Por
En línia
Pàgina 17 de 70
En línia
La Xènia i jo ens desitjàvem un bon dia cada matí. «Queda un dia menys», li deia jo. «Encara és massa», contestava ella.
Durant el dia intercanviàvem pocs missatges. Gairebé tots es podrien resumir en quatre paraules: «Et trobo a faltar».
A la nit, abans de dormir, arribava el moment de les notícies o les confidències. Reservàvem les novetats més importants per a aquella hora.
«Estic col·laborant en un nou cas. No puc dir-te res, però volia que ho sabessis, per si de cop i volta no contesto o trigo més del compte a fer-ho».
«És perillós?», va preguntar.
«Espero que no, però mai se sap».
«Ves amb compte, si us plau. No vull ni pensar que et passi alguna cosa».
«No em passarà res. Tu em portes bona sort».
De l’Hugo no n’hi vaig dir res. Preferia esperar que passessin els exàmens.
Ella també tenia notícies.
«He decidit apuntar-me a classes particulars. Crec que serà l’única manera de no posar-me més nerviosa».
«Genial si això et fa sentir més segura, però jo sé que ho faràs molt bé. Seràs la metgessa més llesta i guapa de la teva promoció».
Les emoticones jugaven un paper important en les nostres converses. Sovint ens enviàvem cors de colors. O aquella cara somrient amb dos cors en comptes d’ulls. O aquella altra que té els llavis arronsats, dels quals surt un petit cor i que vol dir un petó. No substituïen les paraules, però ens ajudaven a dir moltes coses que tots dos imaginàvem.
No sé qui va inventar les emoticones però, fos qui fos, va fer un favor a la humanitat.