Por
Aniversari
Pàgina 66 de 70
Aniversari
Vaig despertar en una habitació d’hospital. Al començament no sabia on era, ni què hi feia, ni quin dia era ni què havia passat. Estava sol. Sonaven els xiulets d’una màquina. Vaig imaginar que d’una manera o d’una altra tenien alguna cosa a veure amb mi. Era de nit (era fosc). Estava sol. Tenia un llençol blanc a sobre. Vaig intentar moure els dits dels peus. Vaig comprovar que a l’altra banda del llit es movia alguna cosa. De manera que encara tenia dits i peus. Era una bona notícia. La darrera vegada que vaig estar despert no estava gens segur de poder-los conservar. Vaig intentar doblegar el genoll dret. Ho vaig aconseguir. Vaig intentar-ho amb l’esquerre. Un altre èxit. Em vaig animar. Vaig mirar de moure les mans. Primer la mà esquerra. Polze, índex, cor, anular, petit. Tot en ordre. El mateix a l’altra banda. Moure els braços no se’m va fer complicat, però el meu cos semblava més pesant ara que abans. Vaig tocar-me el nas amb el dit índex. El vaig notar tot ple de crostes. Estaven dures, gairebé seques. Alguna fins i tot es començava a desprendre. El mateix em va passar amb les orelles. La part superior la tenia coberta per una closca encarcarada, però no em feia mal. Vaig comprendre que duia allà força temps. Prou per fer que les ferides cicatritzin i es curin. Per fer que les crostes caguin. Em vaig tocar la cara. Em va sorprendre trobar-me les galtes plenes de pèl. Va ser com acaronar un gos. Mai m’havia deixat barba, no tenia ni idea del temps que necessita per créixer tant. Dies. Setmanes. Ni idea.
—Fa vint-i-dos dies que ets aquí —em va aclarir la primera infermera a qui vaig aconseguir preguntar—. En tot aquest temps no has parat de rebre visites. El teu cap, la teva mare, la teva nòvia, els teus amics…
—Nòvia?
—La Xènia. Ha vingut gairebé cada dia. Ja veuràs quan et vegi avui! Es desmaiarà de l’alegria.
Vaig preguntar on era el meu telèfon, però ningú m’ho va saber dir. No n’hi havia cap, van dir-me. No em va estranyar: l’últim cop que vaig saber res dels meus dos telèfons va ser quan els vaig lliurar als testaferros de la Isidora Medina. Vaig preguntar a la infermera si em podien deixar un mòbil. Va fer cara d’enfadada:
—No fins que et vegi el doctor. Si ell ho autoritza, et puc deixar el meu. A més, són les tres de la matinada. A qui vols trucar a aquestes hores?
Quan el metge va arribar l’endemà jo ja estava molt millor, però no em va deixar trucar. Va dir que volia assegurar-se que estava bé del tot abans de començar amb les «emocions fortes». Vaig esmorzar i vaig seure (una mica) al llit. A cada hora que transcorria em sentia més bé. Dèbil, però animat. A la tarda vaig preguntar si podia aixecar-me. Volia anar al lavabo. Volia veure si era capaç de caminar.
Amb l’ajuda de la infermera i d’una mena de perxa metàl·lica amb un degotador connectat al meu braç, vaig aconseguir posar-me dempeus. Les cames em pesaven i es resistien a obeir-me, però ensopegant una mica, arrossegant els peus i agafant-me a la infermera vaig aconseguir arribar al lavabo. Em vaig espantar en veure’m al mirall. Feia cara d’esquelet, amb els ossos de les galtes molt marcats i un parell de bosses blaves sota els ulls. Sempre he estat més aviat escanyolit, però ara feia por veure’m. El primer que vaig pensar va ser què pensaria la Xènia quan em veiés.
—Ets tu qui no t’havies vist —va dir la infermera—, ella ha vingut a veure’t cada dia. No se sorprendrà gens, tret de trobar-te despert.
La Xènia va arribar al vespre, «a la seva hora habitual», em van dir. Vaig tancar els ulls i vaig fer veure que dormia. La infermera em va ajudar a fer-li una sorpresa. L’habitació estava en penombra. La Xènia va entrar, va deixar les seves coses en un racó i se’m va acostar per fer-me un petó al front.
