Por
Eliminat
Pàgina 32 de 70
Eliminat
El missatge de la Xènia deia: «Et trobo a faltar».
«Com ha anat el dia?», li vaig preguntar.
«Malament. Estudiant sense parar».
Vaig sentir com la ràbia i la calor em pujaven per la gola. Volia escriure alguna cosa. Moltes coses. Volia contenir-me’n. I alhora tenia ganes de cridar. Una veueta dins meu deia: «T’enganya perquè ets poc per a ella, perquè tard o d’hora havia de trobar algú que li agradés més que tu».
Vaig escriure uns quants missatges: «Qui era el noi que…?», «Has estat a la cafeteria per casuali…?», «On eres a les…?». Els vaig esborrar tots abans d’enviar-los.
Llavors vaig deixar d’estar enfadat i em vaig sentir fatal. Més trist que mai. Vaig escriure: «Si un dia deixessis d’estimar-me, m’ho diries?».
La seva resposta va ser rapidíssima: «Mai deixaré d’estimar-te, Èric».
I després, un cor que bategava, com sempre.
Els dits se’m van començar a moure a tota velocitat pel teclat digital del meu telèfon. Vaig escriure un missatge molt llarg. Hi deia: «Jo sé que algun dia deixaré d’importar-te i trobaràs algú que s’assembli a tu, que formi part del teu món, que agradi als teus pares i no els espanti. El dia que això passi, hauran deixat d’existir totes les raons per les quals pagava la pena estar en aquest món. Només vull que siguis prou valenta per dir-m’ho, Xènia. No deixis que jo ho descobreixi, si us plau. No podria suportar-ho».
Enviar.
Una mil·lèsima de segon després vaig pensar: «M’he tornat boig o què?».
Vaig buscar de seguida l’opció d’eliminar. La vaig prémer.
«Heu esborrat aquest missatge».
Vaig sentir un alleujament enorme.
Amb una mica de sort, potser la Xènia no havia tingut temps de llegir-lo. Em vaig quedar esperant per si hi havia cap reacció. El seu missatge següent deia: «Em moro de son».
I tot seguit van aparèixer sis cors de colors, tan perfectes i arrenglerats com si res hagués passat, i després aquella emoticona que fa: «Zzz».