Por
Clofolles
Pàgina 31 de 70
Clofolles
L’Omar va tornar una mica abans del que havia dit i va portar una tele de seixanta polzades.
—D’on l’has treta? —vaig preguntar.
—Me l’ha regalat un col·lega, tio. Oi que mola?
La va portar a la sala d’estar, la va deixar sobre l’única cadira, la va acostar a un endoll. Va donar un cop d’ull al voltant.
—Necessitem dues butaques, tio —va dir.
Després d’endollar la tele va treure de la seva motxilla un comandament a distància i va prémer-hi alguns botons. A la pantalla va sortir una barra de sintonització. Ens vam quedar tots dos embadalits veient com els diferents canals s’anaven afegint a les nostres possibilitats.
—Avui hi ha futbol —va dir l’Omar, emocionat, mentre treia de la seva motxilla una bossa enorme de pipes i un parell de cerveses sense alcohol.
A mi allò no m’agradava gens ni mica. No m’agradava que vingués a casa meva sense avisar. No m’agradava que es comportés com si fóssim companys de pis. I menys encara, que portés electrodomèstics que no sabia d’on havien sortit.
—Qui és aquest col·lega teu tan generós? —vaig insistir.
—Un que em devia un favor.
Quan la tele va acabar de buscar canals, l’Omar va prémer alguna cosa i va aparèixer el partit de futbol. Va estripar la bossa de pipes i va llançar-ne una bona pila a terra, va obrir una llauna de cervesa, es va treure les sabates i es va estirar sobre les rajoles amb el cap recolzat a la motxilla. Li feien pudor els peus.
—Hem de pensar en les butaques, tio. Així no pot ser —va dir, i es va concentrar a mirar el partit i a menjar pipes a tota velocitat, mentre n’anava deixant les clofolles en una altra pila, també a terra. El cruixit de cada clofolla en trencar-se em posava cada cop més nerviós.
Jo no volia mirar la tele. Tampoc volia beure cervesa ni menjar pipes. A més a més, el futbol no m’agrada. Només podria pensar en la Xènia i el seu amic. Em sentia traït, trist, vulnerable com un animal ferit.
—La tele és robada? —vaig preguntar, encara que era evident que ho era.
L’Omar ni tan sols em va mirar. Estava atent a una jugada que de cop es tornava perillosa. Com que no va respondre, vaig continuar:
—No siguis idiota, col·lega. Si tornes a robar, et passaràs la vida a la presó. Has de buscar-te una feina decent.
—Tio, tranquil, tot està controlat —va contestar, amb els ulls fixos a la pantalla.
No m’agradava que omplís el terra de casa meva de clofolles. No m’agradava aquella olor de rocafort que s’expandia pertot arreu. No suporto el desordre, ni la brutícia, ni el soroll, ni la gent que no sap comportar-se (i això inclou gent que fa sorolls molestos). Vaig intentar interessar-me pel futbol, però no va servir de res. Al meu cap només hi havia un pensament: Xènia, Xènia, Xènia. Crec que començava a obsessionar-me. La muntanya de clofolles buides creixia a una velocitat increïble. Si cap dia algú convoca un concurs de menjar pipes a tota velocitat, l’Omar hauria de presentar-s’hi.
Vaig anar a la meva habitació i vaig tancar la porta. Vaig passar-me una bona estona mirant fixament la foto que havia pres a la cafeteria de la uni. Com més mirava la rialla dels seus dos protagonistes, més amenaçadora em semblava. Era com si es riguessin de mi. Dominat per la ràbia, vaig clavar un bon cop de puny a la paret. Em vaig fer mal. El dolor em va calmar una mica. Vaig tornar a mirar la foto una bona estona més. La taca negra de la gelosia començava a consumir-me. Però encara no me n’adonava.
No va passar res fins que em van entrar dos missatges, un de la Xènia i un altre de la tieta Carme. Vaig començar pel segon, que deia: «Demà vindré a fer-te una visita. Et convido al que vulguis».