Por
Angelets
Pàgina 33 de 70
Angelets
Entro dins l’habitació de la Xènia per primer cop. La taula està inundada d’apunts i llibres. El llit, desfet, té un cobrellit de papallones de colors. Hi ha una prestatgeria plena d’animals de peluix i nines. En una altra, hi ha una col·lecció de llibres sobre l’univers.
La Xènia tanca la porta i la seva habitació es transforma en un univers per a dos organismes que no necessiten ningú. Tot ha deixat d’existir, de moure’s. No hi ha soroll. S’ha obert un parèntesi. Dins només hi som la Xènia i jo. M’acosto a ella i li faig un petó. Ella respira una mica més fort. Els seus llavis són suaus i l’alè li fa olor de menta. Les meves mans freguen amb compte la cintura dels seus texans. La seva pell és tèbia, com l’aire, com el meu cor, com tot el que ha quedat a aquesta banda de la porta. Avanço cap a la seva esquena, pujo cap als seus omòplats, sortejant la tira dels sostenidors, arribo a les espatlles. Ella tremola una mica. Només és un segon, un moviment gairebé imperceptible, que m’espanta a mi també. Sento una nova felicitat, diferent. Tanco els ulls, ensumo, em deixo envoltar per totes aquestes sensacions. «Si ara mateix em quedés cec, res canviaria», penso. Potser les coses més importants de la vida són aquelles que podem fer igualment amb els ulls tancats. La Xènia s’acosta més a mi, em fa petons a la galta, em diu a cau d’orella, fent-me pessigolles amb el seu alè:
—Vols…?
Sento una mena de pànic agradable. Un calfred em traspassa des dels peus fins a les orelles. Realment, no sé què sento. Ni què fer. La Xènia em torna a acaronar la galta amb el seu alè tebi quan em pregunta:
—Tu algun cop has…?
—No, mai —m’afanyo a dir-li, tement decebre-la—. I tu?
—Jo? Tampoc.
Se’ns escapa una rialla beneita.
—Som dos pringats —dic.
Ella torna a riure. El seu riure m’alleuja. L’estimo més que a ningú en aquest món. Només miro de descobrir la millor manera de demostrar-li.
En aquest moment, al nostre univers se li obre una esquerda de la mida de la seva mare. De l’ensurt, fem un bot doble.
—M’ajudeu a fer l’arbre de Nadal? —diu, traient el cap per l’escletxa de la porta—. He comprat uns angelets molt bonics!
La Xènia i jo ens quedem petrificats.
—Ja venim, mama —fa ella.
Quan la seva mare marxa a preparar-ho tot, la Xènia es passa el dors de la mà pels llavis i m’agafa la mà. Sortim de l’habitació fent un gran esforç per semblar dues criatures innocents. Angelets, també nosaltres, com els de l’arbre.
—Tanca la porta —em demana ella.
I jo ho faig, com qui tanca un parèntesi inútil.
De sobte sona el mòbil. És la meva tieta.
—Hola, Èric, guapo, que dormies?
Hi ha somnis dels quals hauria estat millor no despertar.
Hi ha somnis que seria millor no haver tingut.