Por
Cares
Pàgina 16 de 70
Cares
Mai oblido una cara, encara que només l’hagi vista un cop. No m’havia semblat mai una habilitat gens extraordinària, però el sergent Roig em va fer veure que sí que ho és.
—Necessito que ens ajudis amb això —em va dir el sergent, ensenyant-me una carpeta plena de fotografies—. Ets l’únic que ho pot fer.
Eren retrats de membres de la família Medina: joves, vells de mitjana edat i fins i tot nens. N’hi havia més de trenta. Tots homes. Em va demanar que li digués els seus noms o qualsevol cosa que sabés d’ells, per petita que fos.
En alguns casos era molt fàcil.
—Aquest era Don Nicolás.
O bé:
—Horacio Medina.
El sergent em feia preguntes i prenia nota:
—Saps quants germans té l’Horacio?
—Molts. Potser cinc o sis.
—Els sabries reconèixer?
—Probablement. Al meu barri tots ens coneixem de vista.
Tots havien canviat molt, com l’Antonio, que ara s’havia deixat barba i tenia molts cabells blancs, tot i que no era tan gran. Vaig reconèixer tres fills més de Don Nicolás (Luis, Manuel i Francisco) i bastants dels seus nebots i nets.
—Aquests sempre van ser com un clan a part —vaig dir quan vaig reconèixer un dels renebots, el nom del qual no recordava gaire bé: Efraín, o Ismael, o una cosa així.
El sergent va apuntar tots dos noms en el seu quadern, seguits d’un signe d’interrogació. A la sala hi havia també quatre dels agents assignats al cas, a qui havia saludat només d’entrar. Em miraven seriosos i amb admiració. O, almenys, m’ho semblava.
Jo continuava. Cada nova foto tenia alguna cosa a dir.
—Aquest anava amb mi a l’escola —vaig continuar en reconèixer un paio sec com un bacallà que anava un curs davant meu.
—Recordes com es diu?
—Jonathan. I tenia un germà, un any més gran. Luis, crec.
—Llavors, tots dos són cosins del Bernardo —va dir el sergent—. La següent generació dels Medina. Com aquest.
Va ensenyar-me la fotografia d’un noi molt jove, gairebé un nen.
—Nicolau. El germà de l’Àngel. No sabia que ja estava fitxat.
—No ho està. Però el vigilem pensant en el futur.
Va posar sobre la taula la foto d’una altra criatura. Vaig notar que un dels dos policies presents s’incomodava.
—I aquest? —va preguntar el sergent.
Era un nen. Devia tenir deu anys a tot estirar.
—Ni idea —vaig dir—. Però no sembla gaire perillós.
—Tens raó. —El sergent va guardar la fotografia—. Limitem-nos al present i oblidem els del planter.
Vam continuar una bona estona més. Vaig reconèixer la majoria de les cares. Vaig facilitar una bona pila de noms. Tota la vida al barri bé que m’havia de servir per a alguna cosa.
—Ets una enciclopèdia amb potes, Èric. Estic impressionat —va dir el sergent, quan ja marxava.
—Mai oblido una cara —vaig respondre—, encara que només l’hagi vist un cop.