Por
Nadal
Pàgina 49 de 70
Nadal
El dia de Nadal va ser com qualsevol altre. L’Omar dormia en una de les butaques noves. Al pot del meu lavabo ja hi havia dos raspalls de dents. També hi havia un xampú anticaspa a la meva dutxa (jo mai n’he tingut, de caspa). Tot el pis feia olor de formatge florit.
—Avui dinaràs amb la teva família? —li vaig preguntar.
Em va mirar com si li hagués preguntat si pensava anar a muntar en un globus.
—Nosaltres no celebrem el Nadal, col·lega —va dir—. A més, la meva família em fa posar nerviós.
L’entenia bé, perquè a mi ell també em començava a posar nerviós.
—Podríem demanar pizza i veure una pel·li a la tele —va proposar.
—No pot ser. He de treballar.
—Vas a casa del noi ric? —No vaig contestar—. T’hi acompanyo!
Vaig mirar de treure-li del cap.
—Millor no. No puc portar ningú.
—No passa res —va somriure, feliç—, t’esperaré a qualsevol bar mentre tu treballes.
—Trigaré molt.
—Tranquil, faré una volta.
Crec que en el fons es pensava que em feia un favor. No volia deixar-me sol el dia de Nadal. Estava convençut que per a mi quedar-me sol aquell dia era depriment. Així que vam sortir de casa, l’Omar estava content com un nen que va al parc d’atraccions. Estava encantat d’anar en metro. Es fixava molt en els noms de les estacions i en els altres viatgers, que de vegades semblaven incòmodes per com els mirava. Quan finalment vam ser al carrer va estar-se una bona estona mirant la cúpula modernista de la plaça Kennedy.
—En aquest barri hi ha pasta, tio —va dir, satisfet.
Va parar molts cops per observar edificis, o detalls de la façana o qualsevol cosa que trobava pel camí.
—Són bonics, els llums de Nadal, tio —va afirmar, sospirant—. A tu no t’agraden?
—Sí, molt, molt —vaig dir, mentre ell s’estava com un estaquirot mirant enlaire—. Va! Arribaré tard a la feina per culpa teva!
També la façana de la casa de l’Hugo va cridar-li l’atenció. Va aturar-s’hi al davant, amb les mans a la cintura i les cames una mica separades, i la va observar aclucant els ulls, com si fos un arquitecte avaluant les obres.
—Aquesta és la casa del teu amic? —va preguntar—. Sembla que l’estan restaurant.
El vaig deixar allà, al·lucinat per tot el que veia, i vaig entrar a l’edifici. Vaig arribar cinc minuts tard. Per primer cop.