Por

Gerard

Pàgina 20 de 70

Gerard

El primer que vaig fer després de sortir de la presó va ser aconseguir un telèfon decent i buscar el Marcel en totes les xarxes socials. El vaig trobar a Twitter, només perquè era entre els amics de la meva cosina Andrea. Li vaig enviar un missatge privat: «Hola, Marcel, soc l’Èric. He tornat. M’agradaria veure’t algun dia, al barri o a qualsevol altra banda, només per convidar-te a una cervesa, parlar i riure recordant el Ben. Si pots i et ve de gust, és clar. Una abraçada».

Mai va contestar.

Durant molt de temps em vaig preguntar a mi mateix en què vaig fallar. Parlar-li del Ben? Del nostre barri? O, simplement, escriure-li? El Marcel havia trencat tots els lligams amb la seva vida anterior. I això m’incloïa a mi. Vaig trigar molt de temps a entendre-ho.

Quan el sergent Roig em va parlar d’ell, m’havia resignat a no tornar-lo a veure mai més. Resignar-se forma part de la vida, encara que no ens agradi. Consisteix a deixar-se guanyar, acceptar que hi ha coses que no tindràs mai, per més que les desitgis. No és fàcil.

El primer que vaig fer per mirar de trobar el Marcel va ser tornar a Internet. Vaig buscar els seus perfils a les xarxes. Feia temps que no hi publicava res. L’única activitat dels seus comptes consistia a compartir coses que posava una altra persona, un noi amb barba i ulleres de pasta que es deia Gerard. Era el seu marit. Ho vaig saber perquè vaig trobar una foto del Marcel amb davantal i una plata de carn a la mà, i a sota un comentari que deia: «El meu marit és el millor cuiner de barba­coes del món».

El Gerard treballava en una botiga d’una cadena de roba esportiva que era en un centre comercial. Aquesta informació la vaig treure del seu perfil de Facebook, i vaig saber que no era una persona gens curosa pel que feia a la seva privacitat, i això afavoria les meves investigacions. L’únic problema era que hi havia a la vora almenys una dotzena de centres comercials on buscar-lo. Per anar descartant vaig revisar amb compte les seves fotos, una per una. Mirava de trobar-hi algun detall, alguna pista que em guiés en la direcció correcta. Realment va ser molt fàcil. Havia vist unes quinze imatges quan vaig trobar una foto fe­ta davant del mar. S’hi veia un port, alguns vaixells de pesca i, al fons, el rellotge de Carles III. El vaig reconèixer a l’instant. Aquell rellotge és a la Barceloneta, i sembla el vigilant del port de pescadors. El comentari de la foto deia: «Això és el que veig cada dia quan surto de pencar».

Vaig començar a caminar de seguida. Era diumenge, l’últim abans de Nadal, les botigues eren obertes i hi havia molt d’ambient pels carrers. La gent es torna boja quan s’acosta Nadal; es comporta com si vingués un desastre nuclear. Després d’unes quantes parades de metro ja era a la part de baix de la Rambla, a tocar del mar. Vaig creuar la passarel·la que separa la ciutat del centre comercial. Un cop allà va ser molt senzill trobar el que buscava. La botiga era gairebé a l’entrada, i era força gran.

Els treballadors també eren fàcils d’identificar. Tots portaven la mateixa samarreta negra amb el logotip de la marca. No vaig veure el Gerard. Després d’una estona fent voltes entre tot de roba i bosses i sabates d’esport, vaig decidir-me a preguntar per ell a una de les encarregades.

—Comença a les quatre —em va informar, mirant-se el rellotge—. D’aquí a cinquanta minuts.

Vaig decidir esperar prenent-me una taronjada davant del mar. Vaig fer una foto a la llum reflectida en les aigües fredes de desembre. La vaig enviar a la Xènia amb un missatge que deia: «M’agradaria que fossis aquí». Va contestar immediatament. «Quan acabi els exàmens, hi seré». I un cor vermell que bategava.

Vaig trucar a l’Hugo. Un altre cop el mateix: apagat o fora de cobertura. Em preguntava fins quan pensava mantenir-se apartat del món. Em vaig entretenir mirant les barques que anaven i venien pel port dels pescadors. I també els vehicles que entraven i sortien de l’aparcament. Just al meu davant hi havia una zona de motos força plena. Va ser allà on vaig veure el Gerard per primer cop.

Conduïa un ciclomotor de color gris clar. El vaig reconèixer quan es va treure el casc. Era idèntic a la seva foto de perfil, la que havia vist a les xarxes socials. Em vaig acostar a ell amb precaució, perquè no es pensés que era un sonat. Primer, em vaig presentar:

—Hola, tu ets el Gerard, oi? —Em va dirigir una mirada interrogant—. Jo soc l’Èric. —Vaig esperar un moment per veure si el meu nom li sonava d’alguna cosa. Potser el Marcel li havia parlat de mi. De seguida em vaig adonar que no. Vaig continuar—: Soc amic del Marcel.

—Ah, sí? De què el coneixes?

—Del barri.

—De quin barri?

—El nostre barri al Prat —vaig aclarir.

Es va posar una mica a la defensiva:

—El Marcel no té relació amb ningú del Prat.

—Bé, de fet som gairebé família. La seva mare és la dona del meu oncle.

—Llavors, sou… cosins?

—Bé…, més o menys.

Em mirava sense entendre res, com si li estigués parlant de la família d’Amenofis IV. Vaig continuar amb més dades, a veure si alguna aconseguia estovar-lo una mica.

—Ah, també vaig ser el seu alumne al gimnàs Yom Chi —vaig afegir—. Segur que el pitjor que ha tingut en tota la seva vida.

De cop i volta, se li va il·luminar la cara i va deixar anar una cosa semblant a una rialla.

—No coneixes les que té ara! —va dir.

Em vaig relaxar. Allò començava a sortir bé, per sort.

—No sabia que era el teu professor, al Prat. De què? Taitxí? —va preguntar.

—Taekwondo. I era molt bo.

Va arrufar el nas, com si no en tingués ni idea.

—De debò? Mai me n’ha dit res —va abai­-xar una mica la veu per afegir—: No li agrada parlar d’aquells temps, saps? Van ser durs per a ell.

—Ara és professor de taitxí? —vaig preguntar.

—De taitxí, de ioga, de xin yi, de txikung, de tot! En un gimnàs caríssim i ple de pijos de Sarrià. Es diu Lotus. El coneixes?

—No vaig gaire a llocs caríssims —vaig fer broma—. No es nota?

Va riure.

—Sí, una mica —va respondre.

El Gerard em queia bé. Semblava una persona normal. I tenia sentit de l’humor.

—L’aniré a veure a la feina —vaig deixar anar.

—No sé si… —va contestar, mossegant-se el llavi inferior—, no vull que s’enfadi amb mi per haver-te dit on treballa.

—No diré que m’ho has dit tu.

—Sempre diu que parlo massa, que tinc problemes per aprendre a callar. Crec que té raó. Soc un bocamoll. Almenys tu sembles bona persona. A més, és el teu cosí, oi?

—Si fa no fa.

Em va semblar que el Gerard era optimista perquè tenia raons per ser-ho. Una d’aquelles persones que mai ha hagut de passar per res gaire dolent. Algú que mai ha necessitat protegir-se del món i dels seus habitants.

—A les set té una hora de descans —va afegir—, si hi vas a aquella hora segur que pots parlar amb ell. —Va mirar el rellotge, va fer un bot—. Ostres! Són i deu! Haig d’anar a la feina! Em toca treballar amb la meva cap i no saps com és! Dolentíssima!

Anar a la pàgina següent