Por
Nit de Nadal
Pàgina 45 de 70
Nit de Nadal
El sopar de la nit de Nadal a casa de l’Hugo consistia en una pila de plats estranyíssims, diverses cambreres amb còfia i una dotzena de convidats insuportables. Les dones anaven molt elegants, però eren molt velles i parlaven molt fort. Els homes anaven tots iguals i eren molt avorrits, i no només per com anaven vestits.
Vaig convèncer l’Hugo que sopés amb la seva família, però em va posar una condició: que em quedés jo a sopar. Mai havia participat en un sopar de Nadal, potser per això se’m va fer d’allò més estrany. Per començar, l’Hugo menjava amb les mans. Quan el vaig veure ficar els dits dins el suc de la carn, vaig pensar que s’havia tornat boig. Després em vaig adonar que ningú a la seva família ho trobava estrany. Els convidats feien veure que no se n’adonaven i dissimulaven la seva cara de fàstic.
—Què fas, tio? —li vaig preguntar, fluixet.
—Ja fa mesos que no faig servir ni ganivet ni forquilla —va dir-me l’Hugo—. Aquesta és l’única manera de saber què m’estic menjant. Ara a ningú li molesta que faci com un porc. De vegades fins i tot m’eixugo les mans als pantalons —i va deixar anar una riallada.
L’Hugo amb prou feines va dir res en tot el sopar. Jo tampoc. La resta de convidats no paraven de xerrar, riure i brindar com si res. Abans de les onze, l’Hugo va voler marxar a la seva habitació i ningú ho va trobar malament. Jo mateix vaig empènyer-li la cadira de rodes pel passadís. Va seure al llit, mirant-se els peus sense veure’ls.
—No suporto els amics dels meus pares —va dir, i el vaig comprendre a l’instant—. I encara menys des que no puc escapar-me.
De cop vaig tenir una idea.
—I per què no ens escapem? Només una estona!
Ho vaig dir sense pensar. Em feia ràbia veure’l tan abatut. O m’havia passat bevent copes de vi blanc.
—Escapar-nos a on? —va preguntar ell.
—No ho sé. A qualsevol lloc.
—Estàs sonat, tio.
—Som-hi! On és la teva jaqueta?
L’Hugo va assenyalar l’armari.
—Allà, treu-la —va afegir—: Però jo vaig a la cadira.
—Com tu vulguis, tu ets el cap. —Ja sortíem de l’habitació quan se’m va acudir una cosa—: Un moment! Deixaré una nota per als teus pares.
Va fer cara de fàstic, però no va protestar. Vaig arrencar un full del meu quadren i hi vaig escriure:
Estimats Adela i Jaume,
L’Hugo i jo anem a fer un tomb.
No us preocupeu.
Èric
Vaig enganxar la nota amb una mica de cinta adhesiva a la porta de l’habitació de l’Hugo.
—Ja podem marxar —vaig dir, triomfant, i vaig xiuxiuejar—: Si arribem al rebedor sense que ens enxampin, ho haurem aconseguit.
Va ser molt fàcil. Al menjador encara continuaven les converses a tot volum, barrejades amb dringadissa de plats i copes. No semblava que la reunió hagués d’acabar aviat. L’Hugo i jo ens vam esmunyir fins al vestíbul enmig de la foscor del passadís. Vaig anar amb compte de no fer soroll al tancar la porta. Quan l’ascensor va començar a baixar, amb nosaltres a dins, l’Hugo va fer un crit d’alegria:
—Visca, pirem!
Em vaig adonar de seguida de la seva transformació. Allò li agradava de debò. Era el primer cop que no estava desagradable, ni trist, ni en silenci, ni emprenyat. L’Hugo d’abans de l’accident tornava, encara que només fos per una estona, perquè jo el pogués conèixer.
Em va demanar que el portés fins a la cantonada de la plaça Kennedy.
—Anirem en taxi —va dir, satisfet com mai.
—No tinc diners —vaig dir.
—Però jo sí —va somriure sorneguerament.
—Mai he aturat un taxi.
—Pringat —va exclamar—. Busca’n un que porti el llum verd encès. Només has d’aixecar la mà i fer un senyal al conductor perquè pari —va dir, decidit com no l’havia vist mai—. La cadira ens l’emportarem al maleter.
