Por
Enterrament
Pàgina 42 de 70
Enterrament
L’enterrament del Marcel no va ser només un enterrament. El Gerard va organitzar una cerimònia de comiat senzilla i emotiva que es va celebrar al tanatori de Sancho d’Àvila, molt lluny del nostre barri. Van assistir-hi alguns parents, moltes clientes del gimnàs i mots amics del difunt, la majoria gais. El Gerard va llegir un poema escrit per ell mateix titulat «L’amor de la meva vida» que va fer plorar la meitat dels assistents i va deixar impressionats l’altra meitat. Al meu barri encara hi ha poca gent acostumada al fet que dos homes s’estimin; se’ls ha de donar temps i tenir una mica de paciència amb ells, ja s’hi acostumaran. També va parlar la propietària del gimnàs Lotus. Va dir que el Marcel era un noi «seriós, treballador, compromès i afectuós» a qui sempre recordaria i a qui tothom trobaria a faltar. El Gerard em va preguntar si jo volia parlar en nom de la família, però ho vaig refusar. Crec que el millor que puc fer per la família en aquests casos és no dir res.
El més estrany de tot va ser veure junts parents que feia anys que no se suportaven. Per exemple, el meu pare i el meu oncle, dues cares serioses de pell cremada pel sol que recordaven una mica els tòtems de les cultures africanes. Encara més estrany va ser veure junts els meus pares. Em va semblar que feien una bona parella —igual de vells, igual d’atrofiats, igual de tristos— tot i que ni tan sols van dirigir-se la paraula. Ella no parava de plorar i tenia tot el maquillatge desfet i escampat. Ell la mirava de cua d’ull, sense saber què fer. També va ser estrany veure les meves cosines i els seus fills. Feia segles que no sabia res d’elles. Crec que alguna ni em va reconèixer. També van venir el propietari del Yom Chi, el primer gimnàs on el Marcel va ser professor, el de la botiga de mòbils i alguns antics companys d’escola. Va ser l’enterrament més estrambòtic que he vist a la meva vida.
Quan va acabar, vaig acostar-me a la tieta Carme i li vaig fer una abraçada. Em va estrènyer molt fort. Vaig notar les convulsions del seu plor i la humitat de les seves llàgrimes. M’hauria agradat dir-li alguna cosa que realment la consolés però només se’m va acudir:
—Et prometo que ajudaré a trobar el seu assassí, tieta.
—Però ell no tornarà mai més —va respondre ella, molt a prop de la meva orella, abans de dir—: Si us plau, digue-li alguna cosa a la teva mare, tu que encara pots.
«Tu que encara pots». Això va ser un cop baix. Tot i així, li vaig fer cas. L’única persona de la meva família a qui encara obeeixo és la tieta Carme.
Vaig acostar-me al meu pare. La meva mare era, en silenci, al seu costat, observant-me.
El meu pare em va oferir la mà. L’hi vaig encaixar.
—Tot bé? —va preguntar.
—Sí. I tu?
—Vaig fent.
Així són les converses amb el meu pare: mai parlem perquè mai tenim res a dir-nos. La meva mare va intervenir:
—Estic orgullosa de tu, Èric —sonava estrany sentir-li dir això, com si fos una mare normal.
—Orgullosa, per què? —vaig preguntar.
Semblava que li costava parlar. No m’estranya. A mi també em costava.
—Perquè no ets com nosaltres —va dir.
No m’esperava allò. No m’esperava res, de fet. No sé. No estava gaire acostumat a esperar res de la meva mare.
—Ja parlarem, un dia —li vaig dir, sense comprometre’m a res.
Se li va il·luminar la cara amb un somriure.
—Quan tu vulguis, fill. Et dono el meu número, mira… —Va obrir la bossa, va buscar un paper, en va trobar un d’arrugat, un tiquet de compra. A la part del darrere hi va apuntar els nou dígits del seu mòbil—. Truca’m quan vulguis. I merci.
Merci, per què? No vaig saber què afegir-hi. A més, vaig veure el Gerard i vaig pensar que hauria d’acostar-m’hi a saludar. Ell també se’m va llançar als braços, plorant de dolor.
—Jo en vaig tenir la culpa. Si no t’hagués dit on treballava… —Plorava com un nen.
—La policia l’hauria localitzat igualment —el vaig corregir—. I potser també els Medina. La culpa, només la té qui li va disparar.
Quan va aconseguir controlar una mica les llàgrimes em va dir:
—Estic organitzant, amb diversos amics, un dinar per recordar el Marcel. Serà després de Nadal. T’hi apuntes?
—No sé si a ell li hauria agradat que hi fos.
—Però jo vull que vinguis.
—Llavors, vindré.
En aquell moment va arribar la tieta Carme, va fer una abraçada al Gerard i tots dos van esclafir a plorar. Jo vaig haver d’esforçar-me molt per no fer com ells.
Els enterraments són una merda.
Per sort, la Merche m’hi havia acompanyat. La Merche és com jo. Entén aquella barreja d’amor i odi cap a les pròpies arrels. Entén que no pots fugir-ne al mateix temps que necessites fer-ho desesperadament.
Ja ho va dir ella mateixa: som ànimes bessones.