Por
Croissant
Pàgina 34 de 70
Croissant
—Hola, Èric, guapo, que dormies? —Un silenci, per donar-me temps a reaccionar, però jo no puc, no vull, desitjo quedar-me on soc, al meu univers bipersonal del qual m’acaba d’arrencar la seva trucada—. Èric? Soc la tieta. Són quarts de dotze! No creus que ja és hora de llevar-se? Soc aquí, asseguda molt a gust en una terrasseta molt bonica que hi ha just darrere l’estació de Sants, prenent-me una cervesa. Per què no vens i ens desitgem unes bones festes, reiet?
—Ara? —Em vaig fregar els ulls i vaig intentar sortir del llit.
—No és bon moment? Què passa? M’he d’apuntar a alguna llista d’espera per veure’t?
La veu de la tieta Carme desprenia alegria, però era tan tallant com sempre. Quan se li fica alguna cosa al cap, és impossible negar-s’hi.
—Ja vinc —vaig aconseguir dir—. On dius que ets?
L’Omar no era a casa. Aquest cop no hi havia notes, ni motxilles. Em va estranyar. Que potser havia tocat el dos? Realment, en aquell moment no m’importava gaire. No vaig dutxar-me i vaig vestir-me amb la roba del dia anterior. Al carrer hi feia fred. El dia estava ennuvolat. Vaig apujar-me la caputxa, vaig enfonsar les mans dins les butxaques. No tenia ganes de veure ningú.
El bar on m’esperava la tieta era a cinc minuts de casa meva. Vaig distingir la seva presència des de la distància i també em vaig fixar que no estava sola. L’acompanyava una altra dona una mica més gran que ella. Només apropar-m’hi vaig veure’n alguns detalls: morena, cabells estarrufats, pell seca, ungles massa llargues —i pintades de color vermell—, escot massa generós, massa maquillatge. Em va fer angúnia només veure-la, qui sap per què.
—Èric, rei! Cada cop estàs més alt! —La meva tieta és una mica massa sorollosa quan està contenta de veure’t. Em va clavar dos petons. Em va fer una mica de vergonya. Després es va girar cap a l’altra dona i va dir—: Et presento la Maite, una amiga de tota la vida que ha vingut a passar les festes de Nadal aquí.
La Maite es va aixecar per saludar-me. Va fer el gest de fer-me un parell de petons a les galtes, però jo li vaig donar la mà. No m’agradava l’olor que feia, no volia que se m’acostés a menys de mig metre. No sé si li va saber greu o no. Somreia tristament i tenia la mirada una mica perduda, com la del lluç a les peixateries.
—Ja has esmorzat? —va voler saber la tieta, assenyalant la cadira lliure, que quedava entre elles.
—Encara no.
—Demana el que vulguis. —Va aixecar el braç per cridar la cambrera mentre deia—: El noi no ha esmorzat.
Vaig demanar un cafè sol.
—Demana alguna cosa dolça. Teniu croissants? —va preguntar la tieta a la noia, i abans que arribés la resposta, va afegir—: I entrepans? En teniu? De què? De truita? —I a mi em va dir—: Vols un entrepà de truita, rei?
—Vull un cafè sol, merci —vaig dir a la noia, que no sabia què fer ni a qui obeir.
—I un croissant —va afegir la tieta—. El vols de xocolata? En teniu de xocolata?
La noia va fer que sí, va apuntar alguna cosa i va marxar sense que jo digués res ni sabés què em portaria. Quan vam quedar-nos tots tres sols, la tieta em va mirar amb aquella cara d’orgull babau que fa en veure’m i va dir:
—Carai, Èric, sembles un altra persona —va fer—. Com has canviat!
Vaig somriure. La seva amiga em feia posar nerviós. Em mirava molt fixament. Semblava trista, o drogada o borratxa o qui sap què. Vaig decidir no mirar-la.
—Va, explica’m! —va dir la tieta.
—El què?
—Com et va.
—Bé.
—Els estudis?
—Bé.
—Aproves?
—És clar.
—I la feina?
—També bé.
—Això és fabulós! —va dir ella—. Nosaltres també estem bé. El teu pare va fent. Una mica com pot, el pobre. Em penso que et troba a faltar.
De vegades em sorprèn la capacitat de la tieta per creure’s les seves pròpies pel·lícules. El meu pare, i ella ho sap, no pot enyorar ningú perquè no ha tingut mai ningú.
La tieta va continuar. Em va posar al corrent de les novetats de les vides de les meves cosines (que no m’interessaven gens), es va lamentar de no saber res del Marcel i va acabar abaixant la veu per dir:
—El Nicolás Medina va morir, però això ja ho deus saber, oi?
Vaig fer que sí.
Em van portar el cafè sol i un croissant de xocolata, que vaig posar en un costat. Vaig beure’m el cafè sense sucre, mentre la tieta no deixava de rondinar, de dir-me que he de créixer i d’alimentar-me bé perquè he de fer l’estirada.
—Ja he fet l’estirada, tieta —li vaig dir.
—Doncs no! Els nois creixen fins que es casen —va dir ella.
—Doncs llavors creixeré fins que em mori —vaig contestar.
Vam parlar una estona més, fins al límit de la meva resistència. De tot i de res: del canvi que comportava per al barri que hi hagués un relleu al clan dels Medina; de les seves ganes de jubilar-se: del mal que li feia l’esquena a l’oncle Anselm; del nou color amb què volia pintar les parets del bar (que es diu «Carme», com ella); de les monades que feien els seus nets… Vaig escoltar amb molta paciència, sempre sota l’atenta vigilància de la seva amiga, que em mirava com si mai hagués vist una persona de divuit anys, fins que vaig començar a notar que no podia més i vaig posar una excusa (que realment no ho era).
—Me’n vaig, tieta, tinc feina.
—Te’n vas? Tan aviat? —Va fer cara de tragèdia.
A mi em semblava que havia aguantat moltíssim. Vaig aixecar-me. La Maite em va imitar. Se’m va acostar de nou per fer-me dos petons. La vaig esquivar oferint-li de nou la mà. Va apartar la mirada. Va arrufar els llavis en una ganyota indesxifrable. Crec que es va sentir malament. Pitjor m’hauria sentit jo si li hagués fet un petó. Semblava una prostituta vella. Em vaig preguntar què feia la tieta amb aquella dona, d’on l’havia tret.
—M’hauria agradat que et quedessis una estona més —va dir-me la tieta, fent-me una abraçada (que no vaig rebutjar).
—Tinc pressa.
—És clar, fill. —Llavors la tieta va tenir el que va semblar un arravatament sobtant de carinyo, em va posar les mans a les galtes i se’m va tirar al damunt, som si m’anés a fer un petó. En realitat, es va acostar a la meva oïda i va dir, baixet i ràpid, perquè l’amiga no la sentís:
—La Maite és la teva mare. Necessitava veure’t. S’està morint.
Després va somriure com si res i em va deixar anar. Però abans em va embolicar el croissant en un tovalló de paper i va dir:
—Emporta-te’l. Pel camí.
Vaig allunyar-me d’allà corrents i sense mirar enrere.