Por
Regles
Pàgina 30 de 70
Regles
Fa temps vaig aprendre que, de vegades, és necessari trencar les regles.
Quan vaig sortir de l’hospital, vaig caminar fins al metro. Línia blava. La mateixa que la Xènia agafava cada dia per anar a la facultat. En algun punt del traçat d’aquella línia hi havia la persona que més m’estimava del món. Cada cop que la feia servir pensava en ella. Sí, sí, ja sé que és molt ridícul, però què voleu? L’amor és l’única bona excusa que hi ha per ser ridícul.
Ni m’ho vaig pensar. Vaig saltar-me la meva parada i vaig continuar per la línia blava. Fins a la facultat de Medicina. Vaig caminar decidit a través del vestíbul i del campus, cap a la biblioteca. M’agradava, aquell ambient. Gent de la meva edat o més grans, amb carpetes de la universitat, que parlaven d’exàmens, d’assignatures, de professors… S’hi percebien el nerviosisme i l’alegria que precedeix les vacances. Al meu barri anar a la uni era un fet inimaginable. A ningú se li acudia. Potser era lògic: si no tens una vida mitjanament normal, millor no pensis a estudiar. La infelicitat i l’estudi són activitats que requereixen tot el teu temps. Per això són incompatibles.
Sempre em van fer molta enveja els bons estudiants de cada classe. Volia ser com ells. En veure’ls, pensava: per a tu és fàcil, tens una vida senzilla, pots fer servir tota la teva energia en ser el millor de l’aula. Més tard vaig descobrir que servia per estudiar, hi tenia traça. Vaig començar a pensar que potser ho podia intentar. Vaig aprendre que hi ha coses que et salven d’altres. I ara que només em faltaven uns quants mesos per matricular-me a la universitat i acomplir el meu gran somni, havia descobert que el meu complex d’inferioritat seguia intacte.
Vaig recórrer una per una totes les àrees de la biblioteca buscant la Xènia, però no la vaig trobar. Vaig necessitar una bona estona, perquè és un lloc gran. Ja marxava, decaigut, quan vaig recordar el que m’havia dit de les seves classes particulars. Els de tercer les impartien al bar de la facultat, que quedava a la planta de sota. No vaig trigar ni cinc minuts a arribar-hi. Al principi no la vaig veure. O seria més exacte dir que no em vaig fixar en ella. O potser no em va semblar ella la noia de la taula del racó. No podia ser la Xènia la que reia tan fort al costat d’un paio amb bata blanca, cabells rossos perfectament pentinats cap un costat, guapo i que semblava força més gran que ella. No podia ser la Xènia la que es deixava agafar la mà per ell, mentre se li acostava per dir-li alguna cosa que devia fer gràcia, perquè ell també reia. No podia ser la meva nòvia la que ni tan sols es va adonar que jo la mirava, sense creure el que veia, perquè semblava que en aquell moment res del que passava al món li importava. No podia ser la Xènia —la meva Xènia— la que no tenia ni un llibre ni cap apunt sobre la taula, només un refresc de cola, i no semblava gens preocupada per no estar estudiant, sinó que mirava el seu company de taula amb uns ulls molt oberts, i el deixava parlar i parlar, fins que de cop i volta va esclafir a riure, es va posar vermella, va apropar-se a ell i li va fer un petó a la galta. No, no podia ser ella.
Però ho era.
Maleït sigui, ho era.
Vaig quedar-me allà una estona més, no sé si molt o poc, amb el cor al galop dins el meu pit, sentint-me més i més petit, fins que vaig comprendre que havia de marxar.
Abans vaig fer una bestiesa: els vaig fer una foto. Vaig enfocar bé la taula, vaig fer zoom, vaig disparar. La imatge va capturar les seves rialles, els seus gestos de complicitat, les seves confidències, la seva tranquil·litat. Sense saber-ho, també va capturar la meva ràbia, la meva humiliació i la meva estupidesa.
Mentre tornava al metro, vaig pensar que potser de petit no estava tan equivocat. Mai havia estat com ells, els que ho tenen fàcil a la vida, i potser mai ho seria. Hi ha gent per a qui el més normal és que tot vagi bé, aconseguir tot allò que volen, tenir èxit, quedar-se amb la noia guapa.
Vaig pensar que no hauria d’haver trencat les regles. Igualment, la gent com jo no acostuma a tenir cap possibilitat de guanyar.