Vaig fer tot el que va dir l’Hugo. Vam aturar un taxi. Ell es va aixecar.
—Saps plegar la cadira de rodes?
—No.
Amb dos moviments ràpids, hàbils, l’Hugo va plegar la cadira.
—Ets una mica burro, tio —va dir, buscant la porta del taxi per entrar a la part del darrere.
Després de ficar la cadira al maleter, vaig ocupar el meu lloc al cotxe. Abans que es tanqués la porta, l’Hugo donava instruccions al taxista perquè ens portés al passeig marítim.
Vam travessar la ciutat molt ràpidament, gaudint d’aquella sobtada sensació de llibertat, sense dir ni un mot. L’Hugo va obrir una mica la finestreta, i va deixar que l’aire fred li acariciés la cara. Va tancar els ulls. Crec que gaudia per primer cop en molt de temps.
—M’agrada l’olor del mar —va dir només arribar, mentre jo treia la cadira de rodes i em barallava amb el mecanisme per obrir-la.
De nou ell ho va fer en un instant, amb moviments perfectament apresos. Va asseure-s’hi.
—Hi ha una rampa a l’altre costat. Baixa per allà.
Es notava que coneixia bé la zona. Li vagi preguntar de què.
—Acostumava a venir per aquí. Fa temps.
—A la platja?
—A la discoteca.
—No et ve de gust que hi anem?
—A la discoteca? —va semblar que s’ho pensava seriosament—. Un altre dia.
La rampa que l’Hugo havia indicat baixava fins a un camí de formigó que resseguia la sorra de la platja. La presència fosca del mar es notava molt a prop. La música dels locals nocturns sonava al nostre costat. L’Hugo va decidir entrar en un dels bars més tranquils a prendre una copa. Va convidar ell. Vam ocupar una taula fora. Hi havia gent de la nostra edat que constantment entrava i sortia. De cop va sonar una veu al nostre darrere.
—Hugo! Ets tu! Tio, com estàs?
Era un noi grassonet, baixet, amb ulleres, roba de marca, un serrell ridícul i un got a la mà. L’Hugo va restar una estona en silenci, desconcertat. Al noi se li començava a pansir el somriure quan l’Hugo va preguntar:
—Qui ets?
—Ah, perdona. Soc en Toni. —No sé si l’Hugo es va alegrar de sentir-lo o tot el contrari, però vaig endevinar que era algú a qui coneixia molt bé, potser d’anys. El noi va repetir—: Com estàs?
—Ja ho veus, més bé que mai. Has vingut sol?
—No. La gent és allà.
—Tota la gent?
—Gairebé —va dir el noi, que ara semblava incòmode.
—La Valentina hi és?
—Sí. Vols que li digui que ets aquí?
—Digue-li el que vulguis.
—Per què no vens una estona amb nosaltres?
—Millor no, gràcies. No vull amargar-vos la nit. A més, ja me n’anava.
L’Hugo es va aixecar de la cadira de rodes, amb tanta violència que va topar amb el seu antic amic i per poc no el va fer caure. Després va marxar caminant cap al passeig marítim a tota velocitat, i pel camí va xocar i va llançar una taula sobre la qual hi havia mitja dotzena de gots. Un guàrdia de seguretat no es va adonar que era cec i el va renyar:
—Eh, tu! Per què no mires per on vas?
L’Hugo va cridar:
—Ves-te’n a la merda, fill de puta!
També va topar amb unes quantes persones i va estar a punt de llançar més coses. Em va semblar que veia de lluny la Valentina, que observava l’escena amb cara de pànic, sense pensaments d’apropar-se i saludar. Al seu costat hi havia el pèl-roig ensinistrat.
L’Hugo caminava cap a la vora del mar i jo mirava de seguir-lo amb la cadira de rodes, però de cop em vaig adonar que era impossible fer-la avançar damunt la sorra. La vaig abandonar i vaig córrer darrera d’ell. L’Hugo caminava en línia recta cap al mar, molt decidit, fins que de cop es va aturar molt a prop de les onades, va asseure’s a la sorra encongint les cames i va dir, potser per a si mateix:
—Això no ha estat una bona idea.