Por
Valentina
Pàgina 36 de 70
Valentina
Pocs dies després de la misteriosa reunió sobre el ciclomotor de l’aparcament, l’Adela em va tornar a cridar a la biblioteca.
—Necessito demanar-te un favor, Èric —va dir, i va esperar la meva reacció, que es va limitar a un moviment afirmatiu amb el cap—. Necessito que vagis a veure la propietària del ciclomotor i li diguis que el vingui a buscar.
—Propietària? —De cop vaig notar que m’havia perdut alguna cosa.
—La Valentina. En aquest paper t’he apuntat el seu nom complet i l’adreça de l’institut on la pots trobar. És el mateix on anava l’Hugo abans de… Abans de tot.
Em vaig guardar el paper a la butxaca.
—Si us plau, digue-li que si no el ve a buscar aviat, haurem de desfer-nos-en. Digue-li que s’afanyi a venir. Vull acabar això com més aviat millor.
No vaig fer preguntes. No em va semblar que l’Adela tingués gaire ganes de donar-me explicacions. Estava a punt de tancar la porta quan l’Adela va afegir:
—Éric, perdona. Oblidava dir-te que no li has de dir res d’això a l’Hugo. Això de la Valentina és entre tu i jo, d’acord?
Començava a acostumar-me a tots aquells misteris.
—D’acord —vaig dir, tancant la porta.
L’«institut» de la Valentina (i de l’Hugo) era, en realitat, un col·legi americà caríssim situat en una avinguda amb arbres enormes en la zona més privilegiada de la ciutat. Des de l’entrada se sentia com cantaven els ocells, es veia el mar i l’aire semblava més net que el d’altres barris. Vaig arribar quan les classes de la tarda estaven a punt d’acabar i la porta encara era tancada amb clau. Al costat de l’entrada, a la porteria, hi havia dues jardineres amb flors i un encarregat que semblava molt enfeinat classificant correspondència. Li vaig preguntar per la Valentina i es va limitar a dir-me que esperés que acabessin les classes.
Vaig fer un tomb per les instal·lacions del col·legi —que incloïen pistes de pàdel i piscina— fins que el timbre va sonar. Em vaig acostar a la porteria del vigilant i vaig esperar mentre sortien estudiants, tots d’uniforme, tots guapos i nets i perfectes com si fossin de plàstic.
Llavors l’encarregat em va mirar i va assenyalar una parelleta que s’acostava pel passadís principal. Ell era un noi pèl-roig i amb la cara plena de pigues que semblava tret d’una pel·li de Harry Potter. Ella era la noia guapa, rossa i de cabells curts de la foto que havia vist a la cambra de l’Hugo, la que va llançar feta bocins a les escombraries.
Em vaig plantar al seu davant seu i vaig fer:
—Hola, Valentina. Soc l’Èric. Necessito parlar amb tu un moment.
Ella em va mirar amb curiositat, sense entendre res.
—Et conec? —va preguntar.
—Soc amic de l’Hugo.
Em va semblar que el nom del seu exnòvio la feia sentir malament. Va fer un posat de desconfiança. Estava a la defensiva:
—Qui ets?
—Vinc per allò de la teva moto. L’Adela vol que la vagis a buscar. Durant els propers dies, si pots. Lamenta no haver-t’ho dit abans.
La Valentina es va girar cap al noi pèl-roig, tan seriosa que feia por:
—M’esperes fora? —li va preguntar.
El noi es va allunyar sense queixar-se i sense acomiadar-se, com un gos ensinistrat. Quan vam quedar sols, ella va fer un somriure, però era fals, com els que es fan servir per rebutjar una invitació que en realitat no ve de gust.
—Tant se val, de debò. No passa res. Digue-li a l’Adela que no es preocupi per la moto —va dir.
—No la vols, la teva moto? —vaig preguntar. Ara el perplex era jo.
—Bé… No… Realment, prefereixo no tornar per allà. No sabria què dir. No tinc gaire traça consolant la gent. —Vaig notar que es posava nerviosa i començava a repapiejar—: Tot el que va passar em fa un mal rotllo… És un pal. Parlar de coses xungues no mola gens, no creus? A més, els meus pares ja m’han comprat una altra moto. Així que vam saber que l’Hugo havia destrossat la meva. Bé… —va mirar de rectificar una mica—, només saber que havia tingut un accident. Els va afectar molt. L’Hugo els queia molt bé. Però és que els meus pares no suporten les coses espatllades —va deixar anar una rialla estúpida.
—I veig que els teus pares et van comprar un altre nòvio, també —vaig mirar el pèl-roig, que esperava al costat de la porta.
Crec que la meva pregunta la va ofendre.
—Jo parlava de la moto —va dir, molt seriosa, de cop i volta—. Aquest comentari ha estat horrible.
—El retiro, perdona —vaig contestar.
—A més, puc sortir amb qui em doni la gana —es va defensar—. L’Hugo i jo ho vam deixar. No em quedaré amb algú només perquè hagi tingut un accident i em faci llàstima, no? Tu voldries que sortís amb tu només perquè fas pena?
—Jo no sortiria amb tu per res del món.
—Ets un desagradable, saps? Però t’equivoques molt amb mi. Vaig escriure a l’Hugo un munt de cops, que ho sàpigues. Després de l’accident. Li vaig enviar moltíssims missatges de text i veu. Vaig mirar de consolar-lo, ser la seva amiga. Mai va respondre. Va ser ell qui no va voler saber res més de mi.
—Quin alleujament, oi?
El seu enuig augmentava a la mateixa velocitat que el meu fàstic cap a ella. Em vaig alegrar que ja no fos nòvia de l’Hugo. Que no fos res de res.
—Mira, ves-te’n a la merda —em va etzibar—. Jo estic parlant amb tu de manera educada. No tens cap raó per faltar-me al respecte.
—Perdona, és que a mi ningú em va ensenyar gaire educació.
—I altres coses tampoc.
—És veritat. En canvi, tu, que està clar que has rebut la millor educació possible, no vas pensar en cap moment que l’Hugo no podia llegir els teus missatges perquè és cec? Realment et vas preocupar? O això va donar-te l’excusa perfecta per marxar sense ni acomiadar-te d’ell?
—Ves-te’n a la merda —va fer. Estava feta una fúria.
Quan algú s’ofèn en comptes de defensar-se és perquè no té defensa.
El pèl-roig l’esperava al costat de la reixa de l’entrada sense dir res. Es limitava a existir, igual que els núvols, les flors o les caques dels gossos abans que els seus amos les recullin del terra i les llencin a la paperera.