Por
Buf (escena final)
Pàgina 68 de 70
Buf(escena final)
Us conec. Sé què esteu pensant en aquest moment. Voleu saber què va passar a casa de la Xènia aquella nit. Com ho sé? Perquè jo també ho voldria saber si fos vosaltres. Us ho explicaré, no patiu.
Vam posar una pel·li. No teníem gana. Feia molta calor. La Xènia va portar un parell de llaunes de beguda. Vam seure al sofà a fer veure que miràvem la pel·lícula, tot i que jo no vaig entendre’n res. Ni tan sols hauria pogut dir qui n’era la protagonista. Tenia el cap en una altra banda tota l’estona. Mirava la Xènia de cua d’ull per veure què feia. Ella va recolzar les cames a la tauleta, va acabar-se la beguda, va agafar-me la mà, va somriure. Va fer-me una pregunta molt incòmoda:
—Estàs nerviós?
Vaig mentir. Li vaig dir:
—Una mica.
De fet la resposta correcta hauria estat: «Moltíssim. Infinit. Mai havia estat tan nerviós». Però no la volia espantar, ni que pensés que soc un enze. O un covard. Bé, de fet penso que una mica covard sí que ho soc (per a certes coses, per a d’altres no). Tota l’estona pensava: «He de fer alguna cosa. He de fer alguna cosa». Però hi havia moltes preguntes secundàries: «Què havia de fer exactament?», «Quan», «Com?», «I si no li agrada?», «I si no em surt?», «I si soc el que pitjor se’n surt de tots els tios que ha conegut mai?». «I si soc patètic?».
Llavors jo també li vaig fer una pregunta.
—Tu ets de les que s’estimen més començar o que comenci un altre?
La Xènia va esclafir a riure.
—De què parles? D’algun videojoc? Del parxís?
—Buf —vaig deixar anar—. No em prenguis el pèl, si us plau. Em penso que estic fent el ridícul. Pensaràs que soc idiota. O que no m’agrades.
Llavors ella va acostar-se a mi, sense deixar de somriure, i va murmurar baixet:
—No fas el ridícul. Per a mi també és la primera vegada.
—I per què no se’t nota?
—Perquè soc una noia. I més bona actriu que tu —va somriure de nou.
Penseu que aquella frase va deixar-me tranquil? Al contrari! Sentir la Xènia a prop. El seu alè a la galta. La seva veu. La seva olor. La seva mà sobre la meva cama. Les seves cames nues. El cor em bategava tan fort que vaig pensar que fins i tot els veïns de sobre el podrien sentir.
De sobte vaig llançar-me sobre la Xènia i li vaig fer un petó. Va ser una mica estrany. Com si no ho hagués decidit jo. O, més aviat, com si no ho hagués decidit de la mateixa manera en què decideixo la resta de coses. Ho vaig fer i prou. Ho havia de fer. Vaig notar una calor molt intensa a les galtes i per tot el cos. Com un impuls. Vaig buscar el sabor de la Xènia, el tacte de la Xènia, l’olor de la Xènia. Els sentits eren de sobte el més important, i al mateix temps no n’hi havia prou, amb els sentits. De sobte ella es va treure els pantalons. Jo vaig fer el mateix amb la samarreta. Era com si la temperatura hagués pujat quaranta graus de cop. Vaig fer-me un embolic i vaig estar una bona estona per descordar-me els pantalons. Quan per fi ho vaig aconseguir, ella va preguntar-me:
—Portes alguna cosa?
—Alguna cosa? —vaig preguntar jo, com si parlés en un altre idioma. Per sort, vaig entendre-ho—: Ah, sí, és clar! Alguna cosa! Un preservatiu! Oi tant!
Vaig buscar dins el meu moneder, a la butxaca del darrere dels pantalons, el petit compartiment on havia posat el preservatiu que van regalar-nos a l’institut després d’una xerrada sobre educació sexual. El meu cor encara va endur-se un altre ensurt: quan me’l van donar, vaig pensar que mai l’estrenaria, que potser hauria de regalar-li a una altra persona. No vaig trobar-lo de seguida. No sabia on l’havia posat. La Xènia ja no somreia.
—Ja el tinc! —vaig dir de sobte, mostrant un embolcall petit de color verd fosc metal·litzat.
Estava una mica arrugat. Potser per això la Xènia va preguntar:
—Espero que no hagi caducat. Quan fa que el tens?
Merda, no me’n recordava, que aquestes coses tenen data de caducitat. No vaig voler explicar a la Xènia allò de la meva classe d’educació sexual. Vaig afanyar-me a buscar la data, que devia de ser en alguna banda d’aquell paper brillant. «Amb la mala sort que tinc, segur que haurà caducat. Segur, seguríssim», em deia a mi mateix, mentre buscava. «On ho diu? Com pot ser que una cosa tan important no es vegi amb claredat?».
La Xènia va treure’m l’embolcall de les mans i el va mirar fixament mentre se l’acostava molt als ulls. Li va fer un parell de voltes abans de dir:
—Ja ho tinc! —va llegir—. No m’ho puc creure! És avui! Aquesta cosa caduca avui! No et sembla impressionant?
Em va semblar un senyal. Una coincidència emocionant. Durant tot aquell temps havia portat escrita la data més important de la meva vida dins la butxaca del darrere dels pantalons. No m’ho podia creure!
Vaig alegrar-me que algú m’hagués fet una xerrada d’educació sexual. No us en penso explicar tots els detalls, però em va ser útil de debò. És un moment en què ho oblides tot, però en què va bé saber alguna cosa. No sé si m’enteneu. Després, el meu cervell es va bloquejar i només vaig poder pensar en la Xènia. A estar més a prop d’ella del que mai havia estat. En demostrar-li que l’estimava més que a res del món. En creure’m tot allò que estava passant. En esforçar-m’hi perquè fos especial, alguna cosa que valgués la pena recordar d’aquí cinquanta anys.
Va ser increïble. Podria fer servir més paraules, però de fet no. Hi ha paraules que encara no s’han inventat. Mai abans me n’havia adonat.
Després ens vam adormir sobre el sofà. La pel·lícula encara no s’havia acabat, però tant era.
Un cop més sé què esteu pensant: us agradaria saber-ne més. Els detalls. Els gestos. Tot explicat amb cura i detalls perquè pugueu imaginar-vos l’escena perfectament. Però resulta que l’escena no em pertany a mi sol, sinó que també és de la Xènia, la persona que més m’importa del món. Per això ho deixo aquí, en aquest instant de felicitat i intensitat absolutes.
Perquè després vingueu a queixar-vos de les històries que no acaben bé.