Por
Excusa
Pàgina 50 de 70
Excusa
Un home gras, de nom Ketchum, condueix de matinada per una carretera i travessa un poble anomenat Zachry, on només viuen 67 persones. És detingut per excés de velocitat. Se l’emporten a comissaria, on, se suposa, ha de respondre davant d’un jutge, però a Zachry ningú té gaire pressa. El pobre home es desespera en veure com el que semblava senzill —una simple infracció de trànsit— es torna misteriosament complicat. Així comença Els fills de Noah, un conte de Richard Matheson que ens va encantar. El seu desenllaç macabre ens va deixar muts de la sorpresa (i de la por).
Anàvem per la meitat quan em va sonar el telèfon. L’havia posat en mode vibració. Normalment no l’agafava mentre estava llegint per a l’Hugo, però aquell dia en vaig mirar la pantalla. Era el mateix número desconegut —però ja familiar— que m’havia trucat aquells dies.
—Et fa res si contesto? —vaig preguntar a l’Hugo.
Ell va fer un gest amb la mà fent-me veure que no li importava.
Era la Xènia.
—Èric. Per fi! Ja em pensava que no volies parlar amb mi —va ser la seva salutació. Estava tan seriosa que al principi em va costar reconèixer-la.
No volia parlar amb ella? O més aviat no m’hi atrevia, no sabia com fer-ho, no era capaç d’enfrontar-me als meus sentiments, no volia reconèixer el que de veritat em passava? O tot alhora?
—Per què em truques des d’un número que no és el teu? —vaig preguntar.
—El meu telèfon va tenir un accident —em va interrompre.
El seu to eixut, gèlid, em glaçava el cor. No entenia què li havia passat, o no ho volia entendre, però aquella que parlava a l’altra banda del telèfon no era la Xènia de sempre.
—Un accident? —vaig preguntar.
—Em va caure al vàter —va deixar anar un riure nerviós, va sonar forçat—, oi que és fastigós?
—No se t’acut una altra excusa o què?
Es va fer un silenci espès. Crec que la Xènia no s’ho esperava, allò. Potser pensava què dir, o potser plorava o ves a saber. Jo també pensava: mirava d’entendre per què li acabava de dir aquella bestiesa, quin monstre havia parlat en el meu lloc, per què de cop no podia deixar de pensar que la Xènia m’enganyava o que jugava brut amb mi. Per què en només uns dies havia deixat de confiar-hi i l’hi estava demostrant d’aquella manera.
La resposta era fàcil però terrible: por.
Por de perdre-la, de deixar d’importar-li, que deixés d’estimar-me, que em substituís, por de ser substituïble, de…
Quantes coses fem per por. La por té molts noms. Gelosia n’és només un.
—Si realment penses que t’estic posant una excusa —va dir ella, amb una veu de gel que em va espantar encara més—, no sé què fas parlant amb mi.
—Xènia, perdona, no volia dir això, soc imbè…
—Creus que et menteixo?
—De debò, perdona, Xènia, ha estat…
—Contesta’m la pregunta, Èric, si us plau. Creus que et menteixo?
—No ho sé —vaig reconèixer, i vaig tancar els ulls com si estigués a punt de rebre un impacte.
Ara sí que em vaig adonar que la Xènia plorava.
—No sé què t’ha passat, Èric. Últimament no ets tu. Si has de dir-me alguna cosa, fes-ho aviat, si us plau. No puc suportar tot això.
Anava a dir-li que a mi em passava el mateix. Que jo tampoc podia suportar que no fos ella, ni podia suportar pensar que tot tenia a veure amb el noi de la bata blanca i el serrell ros engominat, i amb la foto que no em cansava de mirar.
—No dius res? —va preguntar, i jo no vaig dir res perquè no se’m va acudir res a dir. Ella va afegir—: D’acord. Quan vulguis parlar, truca’m.
Anava a preguntar quan tornaria a tenir el seu número, però ja havia penjat.