Por
Lotus
Pàgina 21 de 70
Lotus
Em vaig aturar al davant de l’edifici i vaig llegir el rètol sobre la porta: Gimnàs femení Lotus. Era un edifici elegant situat en un carrer a la zona alta. A dins s’hi respirava un ambient luxós i sofisticat, però alhora dinàmic, interessant. Des de l’entrada es podien veure les aules del pis superior, amb grans finestrals. En una de les aules s’hi feia una classe de spinning. Els baixos de la música ressonaven per tot l’edifici, barrejats amb les ordres del monitor. Els ciclistes pedalaven sense moure’s del lloc mentre les llums, com de discoteca, canviaven al ritme d’una melodia trepidant. No m’hauria costat gens pujar a una bici estàtica i començar a fer com ells. En comptes d’això, vaig anar cap al taulell de recepció i vaig dir a una noia molt maquillada que somreia:
—Voldria veure el Marcel López.
—Té una cita? —va preguntar, com si allò fos la consulta d’un dentista.
—No.
—Sap que això és un gimnàs femení?
—Ho he llegit a la porta.
Volia semblar seriosa, però crec que la situació la divertia. Suposo que va pensar que jo hi desentonava, allà. Jo també ho pensava.
—Esperi’s aquí un moment, si us plau. —I va assenyalar una zona de sofàs de cuir blanc que devien costar un ull de la cara.
La noia va fer una trucada molt breu. No m’havia preguntat el nom. Potser això no era important en un lloc com aquell, o potser se n’havia oblidat. En qualsevol cas, a mi ja m’anava bé. Potser el Marcel no hauria volgut saber qui era. Però tot em feia pensar que allò no passaria.
Cinc minuts després, l’ascensor del vestíbul va emetre un cling metàl·lic, les portes es van obrir i vaig poder veure un Marcel transformat en un personatge del futur. Duia uns pantalons de color lila platejat, una samarreta negra molt ajustada (que marcava una musculatura impressionant) i unes vambes de marca molt psicodèliques. Va mirar al seu voltant, buscant-me amb un somriure d’orella a orella. El tipus de somriure amb el qual el treballador d’un establiment car saluda un possible client. Tot anava com una seda fins que em va reconèixer. En fer-ho, el seu somriure va desaparèixer completament. Crec que gairebé va tornar a entrar a l’ascensor, però la noia de recepció ens mirava amb curiositat. Hauria estat sospitós comportar-se d’aquella manera. Es notava que el Marcel ja no les feia, aquestes coses, que s’havia acostumat a aquell ambient de luxe i s’hi movia com peix a l’aigua. Va provar de fer una mena de salutació (suposo que per no aixecar sospites), es va acostar a mi molt decidit i em va dir amb molta naturalitat, com si no fes més de cinc anys que no ens vèiem:
—Com has crescut, Èric. Què hi fas, aquí? Va, anem a la cafeteria.
No em va deixar contestar. Em va agafar per l’espatlla i em va empènyer cap al fons, on una porta conduïa a un bar restaurant tan elegant i sofisticat com tota la resta. Hi havia molta llum, gerros de vidre amb lliris blancs i moltes dones grans amb roba d’esport cara, prenent begudes sense sucre.
—Com has sabut que treballo aquí? —va voler saber el Marcel quan vam ocupar una taula que quedava separada de la resta.
—He visitat un per un tots els gimnasos de Barcelona —vaig mentir, i crec que se’n va adonar.
Volia respondre alguna cosa quan la cambrera va arribar i, amb un to massa alegre per a la situació, va preguntar-nos:
—Què prendreu, nois?
El Marcel, amb cara de pomes agres, va demanar un te verd. Jo vaig dir: «Un altre per a mi», encara que mai havia tastat el te de cap mena. La cambrera va marxar a ritme atlètic, com si fos sobre una cinta de córrer. El Marcel esperava una resposta amb mirada d’inquisidor.
—Què vols? —va deixar anar de cop i volta, en el to més desagradable possible.
Jo vaig intentar pagar-li amb la mateixa moneda. Res millor que anar al gra. Estava segur que el que li havia de dir no li faria cap gràcia.
—Han aparegut noves proves que incriminen algun dels Medina en l’assassinat del Ben. —En sentir el nom, va apartar la mirada—. Sabem que tu vas ser allà, a l’esplanada, mentre li clavaven la pallissa que el va matar. Necessitem que testifiquis.
Em va agafar pel canell. Va abaixar la veu.
—Per què t’hi fiques, Ric? Com t’atreveixes?
Ric. El nom que em va posar el Ben. El nom amb què el Marcel i ell m’anomenaven quan era un nen. Un nom capaç de despertar records d’un altre temps. Un nom fals, com tantes altres coses de la meva vida d’aquell moment.
Vaig aguantar-li la mirada. Vaig esperar que em deixés anar, però no ho va fer.
—Deixa’m —vaig ordenar-li.
Em va fer cas, però va ser només perquè la cambrera portava els tes. Quan els va deixar sobre la taula, el Marcel es va posar dret. Volia sortir d’allà.
—Ves-te’n. O aviso els de seguretat.
—Si marxo, la propera vegada vindrà la policia. Cridarà més encara l’atenció. No crec que t’agradi —vaig dir.
