Por
Esport
Pàgina 23 de 70
Esport
Una tarda que no aconseguia concentrar-me en la lectura, vaig dir a l’Hugo de cop i volta:
—Hem de convèncer els teus pares perquè et deixin sortir! Has de fer alguna cosa! Et podriràs de tant estar-te aquí dins.
Va fer un bot, de l’ensurt. En teoria, tot era com sempre. Llegíem. Capítol onze de Frankenstein, quan el monstre comença a narrar la seva història, però ni l’Hugo ni jo hi paràvem gaire atenció.
A més, jo havia investigat una mica i tenia un munt de coses a explicar-li. El problema era que mai sabia quan era un bon moment per fer-ho. Amb l’Hugo era difícil encertar-la.
—Has de tornar a fer esport —vaig dir.
Va deixar anar una rialla amarga.
—Que bona, aquesta! —va dir—. Esport! Quina bona idea! Quin m’aconselles? Tir amb arc? Tennis? Golf?
—Goalball —vaig dir, tancant el llibre i buscant a la meva motxilla els papers que havia aconseguit per a ell—. És un esport que es practica amb els ulls embenats. S’assembla una mica al futbol sala, però s’hi juga amb una pilota sonora que…
—Passo, tio. Quina merda.
Vaig fer veure que no l’havia sentit i vaig continuar amb tot el que havia esbrinat:
—Hi ha un gimnàs no gaire lluny d’aquí on l’ensenyen i el practiquen. Competeixen amb altres clubs. Justament en aquest moment necessiten defenses. He pensat que podríem apuntar-nos-hi tots dos.
—Tu i jo?
—Així els teus pares no poden dir-te que no.
—Ja. El cec i el gos pigall, oi? —Va deixar anar un sospir de cansament. No li agradava que jo mirés d’animar-lo. S’estimava més queixar-se i no fer res.
—Podríem provar-ho. Potser ens agradarà.
—Ni boig —va dir, rotund, abans d’ordenar-me—. Llegeix.
—D’acord. Et llegiré les regles del goalball. Així te n’adonaràs que no és avorrit —vaig desplegar el paper i vaig començar a llegir—: El goalball es juga en un camp que fa divuit metres de llargària i nou d’amplària i que es divideix en tres zones: atac, defensa i neutral. El juguen dos equips de tres jugadors cadascun i l’objectiu és marcar gols a la porteria del contrincant. La pilota té un pes de…
—No m’agraden els esports d’equip —em va interrompre l’Hugo, que no feia més que buscar maneres de dur-me la contrària.
—Abans jugaves a bàsquet, no?
—Ara ho has dir: abans.
—D’acord. Llavors també pots practicar natació. O fer peses en un gimnàs. O muntar en un tàndem…
—Has fet un curset d’esports per a tarats o què?
Vaig pensar a discutir-li aquella paraula, tarat, però ho vaig deixar per a una altra ocasió.
—M’he informat.
—Doncs merci, però no m’interessa. Vull conèixer la història de Frankenstein. Series tan amable?
El to irònic també formava part del seu meravellós caràcter.
—M’agradaria parlar-ne amb els teus pares —vaig insistir.
—Penses seguir llegint o m’apunto a classes de braille?
Vaig comprendre que no hi havia res a fer. Vaig guardar els papers. Vaig prendre el llibre per on l’havia deixat i vaig continuar. Era interessant, perquè, per primer cop, parlava el monstre:
—Amb prou feines recordo els primers instants de la meva vida; tots els esdeveniments d’aquell període em resulten confosos i indiferents. Una estranya multitud de sensacions es va apoderar de mi…
Vaig continuar llegint fins que van sonar les nou en el rellotge de la biblioteca. Quan vaig sentir els tocs, vaig tancar el llibre i me’n vaig anar. Vaig voler que pensés que estava molest amb el que m’havia dit. De fet, ho estava. Una mica. L’Hugo no va dir-me ni adeu.