—Com estàs avui, Èric? —va preguntar, i vaig notar com seia en un costat del llit, amb la familiaritat de qui està acostumada a fer alguna cosa. Parlava xiuxiuejant, amb una veu que desprenia tendresa—: Avui porto bones notícies. M’han donat la nota de l’últim examen. Un notable! No m’ho podia creure, amb el que em va costar. I tant nerviosa com estava, te’n recordes? És a dir, que ho he aprovat tot, i que ja soc una mica més metgessa que ahir. Necessito dir-t’ho, saps? Porto fatal que tu no em puguis demostrar que te n’alegres, encara que sé que ho fas. Ja saps que estic convençuda que em sents encara que tinguis els ulls tancats i no diguis ni facis res. Ja veus… finalment ha pagat la pena tant d’estudiar amb el meu cosí, el de tercer, te’n recordes? T’ho vaig explicar l’altre dia. Vaig descobrir que era un dels que feien classes particulars. Va ser una sorpresa, perquè no el veia des que era petita. Tenim molt bona relació, de fet jo me l’estimo molt, encara que les nostres famílies no se suporten. Ja saps, aquestes coses complicades de les famílies, que tu coneixes prou bé. No t’ho vaig poder explicar perquè la meva mare no em deixava veure’t i perquè després va passar allò que… bé, allò que no vaig entendre i tu tampoc. Però estic segura que tot això s’acabarà, tu estaràs bé i per fi us podré presentar. T’agradarà, ja ho veuràs, encara que és una mica cregut, i li agrada donar-se aires amb la bata blanca i els cabells rossos i engominats. Em penso que, en comptes de gomina, fa servir cola, de tan enganxats com els porta —va deixar anar una rialla, va fer una pausa. Vaig estar a punt d’obrir els ulls i fer-li un petó, però ella va continuar—: També tinc notícies del sergent Roig, segurament t’agradaran. Està millor. Es recupera de mica en mica. Ara que sap que tornarà a caminar, està molt més animat. Les bales li van tocar la columna vertebral, però no li van provocar cap dany irreversible. Encara s’haurà d’estar unes quantes setmanes més a l’hospital, fent rehabilitació, però jo crec que seran menys de les que diuen els metges. Ja el coneixes. Està desitjant tornar a la feina, i més des que l’han ascendit per desarticular la nova facció dels Medina. Per cert! Encara tinc una altra notícia. I aquesta sí que és una notícia bomba! M’ha dit que també ascendiran la Merche, perquè va ser ella qui va endevinar que la Isidora era tan perillosa i va investigar pel seu compte, encara que el seu cap no va donar credibilitat a la seva versió. També va ser ella la que es va adonar que hi havia un infiltrat a l’equip del sergent Roig, que va establir connexions amb el Lucas, la Isidora i el robatori de les armes, i la que va seguir el Lucas fins al port i fins les barcasses carregades de droga on anaven els Reis Mags en la seva arribada a la ciutat. Es va jugar la vida per l’èxit de l’operació i tot i que no estava sola, perquè a última hora va explicar la seva teoria als superiors i va aconseguir reforços, cap va reconèixer que va ser molt i molt valenta. No m’estranyaria que amb el temps la teva amiga de la presó pugui ser la cap de tots els altres. Quina tia més llesta! Bé —va respirar, va fer una altra pausa—. I no sé si m’oblido res. Bé, sí. El més important! Avui és el teu aniversari: vint-i-set de gener. Per molts anys, Èric! Tant de bo poguéssim celebrar-ho d’alguna manera. Et trobo tan a faltar —vaig sentir que s’acostava a mi, vaig notar el seu alè tebi sobre el nas i els seus llavis suaus sobre els meus.
Em va fer un petó. Lentament. Amb compte. Com si li fes por trencar-me.
Li vaig tornar el petó. Primer a poc a poc i amb suavitat. Després no tant. Va deixar anar un crit minúscul de sorpresa, però no es va apartar. Vaig moure un braç i la vaig agafar per la cintura. De cop ja no sentia que les extremitats em pesessin tant. Vaig buscar amb la punta de la llengua el gust de la seva. Feia gust de sal. Em va estranyar. Però només fins que vaig descobrir que era el gust de les seves llàgrimes.