Por
106
Pàgina 28 de 70
106
La Paula em va donar el nom i l’adreça de l’hospital. Em vaig saltar un dia de classe per anar a visitar l’Hugo. A recepció em van informar que era a la primera planta, habitació 106. Dalt de l’escala vaig veure un rètol on hi deia: Planta 1. Salut mental.
La porta de l’habitació de l’Hugo era oberta. Dins hi havia un sol llit, una finestra amb reixes i una butaca per a les visites. L’Hugo estava sol i tenia els ulls tancats. Semblava adormit, respirava profundament. Tenia els turmells i els canells lligats al llit amb corretges. Duia una bata de color blau cel, molt ridícula. Em vaig quedar dret al seu davant, procurant entendre què passava, mirant de no fer soroll.
De cop i volta va obrir els seus ulls sense vida i va preguntar:
—Èric?
Us prometo que no sé com s’ho va fer, però va saber que jo era allà abans que jo digués ni un mot.
—Tio, com saps…? —vaig fer.
—Sempre portes colònia de nen petit. Ningú més al món porta colònia de net petit, a menys que ho sigui. I els nens petits fan més soroll que tu.
Semblava cansat. Emprenyat. Trist.
M’hi vaig acostar.
—Què t’ha passat, tio? —vaig preguntar—. Què has fet?
—Res. No he pogut fer res —va arrufar les celles en un gest de frustració—. No tenia ni idea que estaven restaurant la puta façana. No sabia res de la bastida. I ja veus. Ara estic pitjor que abans —va moure les mans perquè em fixés en les corretges que el subjectaven a l’estructura metàl·lica del llit.
—Per què t’han lligat?
—Perquè ahir de poc no aconsegueixo escapar-me —va riure—. Em vaig aixecar del llit, vaig caminar pel passadís i vaig arribar fins a la porta de l’hospital. Vaig tastar l’aire fresc i l’olor de la gespa acabada de tallar. Gairebé me n’havia oblidat. Saps que van trigar una bona estona a trobar-me? Aquí són tots uns inútils. Diuen que no em van veure! Què et sembla? Oi que és divertit? No van veure el paio cec i boig! —I va riure més fort encara.
Jo també vaig riure. La situació em va semblar còmica, tot i que era terrible.
Llavors em vaig adonar que algú ens mirava des del passadís. L’Adela, recolzada al marc de la porta, semblava exhausta i destrossada. Era evident que havia plorat. Em mirava molt seriosa, som si em culpés d’alguna cosa. Potser la meva presència allà, o que m’estigués petant de riure.
—La meva mare ha demanat que em lliguin —va afegir l’Hugo, passant del riure a l’enuig en dècimes de segon—. Li agrada tenir-me presoner!
—Els teus pares deuen estar passant-ho fatal —vaig dir, abaixant la veu perquè l’Adela no em sentís.
—Soc jo qui s’ho està passant fatal! —va aixecar molt la veu i també va ressaltar molt el jo—, la meva vida és una merda! Ningú se n’adona!
Jo sí que me n’adonava. Des de feia molt.
—Si vols, puc venir aquesta tarda a llegir una estona.
—Passo, tio. No vull llibres. No em puc concentrar.
—Llavors, portaré una cosa molt forta.
Es va recolzar en el coixí, va girar el cap, va tancar els ulls.
—Molt forta? Com què? Literatura eròtica?
—No, una cosa millor.
—No hi ha res millor.
—Bé, almenys deixa’m intentar-ho.
—Fes el que vulguis. Ets més cabut que jo.
L’Hugo tenia una virtut. Escoltava. De vegades feia veure que no li interessava res, però escoltava tot el que li havies de dir.
—Gràcies per dir-me cabut —vaig dir.
—No era un compliment.
—Ja ho sé.
Vaig quedar-me una estona més, mirant de trobar alguna cosa a dir. Després vaig sortir de l’habitació. L’Adela encara era al passadís, amb cara de no haver dormit. Era la viva imatge del desconsol. Vaig aturar-me al seu davant, en silenci. Ella tampoc va dir res, però ens va estar bé, com si tots dos sabéssim que alguns silencis contenen totes les paraules que no som capaços de dir.