Por
Gelosia
Pàgina 22 de 70
Gelosia
Va haver un temps en què el Marcel va ser el meu heroi. El meu professor de taekwondo. Un tio fort, que guanyava medalles. El millor. Tot i que també era un paio estrany, de vegades antipàtic, una mica presumit (sobretot en l’època en què competia i no parava de guanyar). Jo, de nen, volia ser com ell. Hauria fet qualsevol cosa per aconseguir-ho.
El Marcel era el millor amic del Ben. Sempre anaven junts, encara que eren força diferents. El Ben era més llançat, més fanfarró, es feia notar allà on anava. El Marcel sempre era al seu costat, mirant amb atenció, sense dir ni piu. Mai em vaig preguntar per què no sortien amb noies. Per què cap dels dos tenia nòvia. Hi ha una edat en què les noies fan nosa, perquè els amics són el primer. El Marcel i el Ben eren amics de l’ànima. No necessitaven ningú més. Era el normal. A mi m’ho semblava, almenys.
De vegades, el Marcel es quedava a dormir a casa del Ben, que també era casa meva. Dormien a l’habitació del Ben. Només hi havia un llit gran. Jo mai havia vist que dos tios dormissin al mateix llit. Encara que, en realitat, jo no havia vist res de res. La meva experiència de la vida gairebé no existia. Quan el Marcel es quedava a dormir a casa del Ben, sempre marxava molt aviat, quan representava que jo no el veia. Jo dormia al menjador i feia veure que no me n’adonava, encara que sempre he tingut el son molt lleuger i el sentia perfectament.
Ningú els va veure mai fer-se un petó, ni intercanviar cap gest d’afecte, ni comportar-se com res més que bons amics. Ningú, ni tan sols jo. No era cap error. Els nostres veïns no estaven preparats per a una parella com ells. Ningú els hauria pres seriosament. Potser el Ben hauria tingut problemes amb els seus clients. Al meu barri no hi ha memòria de capos de la droga que tinguin nòvio. No hauria estat bo per al negoci. El Ben sempre pensava que els negocis eren el primer. Que si alguna cosa no anava bé per al negoci, calia deixar-la. Per això es va esforçar molt a mantenir aquella part de la seva vida sota control.
Només no ho va fer un cop. Va ser poc abans d’allò de la Marta Villanueva. Aquella pesada va penjar fotos d’ella despullada a Internet i a sota un comentari que insinuava que ella i el Ben havien tingut alguna mena de relació. O que la tindrien aviat. Va tenir poca traça, realment, i no va actuar amb gens d’intel·ligència. En realitat, estava enamorada del Ben i ja no sabia què més fer perquè ell li fes cas. La jugada li va sortir fatal. Va ser el Marcel qui primer va veure els seus missatges a Internet. Va arribar a casa molt enfadat, va demanar explicacions al Ben. Volia saber si aquella era la seva nòvia, si l’havia enganyat, si en realitat li agradaven les ties. Li va ensenyar les fotos de la Marta, li va dir tot de coses desagradables, el va amenaçar de trencar. No sé exactament què li va dir, perquè el Ben i ell es van ficar a la habitació i van discutir una bona estona. Van cridar, es van insultar, van posar-se com dos imbècils que no saben pensar, sense saber que jo els escoltava, ignorant per primer cop el que jo pogués pensar d’ells. En realitat, res del que van dir em va sorprendre gaire.
Llavors el Marcel va obrir la porta i va marxar, molt enfadat. Pocs segons després el Ben també va sortir. Tenia la cara desencaixada, remugava paraules, ple d’odi. Deia coses com: «Aquella filla de puta se’n penedirà» o «Me les pagarà totes juntes».
Aquella nit, el Ben va assassinar la Marta Villanueva. El va ajudar el greixós del Kevin, que va ser l’únic que es va atrevir a resumir el que havia passat:
—Això és el que passa si estimes a qui no pot estimar-te —va dir.
Sempre vam pensar que la Marta Villanueva va morir per una bestiesa. Però, de fet, no va ser així. Va morir per culpa de la gelosia del Marcel. La gelosia mai és una bestiesa. La gelosia ens destrueix per dins. Sovint, també per fora. La gelosia ho destrueix tot. Com una taca de tinta negra que ho embruta tot i per la qual paguem un preu molt alt.
Tots nosaltres vam acabar per haver de pagar un preu exagerat. El Marcel mai més va poder tornar a fiar-se del Ben. Jo vaig passar gairebé quatre anys en un centre de menors. El Ben no va poder suportar que el Marcel s’allunyés. Es va tornar boig. Qui sap si va ser aquella bogeria la que el va matar. La que el va portar a aquella ambició sense aturador, a la partida de pòquer, a l’esplanada dels avions, a la mort.