Por
Capos
Pàgina 39 de 70
Capos
Això és el que ens va explicar el sergent Roig: la mort de Don Nicolás havia destarotat completament el clan dels Medina. S’havia obert la capsa dels trons. Ara la família es dividia en dos bàndols: els que reconeixien l’Horacio com a cap i els que volien que algú altre ocupés el seu lloc. Hi havia diversos candidats per al càrrec, i tots tenien set de diners i de poder.
Els dos bàndols rivals estaven dirigits per l’Antonio i el Lucas Medina. Eren com cosins segons. L’Antonio era germà de l’Horacio, tenia trenta-quatre anys i fama d’imprevisible i ambiciós. El Lucas era una mica més jove, net de Don Nicolás, un home amb fama de llest —per als estàndards del meu barri— i calculador. Tant ell com els seus germans es consideraven els legítims successors del tron del gran capo i mai havien pogut suportar l’Horacio ni els seus fidels. Cada banda havia declarat la guerra a l’altra, tot i que en Roig creia que en els propers dies passarien moltes coses i ens enduríem moltes sorpreses. Per això treballàvem amb molt de compte. Tot allò podia ser molt perillós.
—Per descomptat —va afegir— segur que us pregunteu quin paper juga aquí la mort del Ben i per què ha sortit a la llum precisament ara.
La Merche i jo vam fer que sí.
—La Paula i jo creiem que totes dues bandes estan interessades a difondre el vídeo per perjudicar els de l’altre bàndol. Tot i que és absurd, perquè qui apareix al vídeo són en Lucas i l’Antonio, que són precisament els dos aspirants. No descartem la hipòtesi que l’hagi difós una tercera persona que vol eliminar els seus enemics d’una sola jugada. Seria un bon moviment, s’ha de reconèixer. O també podem pensar que qui l’ha difós és qui hi té menys a perdre.
—I en aquest cas seria…? —va preguntar la Merche, que arrufava les celles.
—No en tenim ni idea —va dir en Roig.
—Llavors…? Detindrem algú?
—Podríem. Sobretot després de les declaracions del Marcel. Però m’estimo més esperar una mica. Deixarem que moguin peça ells, que es posin nerviosos, que es delatin ells mateixos. És una bona oportunitat per fer una bona pesca. —Va somriure, content amb la comparació—. No podem deixar que les presses ho esgarriïn tot. Hem de ser més llestos que ells —va fer una pausa per estudiar les cares dels membres del seu equip i va afegir—: Cap pregunta?
—Només parleu d’homes —va apuntar la Merche—. On són totes les dones del clan?
—A casa seva, suposo —va contestar el sergent—. Mai hi han destacat, ni n’han agafat el control. Són allà, donant suport als homes. I són moltes. Mares, dones, filles, nebodes, netes… Ni tan sols tenim els noms de totes. Mai han tingut cap interès per a la investigació.
—I per què no? —va insistir la Merche—. No hauríem d’investigar-les a elles també, per si de cas?
—Seria una pèrdua de temps —va dir en Roig, molt segur de si mateix—. Els Medina són masclistes i patriarcals, mai admetrien una dona com a cap. Us imagineu tots aquells paios a les ordres d’una dona? No, no! Impossible! Això no passarà.
—I no creu que els temps canvien? —va insistir la Merche.
—Fes-me cas. —El sergent va fer un somriure burleta i va mirar la Merche com un pare miraria una filla que s’encaparra a cometre un error molt obvi—. Quan duguis tants anys com jo en això, t’adonaràs que hi ha coses que mai canvien. Per molt temps que passi.