Por
Velocitat
Pàgina 67 de 70
Velocitat
Som en una nit radiant de principis d’estiu. La Xènia i jo caminem agafats de la mà. La Merche empeny la cadira de rodes buida, l’Hugo avança al seu costat, amb un braç recolzat sobre les espatlles d’ella. Qualsevol que hagi conegut l’Hugo fa dos mesos li preguntaria si és ell. Crec que, si l’hi preguntessin, li diria que no. Diria que la Merche l’ha canviat. Crec que tindria raó. Res ens canvia tant com trobar la persona adequada.
Hem sortit tots quatre per celebrar l’aniversari de l’Hugo. Divuit. Una edat simbòlica, és veritat, però en el seu cas és molt més que això. L’edat en què no necessitarà que ningú prengui decisions per ell. L’edat de la llibertat. Al cap i a la fi, tots aspirem a ser lliures.
En aquests mesos han canviat moltes coses. Amb l’ajuda de la Merche i també una mica de la meva, l’Hugo ha anat fent passes cap al seu futur. Ara juguem al goalball dos cops a la setmana. Tots quatre, perquè finalment la Xènia també s’hi va apuntar. Ens ho passem bé, però realment l’únic que és bo de veritat és l’Hugo. L’acaben de fitxar per a l’equip del gimnàs i l’entrenador ja li ha dit que compta amb ell per a la propera temporada. El seu canvi es nota fins i tot a simple vista. Està quadrat. És el resultat de les sessions de musculació i piscina que fa cada setmana. També ha començat a estudiar piano, i tot i que en això potser no sembla tan bo, s’ho pren molt seriosament. Els seus pares li van comprar de seguida el millor piano japonès que van trobar, i de tant en tant ens ensenya els seus progressos en sessions privades a casa seva.
—El més important és col·locar els dits al seu lloc —ens va dir un dia—. Per això hi ha pianistes boníssims i molt famosos que són cecs.
L’Hugo també ha après a moure’s per casa seva, a menjar amb ganivet i forquilla, a servir-se el menjar tot sol. El pas següent serà sortir al carrer sense ajuda, acompanyat d’un bastó blanc. Necessita encara guanyar una mica de confiança per aconseguir-ho, però la seva entrenadora diu que ho farà aviat, perquè té molta força de voluntat. És a dir: malgrat el que ell pensa, l’autèntic tossut és ell. També ha decidit acabar el batxillerat. No a la seva escola, sinó en un institut proper a casa seva on l’ajudaran amb tota mena d’eines pensades per a gent com ell. Per exemple, gravacions dels llibres de text, perquè pugui estudiar escoltant. O exàmens orals. Per sort, vivim en un país on hi ha una organització que ajuda les persones invidents a fer totes aquestes coses, i unes quantes més.
En aquest temps també han passat coses tristes. La meva mare va morir del càncer que patia. En realitat, estava molt més avançat del que ens havia confessat. Al seu enterrament només érem sis persones. En Lluís, el meu pare, semblava el més afectat. Era com, si en comptes de morir la seva dona, hagués mort tota la seva esperança. La tieta també estava molt trista. «Massa pèrdues en tan poc temps», va dir.
Seria una mica estrany dir que trobo a faltar la mare, una persona a qui gairebé no vaig conèixer, que gairebé no em coneixia. Però sí que trobo a faltar que algun dia apareixerà i es convertirà en la mare perfecta que sempre vaig voler tenir i que ella no va saber ser mai. Una mare que t’estima, que anteposa els teus interessos als seus propis, que es preocupa per tu. En fi, suposo que ella va fer alguna d’aquestes coses, tot i que no sé quines ni de quina manera. I que es va passar la vida pensant en com fer la resta. Tant se val, en realitat.
Però tornem a la nit tèbia de principis d’estiu. Entrem en un bar, prenem un parell de copes. Parlem, riem, compartim anècdotes dels últims dies. La Xènia ho ha aprovat tot, està exultant. La felicitat encara la fa semblar més guapa, més interessant. Tinc ganes de fer-li petons sense parar. Ella s’acosta a mi i em diu a cau d’orella:
—Els meus pares han marxat de cap de setmana. Vols venir a dormir a casa meva?
Se’m dispara el cor només d’imaginar-m’ho. Ella somriu. La felicitat d’avui sembla que s’encomani. No solament entre nosaltres.
A la Merche l’acaben d’ascendir. El mateix sergent Roig, que ja torna a treballar, va tenir paraules molt elogioses cap a ella. A mi, amb tant d’embolic, m’han quedat dues assignatures per setembre, però estic segur que les aprovaré. El meu somni de ser universitari és cada cop més a prop. Fa només uns mesos cap de nosaltres hauria pogut sospitar que tindríem tantes coses a celebrar.
Es fa tard. Caminem pel passeig marítim. Els locals nocturns estan molt animats a aquesta hora. Decidim anat fins a la vora del mar. Encara que ens allunyem dels locals, ens acompanyen els batecs de la música i les veus animades de la gent en la llunyania. Em sembla reconèixer, lluny, els antics companys de l’Hugo: el Toni, la Valentina, el pèl-roig ensinistrat… No dic res. No volem res amb ells. No caben en les nostres vides.
De cop l’Hugo diu a la Merche:
—Seu a la cadira.
La Merche protesta, s’hi nega, riu. Dubta, encara que realment no li importa fer-ho. Ho fa. Seu a la cadira.
L’Hugo agafa les manetes de la seva pròpia cadira de rodes. Riu, no pot parar de riure.
—Preparada, llesta… —L’Hugo surt corrents mentre crida—: Ja!
La Merche deixa anar un xisclet d’emoció.
—Boig! Què fas? Para! Ens matarem!
Però l’Hugo no para. Corre i corre. El passeig marítim és molt ample i ell ho sap. No ho veu amb els ulls, però sí amb la memòria. Abans de l’accident venia aquí cada setmana. No ho diu, però desitjava tornar i divertir-se.
Els vianants del passeig s’aparten, espantats, quan els veuen venir a tota velocitat. La Merche el guia, sense parar de riure:
—A la dreta! Una mica a l’esquerra! Un sot! Aix! No corris tant!
Però l’Hugo corre. Té tota l’energia del món. I aquesta nit se sent tan fort com un superheroi.
La Xènia i jo els mirem, admirats, sorpresos. Feliços per ells. Estan lluny, a l’altra punta del passeig, però encara corren.
—Són la parella perfecta —dic.
I la Xènia m’agafa la mà i contesta:
—Anem?
Caminem cap al metro. En passar davant la porta d’un bar em sembla que veig la Valentina. Té un got a la mà i mira l’Hugo i la Merche amb la boca oberta.