Por
Peus
Pàgina 47 de 70
Peus
Quan vaig arribar a casa, vaig trobar l’Omar al replà de l’escala, dormint com un nen en una butaca amb orelles de color verd i amb els peus recolzats en una altra.
—On eres, tio? —va preguntar quan el vaig despertar—. És Nadal!
—Ho estava celebrant amb uns amics.
—Oi que molen? —es referia a les butaques—. Són abatibles i tenen un reposapeus incorporat, mira.
Va prémer alguna cosa. La part del davant de la butaca es va convertir en una còmoda plataforma on recolzar les cames.
Entre tots dos vam ficar les butaques dins del pis i les vam dur fins a la sala d’estar. Les vam posar davant de la tele. No vaig preguntar d’on les havia tret. No ho volia saber.
Em vaig adonar que l’Omar portava vambes noves, de bona marca, i una jaqueta de cuir negra, lluent, decorada amb claus i botons platejats.
—T’ha tocat la loteria, col·lega? —vaig preguntar.
—Més o menys.
Em vaig deixar caure sobre una de les butaques. Estava esgotat. L’intens dia havia acabat amb l’esbroncada de l’Adela, que encara estava trasbalsadíssima quan l’Hugo va tornar a casa. No va voler parlar amb ell, però a mi em va fer passar a la biblioteca i em va clavar un discurs impressionant sobre els perills als quals havia exposat el seu fill. No em va escoltar i em va amenaçar de despatxar-me si tornava a fer res semblant. Vaig haver d’abaixar el cap i acceptar el que em deia, tot i que ja no m’importava gaire.
L’Omar va engegar la tele, es va treure les vambes. Un tuf intens de formatge va envair la sala. Em vaig tapar el nas.
—Quina pudor, tio —vaig dir.
—Home, no et passis —va deixar anar una rialla—, a tothom li fan pudor els peus, tio. Segur que a la teva nòvia també.
Vaig sentir la ràbia que m’envaïa com una febre. No suportava que l’Omar parlés de la Xènia. No suportava anomenar-la, ni pensar en ella. No suportava haver d’admetre que des d’aquells missatges des de Madrid no me n’havia enviat cap més. Ni jo tampoc a ella, és clar, perquè estava enfadat.
—Hauries de marxar a una altra banda, tio —vaig dir a l’Omar, i per primer cop no em vaig sentir malament de fer-ho.
—És pels peus? D’acord, ja me’ls rento.
Es va aixecar i va anar cap al lavabo, on poca estona després vaig sentir córrer l’aigua.
Em vaig quedar gelat davant la pantalla, pensant en les meves coses. A les notícies parlaven d’un tiroteig en una escola estatunidenca, d’un assaig amb armament nuclear a Corea del Nord, d’unes eleccions a Itàlia, d’una cadena de robatoris amb violència extrema a diversos xalets a la Costa Brava… Des del lavabo, l’Omar va dir:
—Fet, tio. Ja no cal que em facis fora.