. Es va comportar com si de veritat ho fos. De vegades em feia passar pel seu germà. Vaig viure a casa seva, em va comprar la meva primera bicicleta (i de moment l’única) i vaig complir condemna en el seu lloc. Me l’estimava. Podria haver dit que el Ben va ser el més semblant a una família que vaig tenir durant la meva infància. L’única persona que, de veritat, es va preocupar per mi. Podria haver afegit que sense ell no hauria arribat a ser gran. Que el trobava a faltar cada dia que passava. Però no m’agrada parlar de les meves coses. I menys amb desconeguts. Vaig contestar:

—Sí.

—Excel·lent —es va alegrar ella—. Al Rubén el van matar d’una pallissa fa gairebé dos anys, però aquesta setmana han aparegut proves noves que podrien incriminar algun dels Medina en la seva mort. Però hem d’anar molt amb compte. Abans de presentar càrrecs hem de localitzar un testimoni que es trobava en l’escenari del crim la nit dels fets. Sabem que ho va veure tot. El necessitem.

—Em pensava que no hi havia testimonis —vaig dir, recordant com de breu havia estat la investigació, vigilada en tot moment per l’omnipotent Nicolás Medina, que era conegut per protegir la seva gent al preu que fos.

—Nosaltres també ens ho pensàvem —va continuar la Paula— però hem rebut un vídeo. Mostra el moment de l’agressió, és molt fort. Les imatges no són gaire clares, però s’hi distingeix prou bé que els agressors eren tres. Cap d’ells ensenya la cara. També se sent clarament la veu de qui gravava l’escena. Creiem que va ser l’Àngel Medina. Te’n recordes d’ell?

L’Àngel Medina era un d’aquells nets del gran cap i un dels candidats gairebé segurs a convertir-se en el seu hereu. Això si encara fos viu, és clar. Però es va encaparrar a córrer massa. Es va ficar en el negoci pel seu compte, amb només setze anys. Massa esquifit i ambiciós per sobreviure, i menys encara sense la protecció dels seus. Es va passar de llest. Van trobar el seu cadàver surant a les aigües del port. Tothom va pensar que era una revenja. La seva mort va ser un cop fort per a tot el clan, que sempre presumeix de protegir els seus cadells. No vaig dir a la investigadora que jo vaig ser l’última persona que va veure viu el pobre burro de l’Àngel Medina i que anava molt begut i encara més drogat. No m’estranyaria que hagués caigut a l’aigua ell solet, tot i que poc després es va saber que el va matar el Kevin, el Bola de Greix. Tota aquella història em va tornar al cap en un segon, però, com de costum, només vaig pronunciar dues paraules.

—Oi tant.

—La bona notícia és que en el vídeo es veu clarament una cara. Només una i no és cap Medina. És algú de l’entorn de la víctima. I del teu, segons diu el sergent. Necessitem que testifiqui, que digui qui van ser els agressors, que vegi el vídeo, que recordi. I aquí entres en acció. Necessitem que el trobis.

Estava a punt de preguntar de qui em parlava quan la Paula se’m va avançar.

—Es diu Marcel López.

Un altre cop el cor em va començar a bategar més ràpidament.

—El Marcel?

—El coneixes?

—Fa molt que no el veig.

El Marcel va desaparèixer de la meva vida, de la vida d’aquells que el coneixíem, quan van matar el Ben. Mai em vaig preguntar per què. O, si ho vaig fer, ho vaig trobar lògic. El Ben i ell estaven molt units. Tots dos somiaven a marxar del barri per sempre. El Marcel ho va aconseguir. Sempre vaig pensar que era un noi afortunat, o llest. Tot i que vaig mirar de posar-me en contacte amb ell, mai va demostrar cap interès a veure’m, de manera que vaig deixar d’insistir. Vaig respectar la seva decisió d’abandonar el seu passat. Tant de bo ho hagués fet jo també.

—Necessitem que el trobis. Fes servir les xarxes socials, el que necessitis.

—D’acord.

—L’has de convèncer perquè parli amb nos­altres. Necessitem que vingui a comissaria, que vegi el vídeo, que identifiqui els qui hi surten. Només ell pot fer-ho. És un testimoni valuós. Més ara que Don Nicolás ha mort i que els seus hereus semblen haver-se declarat la guerra els uns als altres.

—Com? Don Nicolás ha mort?

—Em pensava que ho sabies.

Em vaig quedar de pedra. Don Nicolás era el gran patriarca del clan, i també una part de la memòria viva del meu barri. Una mena de llegenda del tràfic d’estupefaents i del negoci brut. També del crim, tot i que allò mai es va poder demostrar. A més, ningú s’atrevia a parlar-ne. Al meu barri, si criticaves Nicolás Medina, et podien anar molt malament les coses. Tothom el temia i tothom el respectava. Quan es pronunciava el seu nom, es feia un silenci. S’explicaven històries increïbles sobre ell: que havia assassinat més de quaranta persones, que va lluitar contra un grup rival i no va parar fins derrotar-lo, que no tolerava que ningú fiqués els nassos en les seves coses o les de la seva família. Va passar uns quants anys a la presó, però des d’allà manava a tots els membres del clan, inclosos els seus sis fills, tres germans, dos cunyats i una pila de nets i nebots. També es deia que va ser ell qui va donar l’ordre que matessin el Ben.

—Com va morir, Don Nicolás? —vaig preguntar.

—Un atac de cor fulminant. De cop i volta, mentre dormia. El seu company de cel·la el va trobar mort al matí. Ningú s’ho esperava.

Mirava de pensar en les conseqüències d’aquella mort. Quan mor un rei, s’obre una línia successòria. Hi ha gent disposada a tot per seure al tron. Sobretot quan el tron vol dir riquesa i poder gairebé absoluts.

—Pensava que havíem desmantellat el negoci dels Medina.

—Desmantellar? —L’agent va deixar anar un riure irònic—. Aquesta gent sempre torna a organitzar-se. Ja ho estan fent. Igual, si això surt bé, podem aturar-los. O potser els esgar­riem algun projecte. Comptem amb tu?

—És clar —vaig contestar.

—Magnífic. Només una cosa més: el sergent i jo creiem que hauries de veure el vídeo. Quan podries passar per aquí?

Hi ha coses que és millor fer com abans millor.

—Ara vinc —vaig dir.

Quan vaig sortir del lavabo, l’Omar encara roncava com una locomotora rovellada.

Anar a la pàgina següent