Por
Ocupat
Pàgina 40 de 70
Ocupat
«Et noto estrany. Començo a preocupar-me. És pel cas aquest en què estàs treballant? Passa res? Estàs bé?».
El missatge de la Xènia va entrar cap a les deu del matí. El vaig veure només arribar a la comissaria. Vaig sentir alleujament de poder contestar la veritat: «Ara estic ocupat, perdona».
Em va enviar un gran cor vermell, que bategava. Em vaig comportar com si no l’hagués vist. En les últimes hores havia mirat més de cent cops la foto que vaig fer a la cafeteria de la facultat. Quan més la mirava, pitjor em sentia.
Unes hores més tard, quan havien passat moltes coses, va entrar un altre missatge de la Xènia.
«Encara estàs ocupat? Només volia dir-te que estic de camí cap a Madrid, amb els meus pares. I que odio allunyar-me de tu».
No vaig contestar. Aquest cop perquè no podia. Vaig haver de desconnectar el telèfon. Fins unes quantes hores més tard no vaig recordar-me que ho havia fet. Quan el vaig connectar de nou, hi havia més de deu trucades perdudes de la Xènia i una enorme pila de missatges, que vaig llegir com si res del que deia fos real.
«Èric, si us plau, digues alguna cosa. Et truco, però no contestes. No sé què passa».
«Èric, això no és normal. Necessito saber si estàs bé».
«Per què no respons?».
«Estic preocupada. Si us plau, contesta’m».
«Ja som a Madrid. M’agradaria no ser aquí».
«Vaig a dormir, però no crec que ho aconsegueixi. Si us plau, digues alguna cosa. T’estimo».
Era molt tard quan vaig contestar. Un sol missatge: «Estic bé, no et preocupis. Avui han passat moltes coses. He hagut de desconnectar el telèfon. Ja parlarem. Bona nit».
Aquest cop, sense emoticones.