Por
Bastida
Pàgina 24 de 70
Bastida
La casa de l’Hugo no quedava lluny del Lotus, el gimnàs per a senyores riques. Vaig decidir anar-hi i preguntar a l’Armand pel meu amic, ja que el seu telèfon continuava desactivat. Ni tan sols vaig haver de pujar-hi. El porter em va aturar així que em va veure. Semblava molt preocupat.
—Em pensava que avui no vindria —em va dir—. Sap si l’Hugo està bé?
—No sé res d’ell —vaig contestar.
—Quin ensurt, no? Almenys no va passar res. Res seriós, vull dir. Cada cop que ho penso se’m dispara el cor. Suposo que encara és a l’hospital, no? Vostè ho sap?
—Crec que sí —vaig contestar.
—És clar! Segur que volen assegurar-se que està bé del tot. I també que no tornarà a… a… intentar-ho. Per sort no va passar res —va repetir, i va callar un moment, abans de continuar—: Tot això podria haver estat una enorme desgràcia. Pobre noi, pobres pares, cada cop que me’n recordo com estava, jo…
Se li va trencar la veu, com si volgués plorar, però no ho va fer.
—Vostè sap què va passar? —vaig preguntar.
Va fer que no amb el cap, en silenci, abans de començar a explicar la història:
—Primer vaig sentir un cop. Vaig sortir a mirar i no vaig veure res. Normal, des d’aquí sota és impossible veure què passa allà dalt, i menys encara ara que la bastida ho tapa tot. Llavors vaig sentir cridar la veïna del tercer. Pobra dona, tremolava de l’ensurt. Ella va ser qui el va observar com queia. Al principi pensava que era mort, és clar, perquè no es movia. Vaig pujar corrents. Per tranquil·litzar-la. Encara no sabia què passava. Quan vaig entrar al pis, la finestra estava oberta de bat a bat i allà fora, sobre la bastida, molt quiet, hi havia l’Hugo, estirat de panxa enlaire. Gemegava de dolor, o potser plorava. Després em vaig adonar que només estava avergonyit, desconcertat. No entenia què havia passat, ni on era. Vaig ser jo qui li vaig dir que havia caigut d’un tercer pis sobre la bastida. I em vaig quedar amb ell fins que va arribar la policia. Va ser la veïna del tercer qui els va trucar. Després va venir l’ambulància, però llavors ja havien arribat els seus pares. Molt nerviosos, és clar.
També jo estava desconcertat i nerviós. No sabia què pensar. Què havia intentat l’Hugo? Baixar per la bastida? O era una altra cosa?
—Tu ho sabies? —va preguntar-me de sobte el porter—. Sabies que pensava suïcidar-se?
Suïcidar-se.
Hi ha paraules que fan por.
—No —vaig fer.
—No te’n va dir res? Algunes persones fan tocs d’atenció, avisen abans de fer-ho.
—No va dir-me res —vaig respondre, mentre a la meva ment les imatges i les paraules passaven a tota velocitat.
Em vaig preguntar què en sabia jo, realment. Hauria hagut de sospitar alguna cosa? Què hauria pogut evitar? Som tots, fins a cert punt, responsables dels altres?
Preguntes difícils. Massa.