Por
Tracte
Pàgina 46 de 70
Tracte
Vam ser una estona allà, palpant el fred i la humitat de la nit, mentre l’Hugo renegava i es lamentava. Quan es va calmar una mica, vaig preguntar-li:
—Tot això és per la Valentina?
No va contestar. Va fer que sí, més o menys, però sense paraules.
—Qui era aquell? —Em referia al noi que ens havia abordat al bar.
—En Toni, un idiota de la meva classe. Vaig anar amb ell a l’escola des dels tres anys. I ara, ja veus, el poso nerviós. No sap ni com tractar-me.
—Ells també n’han d’aprendre.
—Passo.
L’Hugo tenia ganes de parlar. Primer, de l’accident:
—Va ser una cursa. Segur que ningú t’ho havia explicat, oi? —Tenia raó: ningú m’ho havia dit—. És clar, perquè ningú ho sap. Un dels meus amics més burros i jo, en dos ciclomotors, baixant per la carretera de les Aigües a més de cent vint per hora. Era un dissabte a la nit. Estàvem penjats. Jo conduïa la moto de la meva nòvia. Qui perdés li devia cent euros a l’altre. Em van enlluernar els llums frontals d’un cotxe que pujava la muntanya. Vaig perdre el control i me la vaig fotre contra un arbre.
També em va explicar la tortura que va venir després. Va deixar d’anar a l’institut, va deixar el bàsquet, va perdre el curs. Però el pitjor va ser que els seus pares no es van resignar. Van arribar les operacions, els metges, els viatges per conèixer els millors oftalmòlegs del món. Va aprendre que, a canvi de diners, els metges no tenen cap problema a parlar d’esperança, fins i tot de possibilitats de guariment. Va haver de dir-los que no aniria a cap més metge. Que s’havia acabat.
—I els teus amics?
—Vaig sortir amb ells una nit, fa molt. Devia fer tres mesos de l’accident, més o menys. Només els tios. Vam anar a una pizzeria. Vaig mirar de dissimular, comportar-me com si fos una persona normal. Però és difícil escollir plat quan no veus la carta. És difícil trobar el menjar dins el plat, saber com tallar-lo, fer tentines en l’aire fins que trobes l’ampolla de l’aigua. És difícil escoltar els altres parlar dels partits que queden del campionat, i que tu ni jugaràs ni podràs gaudir. És difícil no plorar per les moltes coses que trobes a faltar de quan eres com ells. Per als altres també és difícil estar amb tu. No saben què dir, ni què fer. Els dol fer certes bromes, hi ha paraules que de cop es tornen incòmodes. No saben si ajudar-te o no, ni com fer-ho. De mica en mica van callant. La teva desgràcia els afecta també a ells. Senten llàstima per tu i una mica per ells mateixos, per ser els teus amics. Ja no són els teus amics, ara se senten els teus cangurs i el pitjor és que tu no suportes aquest canvi. —Va fer una pausa, va respirar profundament—. Descobreixes aviat que el millor és quedar-te a casa.
Després de la pausa per mirar de calmar-se una mica, l’Hugo va treure’s les sabates amb molta calma, primer la dreta, després l’esquerra. Les va deixar sobre la sorra i va continuar amb els mitjons, que va deixar amb compte dins de les sabates. Es va apujar els pantalons, va aixecar-se i va caminar fins a l’aigua.
—Vens? —va convidar-me.
—Ni boig, tio. Està gelada.
—Covard.
Va entrar al mar, amb compte. Es va aturar en un lloc prop de la vora on les onades li acariciaven els peus sense mullar-li els genolls. Jo el vigilava, per si passava res, per si perdia l’equilibri, em necessitava o el que fos. No va passar res. Només una cosa: va sonar el mòbil de l’Hugo. Era l’Adela. Parlava tan fort i estava tan alterada que podia sentir la seva veu des d’on era, a uns quants metres de l’aparell, encara que no vaig entendre les seves paraules. Només vaig entendre què deia per les respostes de l’Hugo.
—Estic bé, mare, no et posis nerviosa (…). Sí, amb l’Èric. És un cangur fantàstic. (…) Hem sortit a fer una volta i a prendre alguna cosa. (…) No estic en cap lloc estrany, no et preocupis. (…) Tornaré quan jo vulgui, mare, quan en tingui ganes. (…) Bé, truca a la poli si vols, però crec que faràs una mica el ridícul. (…) És Nadal, mare, tranquil·litza’t, et farà mal el sopar. (…) Mare, no cridis, si us plau, ja t’he dit que… (…) Mare, si em deixes parlar et podré dir el que… (…) Mare, així no es pot parlar, em penso que penjaré. (…) Mare, t’he avisat, adeu i bon Nadal.
I va penjar. Cinc segons més tard, l’aparell va tornar a sonar. L’Hugo va deixar anar un grunyit d’avorriment. Va agafar l’aparell i el va llançar amb totes les seves forces el més lluny que va poder. El mòbil va caure a l’aigua a uns deu metres de nosaltres. No va estar gens malament.
L’Hugo va riure i jo també.
Cinc segons més tard va sonar el meu telèfon. Cap dels dos tenia cap dubte de qui era qui trucava.
—No contestis —em va demanar l’Hugo.
Vaig posar l’aparell en silenci.
Va tornar a vibrar —dos cops més— dins de la meva butxaca, però em vaig comportar com si no ho notés.
L’Hugo va sortir de l’aigua i va seure a prop meu. Va trigar una mica a calçar-se de nou. Va esperar que se li eixuguessin els peus, es va espolsar la sorra, es va posar els mitjons i les sabates. Ho va fer tot molt bé, sense ajuda.
—Saps què ha estat el pitjor d’aquests dies a l’hospital? —va preguntar—. Que ningú entén res. La gent s’apropa a tu, fa veu de mestra d’infantil i et diu: «Si us plau, carinyo, no et suïcidis. Tots travessem èpoques horribles, però segur que hi ha altres sortides, perquè tens tota la vida al teu davant». Ni tan sols entenen que aquest, precisament, és el problema. No suporto la vida. Em fa fàstic.
—I no tens por de morir? —vaig atrevir-me a preguntar-li.
—El que em fa més por és viure, tio. Viure com soc ara.
—Tens alternatives.
—Sí? Quines?
Arribaven les músiques remotes de la zona de bars. El rumor del mar semblava que volia seguir el ritme. Era un lloc perfecte per dir el que no diries a cap altre lloc.
—Fem un tracte —vaig proposar-li—. Si tu jugues al meu joc, jo jugaré al teu. —Va arronsar-se d’espatlles, no m’entenia—. Però no pots queixar-te ni emprenyar-te ni posar-te desagradable.
—Parla clar, tio. De què va el tracte?
—Tu fas el que jo vulgui durant una setmana. Si passat aquest temps encara odies la teva vida, t’ajudo a suïcidar-te.
—Tu m’ajudaries a…? De debò?
—T’ho prometo. Aquest cop no fallaràs.
L’Hugo feia que no amb el cap. Sabia que era una bona oferta, l’estava considerant seriosament. Però alguna cosa no quadrava.
—Una setmana és molt de temps —va dir, finalment—. Dos dies.
—Quatre.
—Tres.
—D’acord, tres —vaig acceptar—. Però l’horari el decideixo jo.
—I després compliràs la teva paraula.
—Sempre la compleixo, la meva paraula.
—Jo t’obeeixo, d’acord. I després tu…
—Tracte fet —vaig dir, i li vaig agafar la mà, perquè me l’encaixés. Per tancar el nostre acord.