Por
Por
Pàgina 44 de 70
Por
Abans de saludar, l’Hugo va queixar-se:
—Es pot saber què hi fas, aquí, la nit de Nadal? No tens res millor a fer o què?
—Doncs la veritat és que no —vaig respondre—. Em venia de gust amargar-te el Nadal.
—Quin honor.
Li havien donat l’alta i ja era a casa. No m’ho havia pogut dir perquè els seus pares li havien confiscat el telèfon. Ho vaig saber gràcies a una infermera així que vaig entrar a l’habitació 106 de l’hospital i la vaig trobar ocupada per una altra persona. Vaig anar directament al passeig de la Bonanova.
—On eres? Feia dies que no venies —va retreure’m.
—He estat una mica enfeinat —vaig resumir, perquè no volia explicar-li tot allò del Marcel ni podia parlar de l’operació policial.
—Estàs emprenyat? —va preguntar, eixerit com sempre.
—Estic bé —vaig mentir, tot i que la veritat era que em costava no pensar en la Xènia. I encara pitjor: em costava no pensar en ella sense sentir el cor ple de plom.
En canvi, l’Hugo semblava una mica més animat. Encara que allò, en el seu cas, no era gran cosa. Em vaig adonar que ara hi havia reixes a la finestra de la seva habitació. No vaig dir res. Va ser ell qui va preguntar:
—Has vist la reixa? Els meus pares estan paranoics.
Eren les sis de la tarda. L’olor de menjar inundava la casa. De la cuina arribava remor de plats i veus. Tot tenia ambient festiu, estrany.
—A quina hora és el sopar? —vaig preguntar.
—A les nou.
—Llavors tenim temps. —Vaig treure de la motxilla el llibre que havia portat, una recomanació de l’Helena per a situacions desesperades. Es deia La mà de mico—. Podem llegir una bona estona.
—Llegeix tot el que vulguis, jo no penso sortir d’aquí.
—No soparàs amb la teva família?
—Ni boig.
—I què en pensen, els teus pares?
—Encara no ho saben —va esperar, expectant—. I si comencem?
—Es diu La pota de mico.
—Amb aquesta merda de títol, espero que no sigui eròtic.
—Coneixes la tradició de llegir contes de por la nit abans de Nadal? —Va fer que no amb el cap—. En algunes cultures creuen que en les nits més curtes de l’any els morts tornen a la vida.
—És una història de zombis?
Vaig començar a llegir:
—La nit era freda i humida, però a la petita sala de Vila Laburnum els porticons eren tancats i el foc cremava vivament. Pare i fill jugaven a escacs…
Just en aquell moment es va obrir la porta i va aparèixer l’Adela.
—Ah, hola, Èric. No sabia que eres aquí.
Vaig saludar. Vaig explicar que tenia ganes de veure l’Hugo. Vaig desitjar-li un bon Nadal.
—Ens estàs interrompent, mare —va protestar ell.
—Només volia dir-te que el sopar és a les nou i que d’aquí una estona vindré a vestir-te —va dir.
L’Hugo va arrufar els llavis.
—Em vull quedar a la meva habitació —va dir.
L’Adela em va mirar, com demanant-me ajuda.
—Si us plau, Èric, fes entendre al teu amic que per Nadal s’ha de sopar amb la família.
—No sé si en sabré —vaig contestar—. Jo mai he sopat amb la meva família. Ni per Nadal ni mai.
L’Adela va arrufar les celles. Va ajuntar les mans a l’aire com si anés a resar. Els seus llavis van dibuixar tres síl·labes silencioses: si, us, plau.
—Podem continuar? —va protestar l’Hugo—. Tanca la porta, mare.
Una altra mirada suplicant de l’Adela, que deia: «Ajuda’m».
La història de La mà de mico parla de la família White, formada per un matrimoni de mitjana edat i un fill de vint-i-tants. A les primeres línies reben la visita d’un amic que torna de l’Índia i els porta un amulet: una pota de mico dissecada i vella. L’amic explica que la pota té propietats màgiques: concedeix fins a tres desitjos a qui la té. El senyor White no sap què demanar i, a més, no es pren gaire seriosament el seu amic. Demana qualsevol cosa, per sortir del pas. Diners. Dues-centes lliures. Després tothom se’n va a dormir. Al matí, quan el fill ha marxat a la feina i a casa ja ningú recorda l’amulet, arriba un home a donar-los una notícia esgarrifadora. El seu fill ha mort. Una màquina li ha caigut a sobre, l’ha aixafat i ha deixat el seu cadàver irrecognoscible. La companyia d’assegurances a la qual representa lamenta molt la seva pèrdua i els lliura un taló que vol compensar-los de la pèrdua terrible; no és gran cosa, però hi ajudarà, és clar: són dues-centes lliures. El pare cau desmaiat, de la impressió.
Quan vaig arribar a aquesta part, l’Hugo va xiuxiuejar:
—Que bo, tio.
—I això només és el primer desig —vaig dir—, en queden dos més.
L’Helena tenia raó. La pota de mico és un relat esgarrifós. Quan vam arribar al final, l’Hugo es va quedar un moment meditant en silenci i després va preguntar:
—Si tinguessis l’amulet aquest, quin seria el teu primer desig?
Vaig pensar en la Xènia de cent maneres diferents.
—M’ho hauria de rumiar —li vaig dir—, una cosa així s’ha de pensar bé. I tu?
Va riure, com si acabés de dir alguna cosa divertida.
—Quina pregunta més idiota —va fer.