Por
Vídeo
Pàgina 15 de 70
Vídeo
Vaig trucar per tercer cop a l’Hugo mentre anava cap a la comissaria. La mateixa veu metàl·lica dels altres cops.
Abans d’entrar-hi vaig enviar un missatge a la Xènia. «Ja falta un dia menys». Va contestar de seguida: «Tot i així, és una eternitat».
El sergent Roig em va saludar amb un copet a l’esquena, em va preguntar si tot anava bé i va agrair que hagués arribat tan aviat. Se’l veia de bon humor. Em va presentar la Paula, que era més aviat baixeta i portava un uniforme que li venia una mica gran.
Vam passar a un despatx on només hi havia una taula i un ordinador.
—Les imatges són dures —va dir la Paula, mentre preparava el vídeo. Estàs preparat?
—Sí —vaig mentir.
—Bé, doncs. Fixa-t’hi bé.
Play.
Durava sis minuts i disset segons. Les imatges no es veien gens clares i eren com de color taronja. A estones amb prou feines s’hi veia res, més enllà de siluetes en moviment. Al principi, el pla era massa tancat. L’autor s’allunyava una mica i ensenyava millor l’escena. Tres agressors, una víctima. Dos paios que miraven. Un de gras i greixós aguantava l’altre. Aquí la Paula va congelar la imatge.
—Els coneixes? —va preguntar.
—Aquest és el Kevin —vaig dir, assenyalant el Bola de Greix.
—Segur?
—Completament.
A l’altre se li veia la cara i era a prop de la càmera. El vaig reconèixer a l’instant. El vaig assenyalar.
—És el Marcel.
L’agent em va dedicar un somriure de satisfacció.
—I els agressors? Tens cap idea de qui podrien haver estat?
Vaig tornar a mirar la gravació. Un dels atacants portava botes. No es veien bé, però semblaven d’estil texà, punxegudes i amb sivelles metàl·liques. No n’estava segur, però coneixia un paio que feia servir el mateix estil de sabates.
—Un dels nebots de l’Horacio sempre portava botes d’aquesta mena. Crec que es deia Patrick o alguna cosa així. Però també podria no ser ell, és clar.
—És clar. Continuem? Estàs bé?
—Sí.
Tenia un nus a la gola que gairebé no em deixava parlar. Vaig mirar de dissimular, però la Paula se’n va adonar.
Les imatges em van trencar l’ànima.
El Ben era allà, vestit amb aquella roba negra que tant li agradava. Quan el vídeo va començar, ja era a terra; però encara oferia resistència. Provava d’aixecar-se, però li clavaven cops i més cops i el tornaven a tirar a terra. De sobte va deixar de resistir-s’hi i es va recargolar en ell mateix. Ja no es defensava. Només intentava encaixar. Sobreviure. Havia comprès que allò anava de debò. Es retorçava de dolor. Així va ser durant dos minuts que se’m van fer eterns, fins que va deixar de moure’s, amb els braços plegats sobre l’estómac. Ja no semblava una persona, sinó més aviat un objecte. Un objecte inert i mut, que ja no era capaç de fer res pel seu compte, ni de reaccionar a res. Ni tan sols a la mort.
Quan la pantalla va quedar a les fosques, em vaig eixugar les llàgrimes.
Llavors em vaig adonar que alguna cosa no quadrava.
—Per què no hi ha so? —vaig preguntar.
—Li he tret perquè et resultés menys punyent. No saps com t’agraïm l’esforç que fas en…
—Vull sentir-ho —vaig interrompre la Paula.
—No cal, Èric, de debò.
—No. Vull sentir-lo. Posa’l un altre cop.
—T’aviso que no serà agradable.
—Ja ho sé.
La vida sense so seria més suportable. Ho vaig aprendre quan vaig veure la mort real del Ben. Els seus crits, els seus gemecs, les seves súpliques. Els esbufecs ferotges dels seus assassins. Al principi encara se sentien clarament els insults que el Ben els dedicava, però després les seves paraules es feien més febles i menys entenedores. Costava de reconèixer el Ben, suplicant, gemegant com un cadell. I més encara en el que va venir després: «Prou, prou, si us plau», va repetir unes quantes vegades. Les seves últimes paraules, gairebé impossibles de sentir, van ser una súplica sense força, pronunciada diverses vegades: «Si us plau, si us plau, si us…». Una súplica que ningú va escoltar i que es va apagar de mica en mica fins que només va quedar el silenci. I després, res.
Res.