Es va quedar mirant-me, dubtant. No sabia si creure’m o tocar el dos. No em va estranyar: l’últim cop que em va veure jo tenia catorze anys i ell era el millor amic del Ben. Les coses havien canviat. Semblàvem dues persones diferents.
—Estàs cridant l’atenció, tio —vaig dir—. Crec que hauries de seure i sentir el que he vingut a dir-te. Si no ajudes la policia a detenir els assassins del Ben, t’acusaran de ser còmplice. Còmplice d’assassinat. Uns quants anys a la presó. No t’agradarà. Sé de què parlo.
Es va asseure a contracor. Va servir-se el te i se’n va beure un glop. Això em va animar a mi a observar el meu. Vaig aixecar la tapa de la tetera. Era un líquid fosc en el qual suraven unes herbes. Bullia. I feia olor de farratge. «Quins gustos que té la gent rica», vaig pensar, abans d’adonar-me que el Marcel em mirava, com si volgués escoltar-me. Vaig continuar:
—Algú va gravar un vídeo aquella nit. Per això sabem que tu eres allà.
—Què dius? Això no és veritat —va saltar.
Massa a la defensiva, massa de pressa. Estava mentint.
—És una bajanada que ho neguis. La teva cara és l’única que es distingeix amb claredat a la gravació.
Va callar. Finalment m’escoltava.
—Creiem que va gravar l’Àngel Medina. D’ell segurament te’n recordes. Era una criatura massa llesta que…
—Me’n recordo —va interrompre’m.
—Bé. En aquest vídeo apareixen tres agressors, tot i que cap ensenya la cara. La pallissa la va clavar sobretot un. Els altres dos només hi ajudaven. Creiem que tu saps qui són i necessitem que ens ho diguis.
El Marcel va trigar a contestar. Estava a punt de repetir-l’hi quan va dir:
—Necessiteu? Tu i qui més? Per què parles en plural?
No vaig respondre. Es va fer un llarg silenci, acompanyat d’una llarga mirada. M’analitzava. Després va preguntar:
—On era aquest vídeo? Per què ha aparegut ara?
—No ho sabem.
Va arrufar les celles.
—Res passa per casualitat —va opinar.
—Potser algú vol que es faci justícia.
—Justícia? —va deixar anar una rialla irònica—. Més aviat sembla una venjança.
—Pot ser. Però tant se val. Jo també vull revenjar la mort del Ben. —El vaig mirar als ulls—. Tu no?
Va apartar la vista. Va fer un altre glop al te. Em va llançar una mirada tallant, carregada de menyspreu.
—No vull parlar del Ben.
—Només ho hauràs de fer un cop. Perquè els seus assassins vagin a la presó.
—Els Medina mai van a la presó. Sempre salven el cul. —Va fer una ganyota de tristor.
—No tant com abans. Ara el clan no està tan organitzat. L’Horacio és a la presó, Don Nicolás és mort. Hi ha diversos membres de la família que disputen els seus llocs. És la nostra oportunitat.
—Nostra? —va fer un gest despectiu.
—Si ens ajudes, et protegirem. T’ho asseguro.
—Ets poli?
—No. Només col·laboro.
—Un delator? —Se li van obrir molt els ulls.
—I més coses, de vegades.
Es va tirar enrere a la cadira, va semblar que em mirava millor. No volia fer-ho. Valorava els riscos de negar-se a la meva proposta, suposo. Crec que s’adonava que no hi havia un altre remei.
—Si ho explico, haurà de ser a un poli de veritat.
—És clar. Sabem que no vols tornar al barri. Poden preparar-ho tot perquè vagis a una altra comissaria. Aquí, a Barcelona.
—Veure aquest vídeo ja és una manera de tornar al barri, Ric —va fer, mirant-me als ulls fixament.
Volia dir-li que el comprenia molt millor del que pensava. Que jo també havia hagut d’inventar la meva pròpia manera de trencar amb tot. Que la meva tampoc era perfecta.
—D’acord —va cedir, finalment.
—Gràcies —vaig dir—. Tu faràs que els assassins del Ben paguin pel que…
—Jo no faré res —em va interrompre—. Mai he fet res.
Crec que va ser l’emoció de recordar el Ben el que el va fer parlar més del compte.
—El Ben t’estimava —vaig abaixar la veu—. Ens estimava. A tu i a mi. I crec que per a tu també va ser algú especial. Sempre vaig sospitar que tu i el Ben éreu…
Em va mirar de nou, amb més intensitat.
—Ja està bé, Ric —va dir—. Fa molt de temps, d’allò.
Es va aixecar. Va deixar cinc euros a sobre de la taula. Em va semblar que tenia els ulls humits. També em va semblar que bravejava de valent.
—Gràcies per ajudar-nos —vaig afegir.
La darrera mirada va ser la més demolidora de totes. La mirada d’algú que accepta la seva derrota, encara que odia haver de fer-ho. Una mirada carregada de cansament. De por.
—Tinc cap altre remei? —va preguntar, mentre treia un tovalló de paper del portatovallons i hi gargotejava alguna cosa ràpidament—. Digues que em truquin qualsevol dia al matí.
Va marxar sense dir adeu i deixant-me al davant de les dues tasses, encara plenes. Al tovalló hi havia imprès «Lotus, el teu gimnàs de confiança». El Marcel havia apuntat el seu número de mòbil a sota.
Vaig pensar que tot i que havia canviat molt, encara era el mateix Marcel. Un paio llest acostumat que tot li sortís bé.