Por
Carme
Pàgina 26 de 70
Carme
La tieta Carme no em telefona mai. Mai. Una trucada seva només podia voler dir una d’aquestes quatre coses: 1) El meu pare havia mort; 2) El meu oncle havia mort; 3) Qualsevol altra cosa horrible; 4) Era el meu aniversari.
L’opció 4 estava descartada d’entrada. Cap de les altres tres m’animava gaire a despenjar el telèfon, però tot i així ho vaig fer.
—Èric, rei, com estàs? Que és un mal moment?
Aquesta pregunta pot semblar normal si ve de qualsevol altra persona, però si la fa la tieta sona molt sospitosa.
—No, no —vaig dir—. Que passa res?
Acabava d’arribar a casa i m’estava preparant alguna cosa per sopar. L’Omar havia desaparegut misteriosament, però a la sala d’estar hi havia deixat la seva motxilla i un parell de sabates d’esport (que feien pudor). Hi havia una nota que hi deia:
ABUI KURRU.
TORNU AN 2 DIES.
La veu de la meva tieta sonava massa alegre, com si estigués interpretant-se a si mateixa fa deu anys, quan jo era un nen i em veia entrar al seu bar.
—No, rei! Què vols que passi? —va dir—. Només que m’has vingut al cap i he pensat a trucar-te. Com que ja no vens mai per aquí, ni te’n recordes que tens família… No penses visitar-nos en cap moment? Ja no trobes a faltar els meus entrepans de truita? Si vens a veure’m, te’n canvio un per mil petons!
Em va fer somriure. No perquè aquella frase em recordés (molt) quan era petit, sinó per com de mala actriu arriba a ser. Vaig preguntar-li directament:
—Tieta, què vols?
—Ja t’ho he dit. Res en concret. Penses venir al teu barri aquest Nadal o no?
—No és el meu barri.
—D’acord. Però vindràs o no?
—No ho crec, tieta. Nadal mai m’ha agradat. A més, tinc molta feina.
—Amb els estudis?
—Amb tot.
—Per Nadal també?
—També.
—En algun moment hauràs de celebrar les festes, no?
—No ho crec.
La meva tieta no es rendeix amb facilitat. Va insistir:
—Per què no vens a sopar la nit de Nadal?
—Tieta, no siguis pesada.
—Ja veig que hauré d’esperar que sigui el teu aniversari.
—Encara falta.
—No tant.
No soc gaire bo recordant quan és el meu aniversari. És el que passa quan has tingut uns pares que tampoc se’n recordaven.
—D’acord, d’acord. Ho he intentat —es va rendir, finalment—. Escolta, on haig d’anar si vull veure’t? On vius, ara, si ho puc saber?
—Vols venir a veure’m?
—Bé, si Mahoma no va a la muntanya…
No vaig entendre què volia dir. Les frases fetes no m’agraden. Suposo que volia dir, més o menys, «si tu no vens, hauré de venir jo». Tot allò se’m feia molt estrany.
—No sé què hi ha d’estrany que la teva tieta et visiti. Som família, oi? —va dir ella, com si m’acabés de llegir el pensament.
—Tens raó.
—Doncs això. On vius? No penses dir-m’ho?
—Visc a Sants.
—Ah, mira què bé. A prop de l’estació?
—Al costat.
—Un lloc genial, rei. I molt còmode. Vindré amb tren. T’aviso, d’acord? I ens convides a prendre un cafè.
—Ens? A tu i a qui?
—Ai, a ningú, rei, a qui vols que sigui? T’has tornat molt preguntaire, rei, tu abans no eres així. Va, vinga. Deixa d’imaginar coses estranyes, que només vull tornar a veure el meu nebot preferit.
Volia recordar-li que soc el seu únic nebot, però ja havia penjat, com si tingués pressa, com sempre. Crec que no recordo un sol cop en què la tieta Carme no tingués molta pressa.
Em vaig quedar pensant un moment, encara amb el telèfon a la mà. Aquella trucada era la cosa més estranya que havia fet la tieta en tota la seva vida.
Vaig tornar a analitzar les meves quatre opcions inicials. Descartats els motius 1 i 2. Per ara, ni el meu pare ni el meu oncle havien mort. Llavors, només em quedava l’opció 3: alguna cosa horrible estava passant.
La pregunta era: quina cosa horrible, exactament?